El concert-manifest d’Act x Palestine, la millor política

Fa temps vam aprendre que la política va, sobretot, d'emocions. La política de veritat és molt diferent de la freda negociació entre senyors blancs de diversos pelatges que veiem sovint en la televisió. La política s'assembla més a la construcció de sentiments col·lectius amb una fi comuna; per això és tan important el que va aconseguir Act x Palestine ahir a la nit al Palau Sant Jordi. No sabíem molt bé què seria això d'un “concert-manifest” i tampoc va ser fàcil descriure-ho amb paraules quan sortíem del Palau Sant Jordi, remoguts de dalt a baix. Durant hores, la música es va alternar amb intervencions polítiques i vídeos que arribaven a l'ànima alhora que transmetien una anàlisi clarivident del funcionament del capitalisme imperialista contemporani, que bombardeja a Gaza i desnona a Barcelona.

El concert-manifest va ser una explicació més profunda i efectiva que qualsevol article de per què avui lluitar per Palestina és lluitar per la vida, molt més allà de Gaza i Cisjordània. L'espectacle, muntat amb un virtuosisme que va mantenir al públic entre l'eufòria i les llàgrimes durant hores, va deixar clar que defensar Palestina és lluitar per tots els pobles que volen viure en pau i no poden, perquè són incòmodes per a un neofeixisme militarista que ha desencadenat la seva crueltat més explícita a Gaza, però també oprimeix i mata en llocs com Rojava o Sudan. I també defensar una vida digna aquí, perquè els mateixos bancs que financen el genocidi són els que expulsen a la gent de les seves cases a Cornellà o Sant Boi.

Vam sortir del concert-manifest d’Act x Palestine més convençuts que mai de la necessitat de mobilitzar-se per Palestina en un moment en què la internacional reaccionària liderada per Donald Trump ha aconseguit relegar a un segon pla mediàtic el genocidi que es continua produint a càmera lenta, com va descriure la periodista Cristina Mas. Però, sobretot, ens vam convèncer durant almenys unes hores que podem guanyar, que l'alliberament de Palestina és inevitable, com va dir el fill del pres polític Marwan Barghouti, el Nelson Mandela palestí. Al concert-manifest van acudir 12.000 persones i va arribar a moltes més per la retransmissió en directe en TV3 i La2Cat. Entre els assistents no estaven només els sospitosos habituals dels esdeveniments de l'esquerra, sinó també molta altra gent de totes les classes i edats, atreta per artistes com Morad, Bad Gyal o Oques Grasses, i també adolescents que potser mai han anat a una manifestació.

Aquestes persones han entrat en la lluita per Palestina i un món millor de la millor manera possible, a través de l'eufòria d'un concert inoblidable i ple de contingut polític. Per unes hores, va desaparèixer l'opriment sensació que no hi ha res a fer, més aguda des que Trump sacseja el món amb els seus capritxos. Durant unes hores, amb l'exemple de les vagues del passat, del moviment per l'habitatge, del feminisme, de la victòria contra l'apartheid sud-africà o de la resistència palestina, es va fer evident que la política i la història, en realitat, la fan els pobles.