Cap a un altre model de convivència

Marià de Delàs

La dreta utilitza, “tots els recursos, paranys i demagògia al seu abast”, assenyala Orencio Osuna en l'arrencada d'un debat per escrit obert a l'espai de reflexió Espacio Público. No hi ha dubte. De fet, els sectors al·lèrgics a la democràcia estan en campanya des del moment en què va començar la crisi del coronavirus. La seva agressivitat a xarxes socials ha anat en augment. En els mitjans tradicionals, escrits i audiovisuals, que controlen gairebé al cent per cent, no hi ha dia en el qual no es despatxin amb missatges deshumanitzats, en contra de qualsevol mesura de protecció de la ciutadania més vulnerable, la més castigada, la que ha patit els efectes de la deliberada desregulació de l'economia i que, amb l'impacte del coronavirus, troba més i més dificultats.

Són així i es comporten d'aquesta manera. Cal comptar amb això. El que costa entendre és que gent demòcrata vulgui presentar la campanya espanyola contra l'epidèmia com un èxit. Les xifres són terribles, el patimernt massa gran i no resulta útil per a ningú que es pretengui fer callar, en nom de la unitat i la cohesió, a qui discrepa de les polítiques governamentals. D'aquí el valor d'espais de reflexió com el d'Espacio Público, en el qual s'exposen arguments diversos, amb estima, reconeixement i valoració de tots ells.

Sembla evident que en l'àmbit sanitari totes les administracions de l'Estat espanyol han comès errors. Unes més que unes altres, però convé recordar la frivolitat amb la qual es va observar des dels diferents governs la propagació inicial del virus als països asiàtics i fins i tot els primers casos detectats a l'Estat espanyol, després de veure el que passava a Itàlia.

Frivolitat i ignorància, perquè els viròlegs i epidemiòlegs als quals la Generalitat de Catalunya només va escoltar quan l'epidèmia ja era aquí, ja havien advertit amb prou antelació sobre l'arribada inevitable del virus. Ja s'havien pronunciat, per exemple, en contra de la celebració del Mobile World Congres (MWC) a Barcelona, mentre els governants de totes les administracions descartaven l'existència de qualsevol risc i intentaven mantenir l'esdeveniment. No procedia “prendre cap mesura”, va dir llavors el ministre Salvador Illa.

Estava clar que la importància econòmica del MWC provocava una sordesa selectiva a Catalunya i a la resta de l'Estat. Els experts en matèria d'infeccions col·lectives ja advertien en veu alta sobre l'arribada de la malaltia però no els escoltàvem.

El Govern espanyol va declarar l'estat d'alarma el 14 de març, tardanament, i va necessitar quinze dies més per a fer cas a qui reclamava confinament absolut i tancament de fronteres. Quan les autoritats catalanes reclamaven la restricció de tota activitat productiva que no fos essencial responien que no era necessària, que en realitat la Generalitat “delirava”, perquè estava “en una altra cosa” que res tenia a veure amb la pandèmia, i que les mesures d'aïllament decretades per Moncloa ja eren suficients. Des del Govern de Pedro Sánchez es va arribar fins i tot a negar la necessitat de confinar i suspendre l'activitat industrial no essencial a la Conca d’Òdena. Era una mostra de crueltat pertinaç. No feia falta qualificació professional per entendre que cada vegada que un ciutadà entrava o sortia d'aquell entorn infecciós, de tanta letalitat, s'exposava al contagi o podia contagiar a qui no ho estava.

Tots van reaccionar tard, uns més que uns altres, però encara s'espera que algun responsable polític o equip de govern s'autocritiqui, que pronunciï alguna frase semblant a “ho sentim” o “havíem d'haver fet cas des del primer moment a epidemiòlegs i infectòlegs”.

Aquests experts han estat de nou ignorats a l'hora de prendre decisions sobre el moment de suspendre el confinament absolut i de permetre l'activitat en sectors no essencials de la producció o els serveis.

