Davant la sequera, innovar per aprofitar la pluja a la ciutat

Gabino Carballo, paisatgista, activista per un verd urbà sostenible, vocal de l'Associació Espanyola de Parcs i Jardins Públics AEPJP

Encara que aquests dies sembli una veritable paradoxa, un dels condicionants de la forma urbana mediterrània és la presència de cursos d'aigua que sorgeixen d'un règim de pluges que es caracteritza per pluges torrencials després de llargs períodes de sequera, com ara el que vivim ara. Tot i aquesta escassetat, la urbanització moderna ha condicionat la ciutat al trànsit rodat i a la construcció de xarxes destinades a separar els ciutadans dels processos naturals, reduint riscos referits a l'aigua, però també eliminant lleres naturals i segellant superfícies per evacuar l'escorriment lluny de la gent, tractant aquesta aigua com un residu en lloc de com una oportunitat.

Un exemple extrem d‟aquesta aproximació al problema de l'aigua va ser el plantejament d'Ildefons Cerdà per l'Eixample de Barcelona, ja que en l‟ordre que aprova el projecte el 1859, consta la proposta d‟un sistema de tancament de la nova ciutat constituït mitjançant un canal de circumval·lació destinat a recollir les aigües torrencials procedents de la muntanya, com s'aprecia al "Plànol dels voltants de la ciutat de Barcelona; aixecat per ordre del Govern per a la formació del projecte d'Eixample ". Una proposta radical i inviable per a la gestió de l'escorriment que va desaparèixer com els extensos espais lliures previstos per l'enginyer. Sense aquests, les enormes escorrenties i els seus arrossegaments, conseqüència de la impermeabilització del territori, van donar el seu origen al nom de “Can Fanga” que els visitants utilitzaven antany per referir-se a Barcelona.

La ciutat antiga mantenia una relació més orgànica amb l'aigua, que podia arribar a definir la forma i l'orientació dels carrers, i que s'aprofitava de totes les maneres possibles. A la ciutat antiga, l'aigua d'escorrentia rentava les superfícies, per descarregar en hortes, on el vessament es reintegrava a terra juntament amb els residus urbans que es recuperaven dels pous negres, i així la forma urbana responia orgànicament a la unió dels fluxos més importants de l'ecosistema. A ciutats contemporànies com Barcelona s'estan implantant ara mecanismes innovadors per aprendre aquest model de ciutat més adaptat al nostre clima, especialment important en un context de crisi climàtica que incrementarà les sequeres i els episodis de pluges torrencials.

Tot i que la xarxa de clavegueram de la ciutat ha pogut mitigar el vessament urbà fins ben entrat el segle XX, les actuacions pal·liatives del problema han resultat en la creació de costosos col·lectors i dipòsits d'aigua de tempesta, exigents en recursos energètics i de gestió durant la seva construcció i manteniment. Tot i així, la imparable compactació del sòl urbà s'ha traduït en una major quantitat i velocitat de l'escorriment que, barrejada amb les aigües fecals, produeix episodis d'inundació i contaminació litoral amb l'arribada de tempestes.

Gairebé no queden superfícies urbanes que no siguin impermeables, amb l'excepció dels espais verds, amb efectes directes sobre la qualitat ambiental. No retenir aigua al terreny suposa dificultar l'efecte refrigerant per transpiració de les superfícies permeables urbanes, agreujant així l'efecte forn conegut com a “illa de calor” i incrementant la temperatura local, especialment a l'estiu.

Els Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible, conegudes com a SUDS, contribueixen a mitigar aquests efectes amb un baix impacte energètic i econòmic. Inspirats en la natura, aquests sistemes intenten absorbir l'aigua de pluja abans que arribi al clavegueram mitjançant les propietats dels sòls i la vegetació, que actuen com a “esponges”. Poden jugar un paper en la gestió de l'aigua a l'espai urbà, millorant-ne la qualitat i reduint la pressió sobre la xarxa de sanejament.

Els SUDS augmenten l'absorció urbana mitjançant la permeabilització sistemàtica d'espais públics i privats. Les superfícies de paviments permeables contribueixen a rebaixar la temperatura ambient local en evaporar l'aigua que retenen durant els episodis de pluja. Més efectives encara són les superfícies vegetades i els arbres, que són capaços de retenir i evaporar grans quantitats d'aigua del sòl, rebaixant de forma substancial la temperatura a l'estiu, cobertes d'edificis incloses, i per aquesta raó se'ls anomena "jardins de aigua".

La infiltració i la retenció de l'aigua, per petita que sigui, contribueixen significativament a l'equilibri ambiental de les ciutats en aprofitar l'aigua immediatament per al reg de la vegetació o tornar-la al cicle natural, per infiltració o evaporació, ajudant així a combatre els efectes de la sequera.

Barcelona és una ciutat pionera en l'aplicació d'aquests sistemes, compta des del 2020 amb una Guia Tècnica per al disseny de SUDS i diferents projectes d'espai públic els integren, com ara el Parc de les Glòries, la Marina del Prat Vermell, l'eix de Cristóbal de Moura, el Carrer Bolívia, i els Eixos Verds, per citar alguns exemples ja emblemàtics.

L'experiència acumulada ha permès a Barcelona cooperar internacionalment amb ciutats com Amman, la capital de Jordània, cosa que ha animat el govern local a implementar un ambiciós pla de SUDS per mitigar l'efecte de les pluges torrencials. Futures col·laboracions intentaran implementar diversos SUDS als camps de refugiats per millorar les condicions ambientals i de vida dels seus habitants.

L'objectiu de totes aquestes mesures és promoure una ciutat més sensible a l'aigua, amb un sistema hidrològic més proper a la natura i amb un model d'urbanització i de gestió adaptat a l'escenari ambiental generat per la crisi climàtica. El desenvolupament i la gestió de la trama verda de la ciutat, amb el conjunt dels seus carrers, teulades, places, parcs i jardins concebuts com una "pell" transpirable, com un sistema de captació i gestió d'aigua, és l'instrument de millora ambiental més directe i accessible als ciutadans en un moment de sequera crítica com aquest. Ens acostem així a una estètica urbana del decreixement desasfaltadora i reverdidora, que considera l'aigua de pluja un bé comú i no pas un residu, i que atén a criteris socials i ambientals que ofereixen una resposta local a l'emergència climàtica i energètica global en què ens trobem.