Mazón, 365 dies de "maltractament" cap a les víctimes de la DANA

"L'última vegada que vaig estar amb el meu pare, es va acomiadar amb un petó al front, com feia sempre. I ni tan sols em vaig aixecar, mai no hauria pensat que seria l'última vegada que el veuria". Manuel Álvarez va tornar aleshores a casa seva, tenia una mica de febre, s'havia posat "les vacunes de la covid i la grip". La Rosa el va trucar al cap d'una estona per dir-li que s'havia desbordat el Barranc del Poyo. "Ho vaig saber perquè m'ho van dir les meves amigues per un grup de WhatsApp", recorda. El Manuel estava tranquil. Les riuades a la zona són habituals. I no feia gaire temps que havia reformat casa seva per aixecar-la dos graons sobre el nivell del terra. La trucada va durar uns minuts més. En Manuel va penjar per posar els protectors a les portes, va tornar a parlar més tard amb la seva filla. Li va dir que aviat se n'aniria a dormir. "I mai no s'hi va posar", insisteix la Rosa. Les hores posteriors van ser un "autèntic infern”" una barreja d'incertesa, plors i molta angoixa. "La gossa em veia tan nerviosa que udolava, no ho havia fet mai. Aquells udols els tindré sempre al cap", reconeix. La Rosa va perdre el seu pare unes hores més tard. Les vides del seu marit, l'Eduard, i la seva xiqueta, l'Aitana, també van córrer perill.

Els veïns aviat es van adonar que allò "no era una barrancada" com les dels hiverns anteriors. "L'aigua venia amb molta virulència, arrossegant estris i cotxes", coincideixen. L'Eduard i l'Aitana van sortir a buscar en Manuel, que viuen relativament a prop. La Rosa el va trucar per avisar-lo: pare i filla van parlar aleshores per última vegada. "Ell em diu que no pot accedir a la terrassa. Li dic que el meu marit i la meva filla estan intentant creuar per salvar-lo. L'únic que em demana és que la xiqueta se'n torni. L'única preocupació del meu pare era que la seva néta estigués fora de perill. Això m'ha costat sessions i sessions de teràpia. Els familiars ens hem sentit responsables de tot. I els responsables reals, de res", denuncia la presidenta de l'Associació Víctimes Mortals Dana 29-O. En Manuel va morir sense saber que la seva néta havia aconseguit salvar-se.

Els familiars ens hem sentit responsables de tot. I els responsables reals, de res

"Vaig haver de mentir a la meva filla. L'Aitana no volia tornar a casa. Li vaig haver de dir que el iaio estava bé. No sé com vaig aconseguir refer-me per dir-l'hi, perquè sabia que era pràcticament impossible que el meu pare hagués sortit d'allà", reconeix. L'Aitana va arribar al pis xopa. El fang li arribava fins a les aixelles. La Rosa l'estava ajudant a netejar-se quan van sonar les alarmes. El rellotge marcava les 20.11. La Generalitat demanava als veïns "evitar qualsevol tipus de desplaçament". Massa tard. En Manuel va morir perquè ningú no li havia dit "el risc al qual estava sotmès". El cadàver va aparèixer l'endemà en un parc de Catarroja, 600 metres al sud de casa seva. "Ho vaig tenir clar des del primer moment: el meu pare no va morir per una malaltia ni per un accident, va morir per una negligència", sosté la seva filla. La Rosa encara no ha pogut encarar un dol en condicions. "I no seré capaç de fer-ho mentre aquest senyor [Carlos Mazón] continuï en el càrrec".

La desgràcia la va posar en contacte amb altres veïnes i veïns en la mateixa situació, famílies destrossades arran de la DANA. La Toñi García recorda el 29 d'octubre com "un dia normal, no plovia, no queia ni una gota d'aigua". En Miguel, el seu marit, treballava com a funcionari per a la Conselleria de Justícia i Interior. El departament que dirigia Salomé Pradas. La Toñi tenia la seva plaça a la Conselleria d'Indústria, Comerç i Turisme. La que gestionava Núria Montes. "Tots dos coneixíem la llei d'emergències, sabíem sobre qui recau la responsabilitat", apunta. El matrimoni tenia una sola filla: la Sara, de 24 anys acabats de fer. La jove havia estudiat infermeria, feia un temps que treballava a la Unitat de Cures Intensives de l'Hospital La Fe de València. "Li encantava fer plans amb nosaltres, fèiem moltes rutes de senderisme, ens agradava molt la natura", reflexiona la seva mare. El Miguel i la Sara van morir atrapats al garatge de l'edifici, quan intentaven treure els cotxes a l'exterior. Els tres vivien en un dúplex a Benetússer.

