1 d'octubre: intervenció en el debat Llonch-Garzón

Josep Maria Antentas

Professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona

L'intercanvi públic epistolar entre Pau Llonch, militant de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) catalanes, i Alberto Garzón, Coordinador Federal d'Izquierda Unida, a propòsit del referèndum sobre la independència de Catalunya del proper 1 d'octubre constitueix una grata i estimulant sorpresa. Animat per ella no he pogut resistir auto-convidar-me perifèricament en la discussió, esperant no immiscir-me massa i, especialment, desitjant no contrariar al company Garzón, de qui discrepo en el fonamental de la seva posició davant l'1 d'octubre i de l'anàlisi de l'esdevingut des de l'11 de Setembre de 2012. De fet, el meu article és essencialment una rèplica al que ha defensat el coordinador d'IU, acompanyada d'algunes consideracions sobre el procés independentista català i la política d'Unidos Podemos en relació a aquest tema.

El debat entre Llonch i Garzón porta imbuïda una pugna paral·lela sobre qüestions de mètode. No crec que la contraposició entre ambdós sigui tant una diferent concepció de l'abstracte i el concret sinó més aviat la capacitat per llegir políticament, qüestió molt leninista per cert, les conseqüències del moviment independentista català. És sobre això en el que em centraré.

1. El procés independentista. El moviment que va irrompre massivament l'11S de 2012 és fruit d'una triple dinàmica acumulativa: el llegat reactiu a l'espanyolisme agressiu del segon govern Aznar (2000-04), el consegüent fracàs de la reforma de l'Estatut d'Autonomia culminada estrepitosament amb la sentència del Tribunal constitucional el juliol de 2010, i l'impacte de la crisi econòmica i el gir cap a les polítiques dures d'austeritat. Sota el lideratge de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), es va configurar des del començament com un moviment democràtic construït al voltant de la consigna exclusiva d '"independència", desconnectant de qualsevol proposta de canvi de model social i de crítica a les polítiques d'austeritat.

La seva base social és interclassista però escorada cap a les classes mitjanes i la població jove i de mitjana edat. L'alta burgesia catalana, com afirma encertadament Llonch, es va oposar al mateix des del principi i entre bambolines ha procurat fer-ho descarrilar o avançar cap a enlloc. Els dubtes de Garzón en aquest terreny no són pertinents. Això no impedeix constatar al mateix temps que bona part de les classes populars catalans no tenen l'independentisme com a horitzó de futur i romanen dividides al respecte. Igual que els segments activistes i militants.

2.Falacias estratègiques i potencial democràtic. El sentit comú de l'independentisme mainstream s'ha basat en la primacia de la qüestió nacional com a marc d'identitat compartida ("els catalans hem d'unir-nos perquè tenim interessos comuns") i en la primacia estratègica de posseir un Estat propi com a palanca per decidir quin model de país ("sense un Estat no es pot fer res"). Aquesta doble primacia, la qüestió nacional i l'Estat per sobre de tot, es va completar en el cas dels partidaris d'un canvi de model econòmic per una certa perspectiva etapista ( "primer la independència i després ja ens barallarem per la resta"). Això va configurar un moviment basat en fortes i greus fal·làcies estratègiques però, alhora, amb un projecte democràtic que xocava frontalment amb el marc institucional del Règim del 1978. Per a l'esquerra contrària al capitalisme neoliberal, aquest és el punt de partida de tota anàlisi estratègica seriosa.

Garzón afirma encertadament que "hi ha una canalització populista de la frustració popular davant la crisi i el capitalisme. Dit d'una altra manera: la independència ha estat presentada també no com el dret democràtic del poble català sinó com la solució a mals econòmics i socials patits individualment ". Aquí està la gran contradicció de la política catalana contemporània: gran part de les aspiracions de viure millor s'han canalitzat cap a un projecte concret, la independència, que en cap cas les garanteix. Però els límits de la proposta independentista en si i del procés obert el 2012 són més fàcils d'assenyalar des d'un compromís democràtic amb l'exercici al dret a decidir i, ara en el concret amb l'1 d'octubre, que des de la distància. I alhora, les seves apories no impedeixen reconèixer el seu potencial democràtic o intentar aprofundir cap a una pulsió constituent que desbordi definitivament al PDeCAT. La barreja de passivitat i rebuig davant l'independentisme que emana la política de Unidos Podemos, i més sorprenentment de Catalunya en Comú, no ajuda gens a superar els límits del aquell ni a aprofitar el seu potencial.

