Derrotem el "retardisme" climàtic

David Cid, portaveu d'En Comú Podem al Parlament de Catalunya

La recent cimera del Clima de les Nacions Unides, la COP27, va acabar de nou amb una sensació agredolça perquè deixa bona part de la feina per fer. S'avança tímidament amb el fet de compensar els estralls provocats per l'emergència climàtica als països vulnerables, però deixa de banda accions per revertir les causes de l'escalfament global com l'abandonament dels combustibles fòssils.

Si volem frenar l'escalfament global a un màxim d'1,5 graus necessitem reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle un 43% el 2030 respecte al 2019. Ens queda molta feina per fer. I marcar clarament les nostres prioritats.

Recentment, en unes jornades organitzades per la Fundació Sentit Comú, Héctor Tejero fixava com a màxima prioritat afrontar la descarbonització de la nostra economia i per tant també de la nostra mobilitat. Aquest ha de ser el nostre primer objectiu.

Per aconseguir-ho necessitem una coalició d'interessos molt àmplia. Ara mateix, a Espanya, al voltant del 90% dels ciutadans creuen que el canvi climàtic existeix i que està causat per la humanitat. El negacionisme climàtic al nostre país té per ara el mateix futur que les glaceres al nostre Pirineu, l'extinció.

Tot i això, evitar que els negacionistes arribin al poder segueix sent la primera condició per impulsar polítiques realment efectives en la lluita contra l'emergència climàtica. Ho hem vist al Brasil, on la victòria de Lula sobre Bolsonaro era clau per garantir que el país més gran d'Amèrica Llatina sigui un aliat a l'impuls de la planificació ecològica. El mateix va passar amb Trump i la seva derrota als Estats Units (malgrat la timidesa de Biden i d'amplis sectors dels Demòcrates). I de la mateixa manera és clau que al nostre país el tàndem Feijóo-VOX es mantingui ben allunyat de la Moncloa.

Tenint en compte això, no deixa de ser cert que a nivell de debat públic i de creació d'hegemonia cultural poc ajuda en l'impuls real i efectiu la confrontació i el xoc dialèctic contra els negacionistes patris. Pot ser entretingut i fins i tot proporcionar-vos gran satisfacció i vídeos virals sobre els senyors amb gorret de plata, com els va descriure Héctor Tejero, però no produeix canvis efectius.

Més complex i difícil, però al meu entendre més important, és el debat i la discussió amb aquells què amb un discurs compartit sobre la importància de fer front a l'emergència climàtica, moltes vegades no van poc més enllà d'un discurs i un pin a la solapa de l'agenda 2030. I és que ara més que mai el diable està en els detalls.

Són els anomenats “retardistes climàtics”, els del sí, però…, els de no cal anar tan de pressa, els que diuen que cal conjugar la transició ecològica amb interessos econòmics d'empreses fòssils. Al nostre país, els retardistes climàtics són els que proposen l'ampliació de l'aeroport verd més gran de la història. Però no ens enganyem, avui la correlació de forces tant a Espanya com a nivell internacional fa imprescindible teixir aliances molt àmplies per, en primer lloc, evitar les victòries del negacionisme com per exemple citàvem abans al Brasil, però és clau qui lidera i hegemonitza aquestes aliances.

Tot i les decepcions de la COP27, no podem caure en el pessimisme o en el derrotisme. Avancem, encara que necessitem anar més de pressa. També al nostre país, per exemple, en l'enlairament de les energies renovables, malgrat el desert que segueix sent Catalunya on hem perdut 10 anys gràcies als governs de Junts-ERC i ERC-Junts.

Figues d'un altre paner és avui el Ministeri de Foment i certs sectors del PSOE, i especialment del PSC, que van des de la ministra, Raquel Sánchez, fins al candidat a l'alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni. Projectes com l'ampliació de l'Aeroport del Prat, destinar 90 milions d'euros a l'ampliació de carrils a l'AP7, la nul·la aposta a Espanya pels trens nocturns com es fa a Europa o els gemecs constants per la pacificació del trànsit a Barcelona són només una mostra d'aquest “retardisme climàtic”.

Aquest és el debat i la discussió que ha de centrar la nostra tasca. La victòria, esperem que permanent, per aturar l'ampliació de l'aeroport del Prat ha estat fonamental. Però també hem de passar de la resistència a les victòries. L'impuls dels trens nocturns a tota Espanya com a alternativa als vols, ha de ser una d'aquestes properes victòries.

Per això les eleccions del maig del 2023, i especialment a nivell local, són claus. Són avui les ciutats i la ciutadania qui va davant dels estats, i qui malgrat la lentitud en els acords internacionals són qui lidera i abandera les polítiques d'emergència climàtica. És per això que ciutats com Barcelona o València (pròxima capital verda europea) han de continuar sent fars internacionals per viure millor, respirar millor i que caminen cap a un clima millor. Alhora que donem la batalla per recuperar Madrid per a la causa, aquestes ciutats no poden caure en mans dels “retardistes” climàtics. Les àmplies aliances i coalicions que necessitem per aturar el canvi climàtic han de ser liderades per qui de manera decidida impulsa polítiques reals i efectives per fer-hi front. Les pròximes eleccions generals seran novament una altra gran oportunitat per avançar posicions i el Ministeri de Foment ha de ser un objectiu clar en disputa.

Complir l'objectiu de situar l'escalfament global en 1,5 graus no serà possible només amb un pin a la solapa. Necessitem vèncer tant el derrotisme climàtic com el "retardisme" climàtic. Primer al debat públic, per després derrotar-lo a les urnes. I sobretot per tenir les institucions al costat de la ciutadania.