Tots dos coneixíem la llei d'emergències, sabíem sobre qui recau la responsabilitat

La Sara havia passat tota la tarda preocupada, havia sentit que alguns pobles de la zona es podien inundar. Li va preguntar a la seva mare què en pensava. "Li vaig dir que estigués tranquil·la, perquè si passava alguna cosa, ens avisarien". El marró va començar a tenyir els carrers cap a les 19.15 hores. "No vam pensar en cap moment que fos del barranc. Ho vam atribuir a una canonada trencada o alguna cosa similar. El color tampoc ens va sorprendre, perquè vivim a prop de les hortes, no li vam donar importància", continua la Toñi. El Miguel i la Sara van baixar al soterrani per moure els dos cotxes, "per si la pluja entrava als garatges", cosa que no havia passat mai. El rellotge marcava les 19.26. La Toñi era al balcó parlant per telèfon, quan va sentir un soroll estrany, "un tsunami amb una pantalla de canyes davant" que estava arrasant el barri. El primer que va fer va ser tallar la trucada i córrer escales avall, intentant arribar al pàrquing. "Em vaig haver de quedar al primer pis. L'aigua superava els dos metres d'alçada". La Toñi va intentar contactar amb el Miguel i la Sara, pensant "en tot moment" que havien aconseguit sortir al carrer.

Va passar la nit desperta, esperant notícies que no arribaven. La Toñi tenia "l'esperança" que poguessin estar en "qualsevol altra casa", però mai no va pensar en un desenllaç com el que va haver d''afrontar. "El paisatge de l'endemà al matí era apocalíptic. Els primers a arribar van ser la parella de la meva filla i la seva família, venien plens de fang fins al coll. Els vaig haver de deixar roba i van sortir a buscar els cotxes, però no van trobar res", lamenta la Toñi. En Miguel i la Sara van aparèixer tres dies després. El 31 d'octubre van localitzar els seus cossos. Els va identificar un equip de busseig al pàrquing de l'edifici. "Les 229 persones mortes no van morir per un fenomen climàtic, sinó per una gestió incompetent i negligent que va convertir això en una tragèdia humana sense precedents", reivindica la Toñi.

La Soraya García tampoc pot oblidar on era fa un any; recorda perfectament l'últim missatge del seu marit. En Sergio era transportista, havia sortit a primera hora del matí des de Madrid. El camió portava 42 tones de càrrega. "El vaig trucar per dir-li que anés amb compte i em va dir que no em preocupés, que tenia moltes ganes d'arribar a casa". La Soraya estava treballant quan van sonar les alertes. "En Sergio no m'agafava el telèfon i li vaig enviar un WhatsApp", reconeix. La resposta va ser descoratjadora: "Soc a Ventamina, direcció Madrid. Truca al 112 i comunica-ho". Les línies estaven col·lapsades. La Soraya, intranquil·la. El camió va aparèixer l'endemà al matí, però no hi havia ni rastre del cos d'en Sergio. El van trobar una setmana després a cinc quilòmetres de l'últim punt on se sap que havia estat.

El camió va aparèixer l'endemà al matí, però no hi havia ni rastre del cos d'en Sergio. El van trobar una setmana després a cinc quilòmetres de l'últim punt on se sap que havia estat

"La primera víctima va morir abans del migdia, també era un camioner. El Sergio va morir a les deu i quart de la nit. No van tenir hores per prendre mesures? Es va allargar massa el dinar a El Ventorro?", es pregunta la Soraya. Les famílies de les víctimes ho tenen clar: "No hi ha reparació possible", ja que "les morts eren evitables". I per això prefereixen parlar d'"assassinats". El temps sembla que no passa a l'Horta Sud de València. El buit s'ha instal·lat en massa llars. I l'actitud del president fa la vetlla encara més difícil. "Nosaltres continuem sent un mirall que reflecteix el que no van fer, som molestos per a ells [el Govern], per això ens insulten i ens acusen d'estar polititzats", assegura la Toñi García.

Relacionat amb aquest tema

El que la DANA ens ha ensenyat (i el que encara no hem aprés)

Ricard Chulià

Les associacions, a la recerca de justícia

Público ha pogut parlar durant la seva estada a la zona zero de la catàstrofe amb les principals associacions de víctimes i damnificats. La decepció i l'enfado són generalitzats: totes les veus assenyalen el Govern de Carlos Mazón. "Els dies posteriors, en lloc d'assumir responsabilitats i demanar perdó, [des del Consell] van començar amb una història de mentides que dura un any després. L'alerta en temps i forma hauria salvat moltíssimes vides, n'estem convençuts. Hem perdut amics, veïns i familiars, perquè qui havia d'estar protegint la ciutadania no era on havia d'estar", denuncia Mariló Gradolí, veïna de Catarroja i presidenta de l'Associació de Víctimes de la DANA 29 d'Octubre. Les esperances ara estan posades en la instrucció de la jutgessa de Catarroja, "un raig de llum" per a aquells que han hagut d'aprendre a "tirar endavant" sense els seus éssers estimats.

