Els trastorns mentals, un enigmàtic llegat de l'evolució. Com actua la selecció natural?

Joseba Achotegui. Psiquiatra. Psicoterapeuta. Secretari General de la Secció de Psiquiatria Transcultural de l'Associació Mundial de Psiquiatria i professor titular de la UNiversitat de Barcelona

Tenim encara moltes preguntes a fer-nos en relació a l'existència dels trastorns mentals. Des de la perspectiva evolucionista la qüestió més rellevant seria saber per què la selecció natural manté de generació en generació aquestes conductes que ens resulten estranyes, poc comprensibles ( el deliri, l'anorèxia, la depressió, etc.) Per què no han estat eliminades?

Hi hauria diferents hipòtesis des de la perspectiva evolucionista. Vegem:

1. Una explicació seria que les alteracions que es donen en els trastorns mentals formarien part d'un ampli repertori de conductes i funcionaments psicològics que haurien estat adaptatius en altres èpoques evolutives, en contextos diferents, tal com he explicat en altres articles en aquest mateix blog. Un exemple seria el cas de l'anorèxia que va poder ser adaptativa en contextos de fams en les quals les persones que toleraven millor la restricció alimentària podien permetre que altres membres més rellevants per a la supervivència del grup poguessin menjar i tenir energia per obtenir recursos de supervivència per a tot el grup (Aquesta és la coneguda tesi de Shan Guisinger).

La selecció natural hauria preservat una granpsicodiversitat, una enorme quantitat de varietats de funcionament psíquic que han aparegut en la llarga història evolutiva, en comptes de posseir uns pocs tipus de conductes. I la raó d'aquesta elecció és perquè l'evolució ha guardat en el codi genètic un gran repertori de possibilitats de conducta, que han estat adaptatives durant l'evolució, que no són letals, permeten la reproducció, es poden associar a creativitat i no són greument disfuncionals com la majoria dels trastorns mentals.

2. En realitat, la majoria dels trastorns mentals són situacions de desadaptació transitòries, temporals, són com a “brots”, en la línia dels trastorns autoinmunes. Si hi ha suport del grup i es permet la readaptació de la persona tendeixen a millorar, tal com comentava en l'article anterior en relació a la depressió. Existeix un gran debat en la psiquiatria sobre si no és el propi sistema social i assistencial el que cronifica els trastorns mentals, ja que sabem per estudis de l'Organització Mundial de la Salut que hi ha societats no occidentals on el curs dels trastorns mentals és molt més benigne que aquí. Per exemple, en aquestes societats, una persona que ha patit un brot psicótico, és rar que torni a recaure.

3. Un altre argument seria que els trastorns mentals són un mal menor que la selecció natural tria, perquè són més adaptatius que altres conductes que podrien ser pitjors, com el suïcidi i la violència contra el grup. Més val delirar quan s'està desesperat, refugiar-se una temporada a creure's Napoleó o Cleòpatra que matar-se, o tenir conductes agressives amb el grup. O, seguint aquest plantejament és millor estar passiu i abatut, sense ganes de fer res que suïcidar-se, perquè es pensa que no hi ha res que valgui la pena. Si una persona que se sent totalment desesperançada a nivell cognitiu es trobés plena d'energia, és més fàcil que se suïcidi (atès que no veu cap sortida a la seva situació), que si està sense energia, passiva, apàtica.

Aquesta estratègia del mal menor és freqüent en medicina. Així l'anèmia falciforme és una malaltia que protegeix de la malària que és més greu, o la fibrosi quística és una malaltia que protegeix contra les diarrees, o la hiperferropenia (excés de ferro) protegeix de l'anèmia. És a dir, més val el mal menor i seguir vivint i després ja veurem com resolem els problemes que ens porta el mal menor.

La selecció natural seria el procés a través del qual tindria lloc l'adaptació. Sabem que hi ha almenys tres tipus de selecció natural:

- Tipus estabilitzadora: elimina l'extrem, manté les poblacions prop de l'òptim adaptat al context específic en què es troben. Per exemple en una gran tempesta en un determinat territori es veu que els ocells que moren són els que tenen les ales més llargues o curtes que la mitjana. O els bebès que neixen amb poc o molt pes tenen menys possibilitats de supervivència.

- Tipus direccional: afavoreix certs trets especials. És el que va veure Darwin en les Galápagos en els becs dels pinsans que evolucionaven adaptant-se a les característiques dels aliments del territori de cada illa. Se seleccionava un tret extrem, especial.

- Tipus disruptiu: genera dos trets diferents. Exemple: la diferent grandària de mascle i femella. Se seleccionen dos tipus d'adaptacions.

Aplicant aquests plantejaments a l'àrea de la salut mental podem dir que la selecció natural té també dues modalitats de funcionament:

A. La selecció natural que possibilita l'adaptació al context actual, l'estabilitzadora, que afavoreix els trets psicològics que millor s'adapten al nostre context en les condicions habituals. Són els funcionaments “normals”, els funcionaments de les persones que considerem sanes mentalment en la nostra societat.

B. La selecció natural que possibilita l'adaptació a altres contextos difícils, que seria la direccional: afavoreix trets extrems, com els que s'expressen en el trastorn mental. Però aquestes característiques extremes també poden ser útils en contextos extrems i a més ni són letals, ni impedeixen la reproducció, ni són molt disfuncionals, i és per aquesta raó que la selecció natural no els ha eliminat.

És a dir, la Selecció Natural ens permet dues opcions. Posant l'exemple de la conducció d'un vehicle, és com si tinguéssim dues possibilitats: una, l'habitual i normal, d'anar a la velocitat que ens indiquen els senyals de tràfic. I una altra la possibilitat especial que utilitzaríem en una situació extrema, que seria l'opció de saltar-nos les normes de tràfic: si per exemple ens persegueix un terrorista, no ens resignarem a anar a 50 per hora per la ciutat complint les normes standard de tràfic. Aniríem a tota velocitat. Òbviament podrien multar-nos, però més val seguir viu amb una multa pendent de pagar que morir.

Com a conseqüència de l'existència d'aquesta varietat de funcionaments, cada subjecte ha de realitzar un gran treball per integrar tot aquest enorme conjunt de possibilitats de conducta. I aquest procés d'integració i maduració dura tota la vida del subjecte, especialment en l'etapa juvenil de la maduració i necessita un mitjà que faciliti i ajudi al subjecte a realitzar aquesta integració, la qual cosa no sempre passa, lamentablement. No sempre la família, la societat... ajuden. Fins i tot, amb certa freqüència, poden dificultar la integració.

jachoteguil@gmail.com