Cansats de Catalunya?

Marià de Delàs. Periodista

Hi ha cansament fora de Catalunya de sentir parlar del conflicte amb l’Estat espanyol.

‘Siempre el mismo rollo victimista’, ‘qué cansinos...’. Qui no ha sentit expressions com aquestes en boca de persones de qualsevol tarannà, no necessàriament conservadores?

I hi ha qui a més de cansament manifesta rebuig. Un rebuig cridaner. Gent, sobre tot, de l'Espanya petita, aquesta que ja s’indignava fa 25 anys perquè s’havia aconseguit que el català fos llengua oficial dels jocs olímpics de Barcelona o que es manifesta incapaç d’entendre la necessitat de la immersió lingüística.

“Que se vayan ya y dejen de dar la lata”, era fins no fa gaire un altre lloc comú en l’’argumentari’ de gent més exaltada. Ara ja gairebé ningú s'expressa en aquests termes, però les mostres d’avorriment i de menyspreu són constants.

Tot i així els diaris d’abast estatal en parlen quotidianament. No hi ha portada que no dediqui un espai cada dia a interpretar els darrers moviments dels actors polítics catalans i/o espanyols en relació a Catalunya. I a les tertúlies televisives i radiofòniques hi ha una pila d’”analistes”, que tenen ‘molts amics catalans’ o que han visitat en algun moment Catalunya, que expliquen constantment quin és el sentiment majoritari entre la ciutadania catalana.

Esgarrifa pensar la freqüència amb la que parlarien de Catalunya aquestes mateixes persones si no estiguessin tan cansades del tema.

A Catalunya també hi ha cansament, del procés sobiranista. Quan fa que es va començar a parlar del ‘processisme’ i de les ganes que tenim tots que això acabi d’una vegada?

La societat no aguanta més i el sobiranisme es desinfla, es diu amb certa freqüència a la petita Barcelona, la dels ‘experts’ que s’esforcen en observar a distància i de manera ‘objectiva’ les manifestacions populars.

Les anàlisis de les audiències de televisió, no obstant això, assenyalen que a Catalunya el nombre d’espectadors puja quan s’informa o es comenta sobre el que té a veure amb l’organització del referèndum, i sobre l’acció de l’Estat per impedir-lo, i lamentablement baixa quan es dona pas a altres aspectes de l’actualitat.

El minut a minut de les audiències és empipador. S‘entossudeix sovint en contradir les impressions de qui se sent amb la capacitat d’interpretar el que interessa o deixa d’interessar a la gent.

Pendents de la Diada

El pròxim 11 de setembre tindrem de nou la mesura de com de cansada està la part de la ciutadania catalana que es mobilitza massivament i de manera impensable a qualsevol altre país d’Europa des de l’any 2010. Abans de la Diada però, uns quants dies abans previsiblement, es produiran nous i més greus episodis de tensió entre qui reivindica per a Catalunya la condició de subjecte polític sobirà i qui des de l’Estat pretén sufocar el sobiranisme fins a la seva capitulació.

El govern espanyol tornarà a manifestar de ben segur la seva disposició al diàleg que reclamen alguns partits i agents econòmics però no només no posa sobre la taula cap agenda per negociar sinó que s’esforça més i més en buidar de contingut les eines catalanes d’autogovern.

Gairebé cada dia tenim una mostra. La darrera ha estat la d’aquest dilluns: la decisió unànime del Tribunal Constitucional de deixar en suspens la reforma aprovada pel Parlament de Catalunya sobre el seu propi reglament. Una decisió acompanyada de les corresponents advertències als membres de la Mesa de la cambra legislativa catalana, ja de sobres amenaçats per un aparell judicial de dubtosa imparcialitat.

El Constitucional s’ha pronunciat poques hores després que els grups parlamentaris de Junts pel Sí i de la CUP, que compten amb majoria absoluta a la cambra, registressin el projecte de llei del Referèndum d’Autodeterminació.

La reforma del reglament no contempla altra cosa que un procediment per agilitar el tràmit de determinades lleis, com el que s’utilitza de vegades a les Corts espanyoles i a molts altres parlaments, però el Tribunal Constitucional, conscient que a Catalunya es vol aprovar ben aviat la Llei del Referèndum, ha decidit actuar per via d’urgència, un cop més a instàncies del govern espanyol, per intentar impedir com sigui –la coherència i les formes fa temps que no importen- la convocatòria de la consulta.

Crida a les urnes i mesures de força

El que passa però és que l’operatiu per la crida a les urnes de l’1 d’octubre es troba ja en marxa a ple rendiment i tot apunta a que es vol passar per sobre del que pugui dir el govern espanyol o el Tribunal Constitucional. A hores d’ara sembla que qui volgués aturar aquest operatiu només podria fer-ho amb mesures de força.

Esperem que no ho facin, però només en aquesta clau, la de la força, es poden entendre les visites de la Guardia Civil a les seus del Parlament i de la Generalitat i els interrogatoris a determinats càrrecs, sense que es conegui cap ordre del poder judicial.

Les direccions dels partits independentistes, d’esquerres i de dretes, han reunit i reuniran els seus alcaldes i regidors. Ho fan per fer-los sortir de dubtes sobre la voluntat del govern de la Generalitat d’anar fins el final del procés sobiranista.

Dubtes i incomoditats

Fins no fa gaire, en instancies municipals i comarcals de majoria clarament independentista hi havia qui, més o menys en privat, manifestava la seva incomoditat pel paper assignat als ajuntaments en l’organització del referèndum. Les pressions i "amenaces" que havien rebut per part de l’Administració central, afegides a les advertències formals adreçades des del ministeri de la Presidència als funcionaris municipals, no només inquietaven molts alcaldes sinó que els feien pensar que potser el referèndum no s’arribaria a fer.