3.Política de la CUP. Durant aquests cinc anys la CUP va combinar el seu compromís amb el procés independentista amb l'afirmació d'un programa anticapitalista. Va jugar però en excés des de dins del marc del Procés sense poder connectar el contingut anticapitalista del seu programa amb una proposta estratègica que, sense sortir-se del carril del procés obert el 2012, li permetés també jugar per fora i ajudar a redefinir alguns dels pilars del sentit comú de l'independentisme mainstream. Els seus dos errors més importants, en part retroalimentats, van ser, d'una banda, no tenir cap política unitària cap a l'esquerra no independentista partidària del dret a decidir en tres moments decisius: la irrupció de Procés Constituent des d'abril de 2013, de Podem en les eleccions europees del 25 de Maig de 2014, i de Guanyem (després rebatejat com Barcelona en Comú) al juny del mateix any. D'haver-ho fet el mapa de l'esquerra catalana podria haver estat diferent. El segon error va ser avalar la seqüència 9N + eleccions plebiscitàries + desconnexió en divuit mesos que, fonamentalment ha servit per a perllongar artificialment el paper dirigent del PDeCAT en la política catalana i donar una volta enlloc durant tres anys. Col·locada en una difícil posició després de les eleccions del 27S de 2015, va sortejar com va poder les seves dificultats internes fruit d'una línia política errònia, però ho va fer amb una veritable exhibició de participació i democràcia interna que va contrastar brutalment amb els plebiscits autoritaris estil Podemos. Després ha tingut un paper decisiu, com Llonch assenyala, en haver reconduït l'irreal full de ruta post 27S cap a la via del referèndum com a catalitzador democràtic.

4. El règim de 1978 i la dialèctica centre-perifèria. Preocupat per l'impacte en el conjunt de l'Estat de l'avanç del projecte independentista a Catalunya, Garzón es pregunta "rellançaria a les forces de ruptura a la resta de l'Estat o les portaria a un replegament fomentat pel reforçament del nacionalisme espanyol?". No és possible donar una resposta unívoca a aquesta pregunta crucial però sí que podem afirmar que la tasca de l'esquerra espanyola és treballar pel primer escenari, el que implica combatre des del començament el projecte nacionalista espanyol hegemònic i la retòrica reaccionària. Com més es cedeixi en l'argumentari hegemònic i com més es vulgui passar de puntetes sobre les qüestions espinoses, més es prepara el terreny perquè el PP i els seus adlàters utilitzin l'independentisme català com a distracció i boc expiatori de la seva pròpia manca de legitimitat.

El que està en joc és si les forces d'esquerra d'àmbit estatal i de matriu federal / confederal i l'independentisme català (i tots els independentismes "perifèrics") són capaços o no d'articular una estratègia conjunta, des del respecte pels seus projectes propis , contra els pilars i els bastions del règim de 1978 i el poder econòmic. O, si per contra, es combaten i s'anul·len entre si. En suma, el desafiament és travar una complexa dialèctica centre-perifèria que ni concebi les coses des del centre ni es tanqui en una fugida perifèrica. Aquesta qüestió estratègica decisiva, per desgràcia, ha brillat per la seva absència en els debats polítics posteriors a 2011 i 2012 i no ha semblat interessar gaire ni a Podem ni a Izquierda Unida, d'una banda, ni a la CUP ni a l'independentisme mainstream, per l'altre. En aquest panorama, Anticapitalistes és una sana excepció. Precisament, l'1 d'octubre ofereix una oportunitat concreta de començar a explorar camins d'acció en comú. L'argumentació de Llonch tempteja aquesta via.

5.Nacionalismes. Encara que Garzón assenyala que "és absurd ficar tots els nacionalismes en el mateix sac", el problema fonamental de la seva argumentació és que en la pràctica tendeix a equiparar la funció contemporània concreta del nacionalisme espanyol i del català dominants. "Atorgant la mateixa condició abstracta a nacionalisme espanyol i nacionalisme català, no hi cap prendre partit per endavant per cap dels dos" prossegueix. En abstracte, per què no. Parlant en abstracte podria imaginar-se una situació hegemonitzada per un nacionalisme espanyol democràtic (i d'esquerres) i un nacionalisme català ultraconservador (reactiu per exemple a un projecte d'esquerres majoritari en el conjunt de l'Estat).