Mazón va demostrar que no li importàvem gens, va desatendre les trucades del seu equip i de la seva consellera per estar en un restaurant de luxe

"Mazón va demostrar que no li importàvem gens, va desatendre les trucades del seu equip i de la seva consellera per estar en un restaurant de luxe. No hi va haver dignitat humana, els nostres dirigents han demostrat ser capaços de qualsevol cosa amb tal de minimitzar la realitat i ocultar les proves de la seva negligència", lamenta la Toñi García. El mateix apunta la Rosa Álvarez, presidenta de l'Associació Víctimes Mortals Dana 29-O. "La resposta del Govern ha estat primer el no-res i després el maltractament institucional més absolut. El que han intentat és criminalitzar-nos, deshumanitzar-nos, tot això instal·lats en la mentida, perquè necessiten que les víctimes passem a ser botxins", recalca. "No només hem hagut de suportar que aquest senyor continuï al seu lloc després d'una negligència tan greu, sinó tot el que ha vingut darrere: insults, mentides i rialles quan li pregunten per les víctimes", afegeix la Soraya García.

La reacció ha estat diferent quan han trucat a la porta d'altres administracions. La delegada del Govern, per exemple, "sí que ha estat a l'altura". I no parlen només de la part política, també de la humana. "La feina ha estat encomiable, independentment del partit al qual pertanyi, qui va estar allà va ser ella com a persona", destaca la Rosa Álvarez. "El Govern de l'Estat ha contestat, vam tenir reunions amb diferents ministres que s'han compromès a segons quines coses i algun resultat sí que hi ha hagut", defensa Christian Lesaec, president de l'Associació de Damnificats per la Dana Horta Sud. Aquest veí d'Alfafar, tanmateix, demana "més col·laboració" entre els responsables autonòmics i els estatals. "No és moment de continuar fent soroll", reclama.

El Govern de l'Estat ha contestat, vam tenir reunions amb diferents ministres que s'han compromès a segons quines coses i algun resultat sí que hi ha hagut

El segon acte "d'humanitat" va arribar des de Brussel·les, a 1.600 quilòmetres al nord de València. Ursula von der Leyen segurament no sabia situar al mapa Benetússer, Alfafar o Paiporta. Els va obrir igualment les portes del seu despatx. "I amb un tracte exquisit. La reunió va durar més del previst, ens va escoltar, va empatitzar amb la nostra lluita. I això és molt comparat amb el que ens trobem a la Generalitat", sosté Mariló Gradolí. Els portaveus de les associacions duien una xapa amb l'hora en què es van enviar les alertes el dia de la DANA: 20.11. Von der Leyen els va preguntar quin era el seu significat. "Li vam explicar què hi havia al darrere i va demanar que en prenguessin nota", recorda Álvarez. El contrast entre l'interès dels dirigents europeus i els "desplants" dels "responsables directes" de l'emergència és, com a mínim, sorprenent.

Relacionat amb aquest tema

Dotze mesos d'indignació, dotze protestes sense precedents: crònica de la mobilització ciutadana després del 29-O

Ricard Chulià

Mazón no només ha "maltractat" i "desatès" les diferents plataformes de víctimes, sinó que també les acusa "d'estar polititzades", un qualificatiu que rebutgen en bloc. "No es tracta de colors, parlem de 229 víctimes i d'un Govern que ha d'assumir la seva responsabilitat", reivindica la Toñi García. "Les morts eren evitables. No és una qüestió partidista, perquè víctimes en tenim de tots els partits i de tots els colors, però sí política, perquè la negligència va ser política", afegeix la Soraya García. La reconstrucció és dura per a aquells que ho han perdut tot. I el fet d'haver construït una "xarxa de suport mutu" a través de les associacions els situa davant d'una nova família. No és el mateix, però resulta sanador; almenys així ho expliquen des de l'entorn de les víctimes: "El que busquem és transformar el nostre dolor en una cosa positiva, volem que qui hagi d'assumir responsabilitats, les assumeixi. I ens no aturarem fins que es faci justícia i aconseguim que els dos imputats i Mazón acabin a la presó".