#16M a Madrid, una oportunitat davant la deriva autoritària

Jaime Pastor, coportaveu de Madrileñ@s pel Dret a Decidir

“Cal deixar d'acceptar les coses que no podem canviar, per a canviar les coses que no podem acceptar”, Angela Davis (citada per Jordi Cuixart, Epíleg a Jo acuso, de Benet Salellas)

Aquest dissabte 16 de març a les 18 hores ens manifestarem des d'Atocha a Cibeles desenes de milers de persones procedents de Catalunya, Madrid i altres Comunitats Autònomes, disposades a cridar ben alt que “L'autodeterminació no és delicte” i que “Democràcia és decidir”. Aquesta iniciativa és resultat d'un esforç conjunt d'organitzacions catalanes i madrilenyes que estem convençudes que, com es diu en un dels documents difosos aquests dies, “el judici polític que ha començat en el Tribunal Suprem no és només contra les persones que seuen allà com acusades, sinó contra tot el poble de Catalunya, també contra totes les persones republicanes dels pobles de l'Estat i contra totes aquelles que som demòcrates”.

En efecte, a la vista del desenvolupament que està tenint el judici fins ara -en el qual es demana des de la fiscalia de l'Estat un total de 177 anys de condemna a les persones processades, la major part de les mateixes injustament empresonades des de fa ja més d'un any- , hem pogut comprovar que no només s'ha judicialitzat erròniament un conflicte polític, sinó que a més es busca un càstig exemplar contra els qui simplement van actuar com a representants polítics i socials de més de dos milions de persones que segueixen reclamant el dret a decidir el seu futur, com es va poder demostrar de nou en les eleccions del 21 de desembre de 2017 malgrat les condicions en què es va desenvolupar sota l'aplicació abusiva de l'article 155 de la Constitució.

La prova més gran d'aquesta voluntat criminalitzadora es troba en la insistència en l'acusació per part de la Fiscalia de l'Estat d'exercici de la violència als qui es van manifestar davant del Consell d'Economia el 20 de setembre de 2017 o van participar en el referèndum celebrat l'1 d'octubre del mateix any. Confondre el poderós moviment de desobediència civil a favor d'un referèndum que es va expressar durant aquests dies amb la qualificació penal de rebel·lió, suposa una basta tergiversació dels fets, amb més raó quan sobren proves documentals que no va anar així i que, per contra, la violència que es va practicar l'1 d'octubre va procedir únicament de les forces policials de l'Estat. Desqualificar aquest moviment com a “tumult” o “muralles humanes”, assimilant-lo a un “alçament” violent, reflecteix una tendència clara a aplicar el dret penal de l'enemic contra el legítim exercici de la resistència no violenta per part de la ciutadania.

Aquesta confusió interessada entra en contradicció, a més, amb el reconeixement que en el passat, després de l'enorme mobilització d'una joventut insubmisa al servei militar obligatori, va fer el Tribunal Suprem en la seva sentència de maig del 2009, en la qual afirmava: “La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de dissidència contra l'Estat, aquesta forma de pensament i ideologia ha de ser admesa en el si d'una societat democràtica”.

És més, al llarg del procés també està quedant patent la voluntat de criminalitzar drets fonamentals com els d'expressió, reunió, manifestació i participació política quan s'exerceixen pels qui dissenteixen políticament enfront d'aquest règim monàrquic.

Per això comparteixo plenament l'escrit en un article recent: “Si, com ha dit el rei, només és democràcia el que és legal, si el que no és legal és delicte, si les lleis i la seva interpretació són cada vegada més restrictives de les llibertats, si les manifestacions són tumults i la desobediència és rebel·lió, llavors tots els moviments socials transformadors estan amenaçats”.

Hem de ser, per tant, conscients que el que està en joc en aquest judici i en el seu desenllaç final no té a veure amb si estem a favor o no de la independència de Catalunya, o si ens alineem amb un o altre nacionalisme. Afecta a la democràcia i als nostres drets i llibertats davant la deriva autoritària d'aquest règim monàrquic. Més concretament, ens emplaça a confluir en un bloc comú, capaç de frenar l'ofensiva d'un bloc reaccionari disposat a acabar amb la cada vegada més precària autonomia de Catalunya i de tots els pobles de l'Estat, sotmesos al dictat d'un neoliberalisme ultracentralista, així com amb els drets conquistats fins ara per les dones, les persones migrants i les capes més vulnerables de la societat.