Entrevista a Manel Riu"Si les renovables són públiques i no se senten com un extractivisme, serà més fàcil d'assumir el tancament de les nuclears"

El 19 d'octubre de 1989 es va produir l'accident nuclear més greu de la història de l'Estat espanyol. Va ser a la central nuclear de Vandellòs I, al municipi de l'Hospitalet de l'Infant i Vandellòs, al Baix Camp. 35 anys després, el periodista Manel Riu ha fet una reconstrucció de les hores que podrien haver-ho canviat tot. Amb testimonis i detalls inèdits, ho ha recollit al llibre Els herois de Vandellòs 1 (Saldonar). Més enllà del dia fatídic, parlem sobre quines implicacions va tenir per la comunitat obrera que es va formar al voltant de la central, el ressorgiment del moviment antinuclear i sobre com ha de ser la implementació de l'alternativa postnuclear.

Al llibre reconstrueixes les hores prèvies a l'incendi. Què és el que va evitar que hi hagués un gran accident com molts temien? 

El que ho va evitar va ser sobretot l'actuació dels treballadors i dels bombers, però especialment dels treballadors —fins i tot d’aquells que no eren a la central en el moment inicial i que, en saber que hi havia un problema, hi van acudir per ajudar els companys. Hi va haver moltes petites accions que, aïlladament, potser no ho haurien aturat tot, però que sense elles l'accident hauria pogut anar molt més enllà. Des de les primeres actuacions quan va començar el foc, fins als treballadors que van localitzar i van aturar la inundació, els bombers que treien aigua sense comunicació exterior perquè no funcionaven les ràdios, o Joan Anguera, que va desconnectar unes connexions d’hidrogen que haurien pogut provocar una explosió que hagués provocat altres explosions en cadena. Tot plegat va ser una suma d’actuacions col·lectives improvisades i que no estaven protocol·litzades però basades en un gran coneixement de la central. Gràcies a això no va augmentar la temperatura del reactor i es va evitar la radioactivitat i les morts. 

Per això el llibre es titula Els Herois de Vandellòs?

Hi ha un component heroic que des de fora es percep clarament, tot i que molts treballadors no s’hi reconeixen. Ells diuen "jo només vaig fer el que em tocava fer". ​La infermera Imma Peris, per exemple, explica que tots sentien que la central era seva. Hi havia un fort sentiment de pertinença, de germanor i de companyerisme. Sense entendre això —la vida a la colònia, l’escola, les activitats col·lectives— no es pot entendre per què van actuar com van actuar. La central els va donar casa, els millors sous de la zona… Per això ells no se senten herois, sinó que van fer el que havien de fer per preservar el seu model de vida. D'altra banda, si no ho haguessin fet ells, no ho hauria pogut fer ningú. 

Una suma d’actuacions col·lectives improvisades però basades en un gran coneixement de la central va evitar el desastre

Per què?

Perquè els treballadors eren els que més coneixien com funcionava la central. Ho demostra el fet que els bombers mai haguessin fet pràctiques a la central ni coneguessin els protocols d'accident radioactiu, el Consejo de Seguridad Nuclear ni tan sols tenia un inspector resident en aquella central, per tant, no tenia les eines per controlar o fer complir qualsevol ordre… si no ho salvaven els mateixos treballadors, no ho salvava ningú. 

Ningú n'era conscient dels perills de la central nuclear? 

Qui més confiava en el funcionament de la nuclear eren els mateixos treballadors. Quan es va produir l'explosió, el cap de torn va pensar que els d'ETA o Terra Lliure els havien posat una bomba abans que fos un error mecànic. Hi havia molta confiança, també perquè era una indústria que tenia uns estàndards de seguretat molt més alts que la resta, tot i que després es va veure que hi havia incompliments notables en les indicacions obligatòries que havia donat el Consejo de Seguridad Nuclear. 

Després es va veure que hi havia incompliments notables en les indicacions obligatòries que havia donat el Consejo de Seguridad Nuclear

Durant la investigació, hi va haver algun descobriment que et sorprengués especialment?

Sí. Em va sorprendre veure que la central "mare", la de Saint-Laurent a França, havia tingut dos accidents greus (1969 i 1980) i que les lliçons apreses allà -és a dir, els canvis que fas en el funcionament de la maquinària- no es van aplicar a Vandellòs. Es coneixien els riscos, però no es van fer els canvis necessaris. 

Després de l'accident, es tanca la central de Vandellòs I, una central única a l’Estat espanyol perquè era tecnologia francesa. De fet, el general francès de Gaulle gairebé regala la central a Espanya perquè hi havia una competència geopolítica entre França i els EUA per saber qui era el líder nuclear del món en els països que estaven en desenvolupament. En aquesta pugna, a Catalunya li va tocar que la primera central que es fes fos francesa. Per tant, Vandellòs I tenia uns mecanismes tecnològics que després van quedar desfasats perquè els Estats Units va guanyar la carrera nuclear. La resta de centrals tenien tecnologia americana.