Però això no hauria de fer oblidar dues coses relacionades entre si: la primera, la distinció clàssica entre nacionalisme dels dominats i els dominadors és una brúixola política que sol funcionar com una bona guia per a orientar-se bé en el gruix dels casos d'opressió nacional; segon, la constatació de la diferent funció del nacionalisme espanyol i català dominants en el terreny democràtic. Es pot ser nacionalista català o no, però cal reconèixer forçosament que aquest no s'ha construït sobre la base de negar els drets democràtics a ningú, mentre que sí és el cas del nacionalisme espanyol majoritari, en la versió de dretes o de centre-esquerra .

"Estic convençut que el nacionalisme espanyol ha creat milers de nacionalistes catalans. Però sovint se'ns oblida que també hi ha un poble espanyol i que el nacionalisme català crea tants altres nacionalistes espanyols ", rebla Garzón en el seu argumentari. Per descomptat que la propaganda reaccionària anti-independentista a molts mitjans de comunicació ha contribuït a reforçar un nacionalisme espanyol reaccionari. Però aquesta afirmació oblida que l'experiència de patir tots dos nacionalismes és totalment diferent per als que reaccionen contra ell a causa de la seva mateixa naturalesa.

6.Independentisme i federalisme. Quan es desmarca de l'independentisme, Garzón recorda correctament que "és compatible la defensa del dret d'autodeterminació amb la defensa d'un model federal". El problema es troba quan, com assenyala Jaime Pastor en analitzar la política d'Unidos Podemos, de facto el dret a l'autodeterminació es concep sempre lligat a una sortida federal i s'és molt reticent a reconèixer el dret a la separació com a tal. Relacionat amb això hi ha dos problemes suplementaris en el seu plantejament. Primer, encara que el seu federalisme és formalment plurinacional, postulant un "Estat federal que reconegui als pobles i nacions d'Espanya i que no els davant, és una aspiració bonica", en realitat la seva concepció del federalisme sembla més pròpia d'un Estat uninacional. Segon, i en relació amb l'anterior, concep al federalisme sempre com a fruit d'una ruptura global del marc de 1978, com a resultat d'una nova (i desitjable) majoria política d'àmbit estatal, però no té resposta davant un escenari d'absència d'aquesta majoria i de pressió massiva des de Catalunya per exercir el dret a decidir.

Tot això li impedeix assumir que un federalisme conseqüent a Catalunya pot implicar, en el context actual, votar per la separació com a pas previ a una voluntat de lliure adhesió. El nucli de l'argumentari de Llonch, que Garzón no comparteix, es resumeix en l'afirmació del primer que no "hi ha cap manera de ser realment federalista en aquest Estat autoritari que no impliqui ser primer independentista". En realitat aquest és el moll de la qüestió estratègica de fons. L'asseveració de Llonch és essencialment correcta, encara que convé afegir-hi dues precisions, la segona més important que la primera. D'una banda, més que "ser primer independentista" n'hi ha prou amb defensar el "sí" a la independència en un referèndum. No és exactament el mateix i per a alguns marca una distinció subjectiva. Per l'altre costat, postular el "sí" a la independència i tenir el més ferm compromís en l'exercici del dret a l'autodeterminació és compatible, tot i l'existència d'innegables contradiccions programàtiques, tàctiques i estratègiques, amb donar suport políticament des de Catalunya als intents d'articular una nova majoria política entorn a Unidos Podemos, Catalunya en Comú i En Marea. Es pot votar, i votar "sí", l'1 d'octubre i anar a votar a Catalunya en Comú a les eleccions generals. La via unilateral catalana i la recerca d'una nova majoria política d'àmbit estatal són vies complementàries encara que la seva temporalitat estigui descompassada.