Haurien de començar per aquí, per un ferm propòsit d'esmena, per sentit de responsabilitat, per a guanyar la credibilitat que necessitaran quan pretenguin que s'escoltin les seves propostes per al nou període, que convindria que fossin coherents amb les necessitats elementals de la població, més independents del poder econòmic i menys inspirades en les futures enquestes.

S'obre un període realment complicat. Les seqüeles de la malaltia perduraran. Caldrà millorar els mitjans materials i humans del sistema sanitari i elevar la seva capacitat de reacció per fer front als possibles rebrots que temen els experts.

I en matèria econòmica caldria planificar intel·ligentment la necessària reconstrucció de les destrosses provocades per la covid-19. No es pot delegar aquesta tasca a “la mà invisible del mercat”, perquè la intel·ligència no es troba aquí. Tal com reconeixia recentment un economista gens ni mica radical, el mercat està bé per a que els ciutadans puguin triar el color de la seva roba interior.

És el moment del sector públic, encara que costi modificar el comportament de buròcrates més pendents d'elevar el seu poder administratiu que de les tasques pròpies de la responsabilitat que exerceixen.

Els estats haurien d'actuar i fer-se càrrec de rescatar a les persones amb la mateixa energia, se més no, que es va utilitzar quan es tractava de rescatar a la banca. No poden limitar-se a oferir línies de crèdit i a dictar mesures perquè els qui no puguin pagar lloguers, hipoteques, impostos… puguin diferir els pagaments en el temps. No poden proposar com a solució més endeutament de famílies i de les empreses que conformen el teixit productiu.

El panorama posterior a la pandèmia és incert, però s'endevina dur, especialment per a la gent que viu del seu treball. Tal com expliquen Maria Eugenia Rodríguez Palop i Juan Suárez, ara cal detenir l'onada d'acomiadaments. Cal mantenir l'ocupació i el teixit productiu, però l'empresa privada serveix pel que serveix i l'atur augmenta de manera esgarrifosa. Després dels ERTO vindran els ERO i a tot això caldrà afegir fallides i liquidacions per tancament. I en conseqüència, més precarització.

Els estats, les institucions internacionals han de posar solució. Aquesta hauria de ser la seva raó d'existir, però no ho faran si no és sota pressió. Una pressió social que avui no s'exerceix i cal que s'articuli.

La solidaritat europea no existeix

Més enllà dels pedaços proposats per la Comissió i del consens aconseguit a l'Eurogrup per obrir línies de crèdit, fóra bo saber alguna cosa sobre l'existència d'algun veritable pla de la Unió Europea per posar remei efectiu a la crisi. No se sap perquè no existeix. En la seva agenda no apareix cap oferta de recursos que permeti l'aprofitament de totes les capacitats, aquelles de les quals tant es va parlar quan es discutia el tractat de la Unió.

El panorama és incert, dur i desolador. Milers i milers de morts, centenars de milers de persones sense ocupació, empobrides, gent gran atemorida, famílies endeutades, aparells d'estat autoprotegits, el poder judicial espanyol entossudit en actuar com a poder polític i en l'administració de cega i irracional repressió, persecució policial de l'estranger i del diferent, obertament, sense complexos… Com corregir tot això?

Filòsofs, com Antoni Aguiló, apunten a la imperiosa necessitat d'aprendre de la història, però aquest aprenentatge exigeix l'aparició de col·lectius amb intel·ligència.

Col·lectius amb el clar propòsit d'aconseguir, com diu Orencio Osuna, “l'enfortiment dels serveis i de les polítiques públiques, especialment la sanitat, l'ensenyament, les pensions, la dependència, les residències i l'habitatge; una distribució més igualitària de les rendes i la progressivitat fiscal”.

Exigir tot això, diu, “sense maximalismes, ni retòriques buides, sense gesticulacions estèrils, ni petites polítiques de campanar. Però sempre sabent com és la correlació de forces realment existent i que aquesta sempre és canviant”.