Vandellòs I tenia uns mecanismes tecnològics que després van quedar desfasats perquè els Estats Units va guanyar la carrera nuclear

Vandellòs I era una mena de "conillet d'índies"? 

Vandellòs I va ser la primera i l'única que va implementar aquella tecnologia, però es va quedar desfasada i aïllada pel que comentàvem abans. I com que no va donar gaires problemes, la deixaven funcionar sola. Però és evident que hi havia incompliments claríssims quant a protocols de seguretat. Tampoc m'ha interessat buscar culpables. 

Després de l'accident, com va reaccionar el territori? Per què es va imposar un cert silenci?

Als pobles de l'entorn hi va haver una revolta, sobretot a l'Ametlla de Mar, amb un referèndum i una vaga general a favor del tancament. També hi va haver manifestacions. Hi va haver un sentiment de revolta general. Però a l'Hospitalet de l'Infant, on vivien molts treballadors, es va viure com un xoc: van passar de ser els més envejats a sentir-se assenyalats. 

Feia la sensació que explicar massa detalls del que havia passat a l'accident podia posar en risc la continuïtat de la central i, per tant, el futur de tota una comunitat provocant el tancament de la central i, per tant, la pèrdua de tots els llocs de treball i d’aquesta comunitat idíl·lica que s'havia construït. Estava en joc tot el projecte de vida que havien construït els treballadors quan aquests van emigrar 20 o 30 anys abans d’altres parts d'Espanya. Molts silencis van ser una manera de protegir el projecte de vida col·lectiu. Amb els anys, però, ha nascut la voluntat d'explicar obertament què i com es va viure, sobretot arran del documental de TV3.

Tot i que ningú es va quedar desemparat econòmicament pel tancament, perquè tenien una bona protecció sindical, es va perdre la sensació d'un futur compartit

Quines seqüeles queden d'aquell accident 35 anys després?

Hi havia moltes converses pendents i rumors fruit de l'hermetisme dels treballadors. Alguns se sentien injustament jutjats. Amb el temps s'ha entès que molts van viure traumes i depressions, no només pel perill d’aquella nit sinó pel trencament del projecte col·lectiu. Tot i que ningú va quedar desemparat econòmicament, perquè tenien una bona protecció sindical, es va perdre un món: la comunitat, la colònia, la sensació d'un futur compartit. De fet, Hifrensa va ser l'última colònia industrial de Catalunya. 

Després de l’accident hi va haver un fort moviment antinuclear. Què en queda avui?

L'any 89, especialment a l'Ametlla de Mar, hi va haver una gran mobilització, amb una història prèvia d'activisme vinculat a la pesca com a mode de vida i sector econòmic. De fet, l'any 1974 tres dones de l’Ametlla van ser detingudes i acusades de terrorisme pel conflicte de la possibilitat de posar una central nuclear al poble. No crec que els veïns de l'Hospitalet fossin de sobte molt més tecnooptimistes i els de l'Ametlla molt més ecologistes, sinó que tots van veure en risc el seu mode de vida per motius contraris. Uns per si la central continuava oberta i podia tenir més accidents, i els altres per si es tancava.

Tant els  veïns de l'Hospitalet com de l'Ametlla, van veure en risc el seu mode de vida per motius contraris

I com es prepara el territori per al tancament de les nuclears? Quina és la teva visió sobre el debat "nuclears sí o no"?

El debat no és només tècnic, sinó de model de vida. No tindrem un debat sa sobre si s'ha d'accelerar o endarrerir el tancament de les nuclears, o com s’han d’implantar les renovables, si en el fons no estem debatent de quina manera es pot guanyar la vida una comarca. Es camuflen molts arguments en una suposada eficiència quan en realitat la por que té la gent, molt legítimament, és la de perdre la possibilitat de tenir un bon sou o una bona vida. 
​
​Les infraestructures energètiques del futur, o que es construeixin a partir d'ara, haurien de ser de propietat pública o comunitària, de manera que els beneficis repercuteixin en el territori i que les persones que hi viuen puguin seguir tenint una vida digne. Si les infraestructures d'energies renovables —molins, plaques, bateries— les sentim més "nostres", com ho sentien els treballadors amb la central, i no com un extractivisme per la ciutat, serà més fàcil assumir tot el que implica el tancament de les nuclears. 

Sovint s'intenta portar el debat només a una necessitat tècnica, quan la necessitat és econòmica i social

Una reconversió que repercuteixi tot el territori i a la gent que hi viu, no? 

Sí, però si és només una reconversió tècnica i deixes que el mercat actuï sol, es requerirà de molts menys llocs de treball i empitjorarà la qualitat de vida de la gent de les comarques afectades. Per exemple, si la Ribera d’Ebre o el Camp de Tarragona poguessin tenir la llum gratuïta durant dècades, el debat seria molt diferent. Sovint s'intenta portar el debat només a una necessitat tècnica, quan la necessitat és econòmica i de tenir alguna cosa semblant del que aporten avui les centrals nuclears.