7.Horitzons bifurcats. La contraposició entre federalisme (i dret a decidir) i independència ha estat el principal handicap estratègic de l'esquerra catalana i, a causa d'això, es va instal·lar una profunda divisòria en la mateixa. Sorprenentment, pràcticament ningú va intentar formular una via d'acord estratègic entre independentistes i federalistes partidaris del dret a decidir al voltant d'un projecte de ruptura democràtica fundat en les consignes de la República Catalana i procés constituent català. El seu correlat polític ha estat la incapacitat d'articular de manera convergent els horitzons bifurcats que emanen del 15M i les seves vides posteriors i del procés independentista. L'absència de tota reflexió seriosa sobre això, llevat d'excepcions individuals i minoritàries, en el món de Catalunya en Comú (i d'Unidos Podemos a escala estatal) i de la CUP (i també d'ERC d'altra banda) constitueix un tret al propi peu del que coixegen molts mals presents que amenacen a romandre com a futurs duradors. El resultat és que el PDeCAT es beneficia de la fossa entre el món independentista i el del dret a decidir, mentre que ERC no acusa a penes pressió contrària a la seva aliança amb la dreta.

8. 1 d'Octubre. Davant el referèndum anunciat pel govern català hi ha un parell de consideracions estratègiques bàsiques a fer. Primer, és molt difícil que acabi sent el referèndum que Catalunya necessita. Però això és degut, en primera instància, a l'actitud autoritària del govern de l'Estat. No començar el raonament per aquí és políticament insostenible. És un deure fonamental de l'esquerra d'àmbit estatal posar aquesta qüestió sobre la taula. Abans d'assenyalar els límits de l'independentisme català la crítica al nacionalisme autoritari de l'Estat és condició ineludible. No com a tràmit discursiu, sinó com a punt de partida d'una orientació política. Segon, essent l'1-octubre 1 cita problemàtica, és de moment l'únic (intent de) referèndum que s'albira a l'horitzó. Unidos Podemos defensa correctament la celebració d'un referèndum a Catalunya i treballa en aquesta direcció. La realitat és que no existeix, però, una perspectiva a curt-mig termini de poder articular una nova majoria política al Congrés dels Diputats partidària d'això. Unidos Podemos s'orienta, d'altra banda, a conformar una majoria alternativa al PP buscant una aliança amb el PSOE. Més enllà de la rehabilitació tan ràpida com sorprenent del PSOE com a actor de canvi que això implica, és evident que un bloc governamental amb el PSOE no obre el camí cap a l'exercici del dret a decidir i a un referèndum sobre la independència de Catalunya, sinó al de la reforma constitucional. Una cosa bastant diferent. Desqualificar l'1 d'octubre en nom d'un referèndum millor que avui no és possible és estratègicament desmobilitzador.

Preocupat per la incertesa garantista de l'1 d'octubre, Garzón afirma que la "garantia consisteix en que quan el poble català sigui consultat, aquest pugui expressar de manera clara i nítida, i després d'un debat seriós i rigorós, la seva opinió. El dret d'autodeterminació és clarificador, en efecte, i per això ho defensem. Però perquè pugui exercir-se amb garanties no pot ser com el proposat l'1-O ". Però s'oblida a aclarir que la raó principal de tot això és que des de l'any 2012 el govern espanyol no només ha negat al referèndum sinó que ha eludit tot debat "seriós i rigorós".

Dues preguntes apareixen sobre de la taula. La primera, davant d'aquest bloqueig, ¿quina és la via més emancipadora? Una política passiva a Catalunya o un intent de seguir empenyent endavant? Entre una espera indefinida, els únics moments d'activació siguin votar Units Podem i Catalunya en Comú en les eleccions, i una política de mobilització sostinguda i compromís ciutadà, crec que la resposta és clara. La segona, si l'1 d'octubre no aconsegueix finalment esdevenir el referèndum que Catalunya necessita, quina actitud ajuda més a obtenir un de veritat, una política expectant o un compromís actiu perquè la cita de tardor resulti el millor possible? No és el mateix que el govern de Rajoy surti indemne de l'envit o que pagui un preu polític alt a veure forçat a acumular mesures repressives.