És certament canviant. No és estàtica. Evoluciona a favor d'uns o d'uns altres. Això ens ho juguem també en aquesta crisi i convé reflexionar-hi, perquè per inclinar la correlació de forces en favor dels defensors de la igualtat fa falta una mica més que petites polítiques, de campanar, de sagristia o de processó solemne, és igual. No es va poder canviar en els anys 70 al·legant que si s'intentava la ruptura vindrien els del 'búnquer', ni ara es pot modificar amb polítiques que posin en qüestió l'actual règim, perquè l'alternativa al que tenim és el govern del PP amb Vox i Cs. El que necessiten aquests partits per guanyar pes és que l'esquerra els concedeixi credencials democràtiques, de la mateixa manera que en la transició es va acceptar que els tardofranquistes es presentessin com a “demòcrates de tota la vida”.

Ajuda a canviar la correlació de forces que la comunicació sobre un tema tan seriós com és el de la pandèmia es posi en bona part, tots els dies, en mans d'alts comandaments uniformats de l'exèrcit, de la Guàrdia civil i de la policia? Ajuden els elogis a la figura del monarca? la utilització de llenguatge castrense? la recentralització de l'Estat? el silenci imposat als científics?

Per canviar la correlació de forces cal generar il·lusió en un nou projecte social i això és incompatible amb concessions al règim nascut dels pactes de la Moncloa. Un altre estat de coses és possible i en aquesta perspectiva poden guanyar fortalesa les organitzacions de la classe treballadora [algun dia caldrà tornar a anomenar a les classes socials pel seu nom], el moviment feminista, l'activisme ecologista, la militància sindical, les associacions veïnals, les entitats culturals, l'autoorganització per la base. O cal assumir indefinidament el seu progressiu afebliment? El canvi d'aquesta correlació a favor de la gent que viu del seu treball només es pot aconseguir mitjançant la defensa de les pròpies receptes i no amb l'assumpció com a pròpies de les del poder dels rendistes.

“Si una lliçó cal extreure [d'aquesta crisi] és la de com hem de cuidar la sanitat pública. No només cuidar-la, sinó potenciar-la cada vegada més”, em deia fa poc en una entrevista un metge cubà que treballa des de fa anys en un hospital català. És una necessitat que l'emergència sanitària ha posat en evidència a ulls de bona part de la població. Sanitat pública que la ciutadania reivindica tots els dies amb aplaudiments i que ha començat a defensar amb pancartes des dels balcons.

La covid-19 ens ha plantejat a tots un problema enorme, inesperat. Ens ha situat davant un futur incert, també als gestors financers, que no saben com actuar, però saben on estan i busquen la manera d'obtenir profit de les “oportunitats” que els pugui oferir l'actual situació. Alguns ja ho aconsegueixen. A la vista està en els mercats de valors. Com va escriure Walter Benjamin, el capitalisme no morirà mai de mort natural.

Cal buscar la manera de reinventar un projecte de reapropiació del que ha anat quedant progressivament en mans d'uns pocs.

Es tracta de defensar el que és públic i cal dir-ho sense tallar-se, encara que això posi en qüestió el que alguns consideren que és el seu dret a la propietat.

Tal com va escriure el periodista Fernando Ruiz en aquest mateix espai, cal explicar que "només amb solucions col·lectives en defensa del públic, dels béns comuns, de la solidaritat i el suport mutu, el futur serà viable; a més, és la garantia per a evitar tant la descomposició dels poders públics com l'assentament d'un control totalitari”.

No es pot acceptar com a bo o com una concessió que ens permetin endeutar-nos, perquè en aquest deute basen el creixement de la seva riquesa els que viuen de les rendes del capital. En les actuals circumstàncies aquest «realisme» possibilista ens condueix a l'infern en la terra.

Durant les recents dècades d'hegemonia neoliberal i socioliberal, s'ha trobat a faltar l'existència d'un front, que recuperés explícitament el projecte socialista. No va existir i així ens va anar. Ara potser es pot veure amb més claredat la necessitat d'impulsar l'acció col·lectiva, amb la voluntat de posar dempeus un altre model producció, de distribució de la riquesa i de la propietat. Un altre model de convivència.