Ara en els mateixos cercles la impressió és del tot diferent. Entre ells encara hi ha alcaldes que expressen reserves, alguns de poblacions importants, però a la vista de les explicacions que han rebut sobre les previsions al voltant de la consulta, han pogut comprovar, d’una banda, que ningú podrà fer responsables els consistoris de cap infracció, i d’altra, que no s’improvisa res. L’estructura prevista de coordinadors com a figures clau per a la formació de meses de votació sembla planificada fins el detall i, encara que preveuen que la tensió anirà en augment en els pròxims dies, pensen que podran comptar amb equips de persones, amb noms i cognoms, que rebran l’encàrrec i la formació necessària per fer possible l’exercici del dret a vot a cada població, a cada barri i a cada demarcació.

Com a curiositats importants d’ordre logístic fonts informades sobre les particularitats del procés assenyalen que s’articularan mesures per evitar atacs contra el sistema informàtic, entre elles la de no utilitzar ordinadors pel control de llistes a cada mesa, que el vot per correu no serà possible encara que es posin mitjans per a que els residents a l’estranger puguin votar i que els resultats en suport paper es portaran a llocs que els seran comunicats properament als agents electorals.

És evident que els partits contraris a la consulta aconsellaran a la població que s’abstingui de votar. És el que ja estan fent en la pràctica, amb la inestimable ajuda del Tribunal Constitucional, però queda per veure com d’activa serà aquesta abstenció i com pensen aprofitar els 15 dies de campanya electoral.

Alguna cosa volen fer també per l’onze de setembre, encara que ja saben que per ells no és una bona data per comparar musculatures.

La principal incògnita però es troba en l’actitud que finalment adoptin els partits i col·lectius de l’esquerra catalana i espanyola, que no mantenen una posició homogènia.

En aquest espai conviuen des de sempre indubtables defensors de la sobirania de Catalunya amb actors polítics que pensen que darrera de la qüestió nacional el que hi ha per damunt de tot són els interessos d’una classe que intenta mantenir els seus privilegis i conservar a qualsevol preu el control de l’aparell de la Generalitat.

És una polèmica ben antiga aquesta, la que té a veure amb les relacions entre les lluites d’alliberament nacional i les d’emancipació de la classe treballadora, sobre la que s’han escrit manifestos i llibres sencers des de principis del segle passat. Textos escrits per personalitats del moviment obrer que uns quants dirigents van rescatar d’un cert oblit en els darrers anys a xerrades i mítings.

L’esquerra silenciosa

Semblava que l’esquerra no independentista, hipotèticament sobiranista, tenia prou resolt aquest debat al voltant de la dialèctica i la complementarietat entre reivindicacions nacionals i socials, i que podia jugar un paper capdavanter en un aquest moment crucial, però potser no. El que mantenen de moment els seus representants és un inestable equilibri entre faccions. que els obliga a guardar silenci sobre fets excepcionals en un moment excepcional. Un silenci desconcertant davant l’agressió oberta de l’Estat contra drets elementals i més en concret, contra les llibertats polítiques a Catalunya.

Semblava fins i tot que en algun moment havien convençut altres forces de l’esquerra espanyola del benefici que representaria per a tots plegats i per la pròpia democràcia el reconeixement del dret a decidir de Galicia, País Basc, Catalunya, Andalusia i la ruptura conseqüent de l’Estat de les autonomies, però tot apunta a que pretenen deixar el més concret i urgent de l’ordre del dia per més endavant.

En l’immediat costa entendre a qui no veu que un fracàs de la Catalunya realment mobilitzada en favor del referèndum seria dolent per tots els demòcrates, independenment del seu lloc de residència i de la nació que reivindiquin.

El règim heretat de la Transició pot estabilitzar-se de nou. Aquesta és la “normalitat” que desitja en veu alta Mariano Rajoy, encara que el bipartidisme encara faci aigües.

La crisi econòmica i social que patim es manifesta cada cop més com la del propi sistema i a l’Estat espanyol per fortuna qui ha generat esperances en la possibilitat d’un futur més confortable no ha estat la dreta populista.

Dues oportunitats simultànies per la ruptura

Podemos i les confluències al seu voltant d’una banda i la rebel·lió catalana d’una altra es presentaven fins no fa gaire com els dos punts per on es podia trencar el règim bipartidista i corrupte que va néixer el 1978. Segurament encara ho són. Per això l’Estat no es penedeix d’haver utilitzat barroerament la seva maquinària contra dirigents d’un i altre exponent polític.

Sembla però que en aquests moments s’han produït variacions en el camp que molts reivindicaven com el de la nova política. S’ha generat de nou la il·lusió de poder fer fora al PP del govern de l’Estat, i això exigiria acords entre forces d’àmbit estatal per a les quals Catalunya fa falta i al mateix temps fa nosa.

La nova política hauria envellit una mica i prematurament. Això explicaria paradoxalment que en els darrers temps dirigents esquerrans de dins i fora de Catalunya hagin deixat de parlar de processos constituents i de recordar el que deien ja fa molts anys personatges com Andreu Nin i Salvador Seguí sobre la república catalana. Alguns semblen de vegades fins i tot interessats en intentar desmobilitzar de nou la ciutadania disposada a passar per sobre dels aparells.

Sembla estrany que no facin pinya amb el conjunt del sobiranisme, perquè a hores d’ara és ben evident que el govern del PP persegueix la derrota d’un moviment popular de dimensions extraordinàries que demostra regularment, des de fa vuit anys, la seva voluntat de ruptura.

El cansament de la població catalana segurament no existeix com molts imaginen o desitgen i, si ningú fa un gros disbarat, la gent normal, la del carrer, demostrarà que el referèndum ja no es pot aturar. Ho veurem aviat.