9.Referéndum i afirmació democràtica. Quan el coordinador d'IU escriu, en referir a l'1-Des, "que el procés ha estat dirigit més com a arma política que com a instrument per a canalitzar el conflicte, no dóna la sensació que pugui contribuir a solucionar res" es col·loca en una posició gairebé d'espectador. Una política que, de facto, és la que segueix Catalunya en comú i que casa malament amb la seva rellevància després de guanyar dues eleccions generals consecutives i governar Barcelona ciutat. Seguint una orientació similar, però des d'un raonament més consistent en el terreny de la comprensió plurinacional i la crisi de sobiranies, en un article recent, el secretari general de Podem Pablo Iglesias i el Coordinador de Catalunya en Comú, Xavi Domènech afirmaven: "la mobilització de l'1-O pot ser un acte d'afirmació de drets i sobirania davant d'una situació que s'ha de desbloquejar, donat el fracàs rotund del PP i les seves pulsions repressives. En aquest sentit, com mobilització política, reivindiquem la seva legitimitat i donem suport que es realitzi. Però després arribés el dia 2 i llavors caldrà seguir treballant per un referèndum que ha d'interpel·lar a tots els implicats."

Hi ha dos problemes aquí: primer, es decreta d'entrada que l'1 d'Octubre és una mobilització i no un referèndum com si això fos inevitable i tampoc tingués res a veure amb la política dels que així ho conceben. En realitat seria molt més raonable plantejar la necessitat de treballar perquè pugui ser un referèndum, posant així a més pressió el PDeCAT (que es precipita cap a l'1 d'octubre molt al seu pesar) i el govern català, tot i que advertint que pot ser que al final només sigui un "acte d'afirmació de la sobirania" a causa de l'acció repressiva de l'Estat. I aclarir que si les coses desgraciadament fossin així, aquest acte no haurà estat en va perquè constituirà un pas més en la pressió política per aconseguir un referèndum acceptat per l'Estat. Decidir a bones i a primeres que l'1 d'Octubre no és un referèndum real i desconnectar la lluita per obtenir del que passi en aquesta jornada és en el fons contradictori en els propis termes de la política dels que defensen aquesta perspectiva. El resultat és la passivitat de Unidos Podemos i Catalunya en Comú, cosa especialment greu en el cas de l'última.

Garzón afegeix una altra reserva: l'absència d'una opció federalista entre les opcions de vot. Em sembla una objecció molt qüestionable. La consulta plantejada obeeix a l'existència d'un moviment de masses arrencat el 2012 i a una majoria política independentista. És normal, llavors, es comparteixi o no el seu objectiu, assumir que el referèndum gira entorn de la independència. Això implica que sigui inimaginable una consulta que inclogués una opció federalista? No, però això tindria sentit si existís a Catalunya algun tipus d'aliança entre federalistes i independentistes per a una acció democràtica comuna en contra del marc del 78 o si hi hagués alguna proposta en sentit federalitzant per part del govern espanyol. Per la resta, l'absència de l' "opció federalista" de la papereta de vot no vol dir que "estigui neutralitzada" sinó que aquesta ha de plantejar-se pels seus partidaris com a proposta posterior a l'exercici del dret a la separació.

10.La qüestió decisiva: quin internacionalisme? Arribem finalment al punt estratègic de més profund calat, que transcendeix tant al procés independentista català, com a la pròpia qüestió nacional, encara que no és aliena a la mateixa: Quin internacionalisme per a la nostra època? Tres grans reflexions sobre això s'imposen. La primera, és que tot internacionalisme genuí comença per la defensa del dret a decidir, dels drets nacionals de les minories i de la llibertat dels pobles. Això confereix una responsabilitat particular a la forces internacionalistes que pertanyen a nacions dominants. La segona, tot internacionalisme amb futur té el repte de refundar formes de cooperació i solidaritat pràctica transfronterera i / o transnacional entre els oprimits i els explotats. La tercera, un internacionalisme veritable per al món d'avui comporta (re)imaginar la pròpia idea de nació com a comunitats cada vegada més plurals, culturalment, lingüística o ètnica. És a dir concebre-la políticament i estratègica. Encertadament, Garzón ens commina a pensar "en fórmules que ens permetin parlar de ruptura democràtica i social i en la qual els de baix dels nostres pobles respectius pugui cooperar". Vist l'agenda política, l'1 d'octubre sembla una excel·lent oportunitat de cooperació solidària en el qual un paper actiu de les esquerres pot ajudar tant a combatre el PP com a desbordar la dreta catalana.