Laura Restrepo: "Catalunya té en les seves mans la possibilitat de repensar el món"

Laura Restrepo (Bogotà, 1950) és una icona de la literatura, la política i el periodisme a Colòmbia, però també a tot el món llatinoamericà i a Espanya, on principalment és coneguda per haver guanyat el Premi Alfaguara de novel·la el 2004 amb Delirio. Poc es coneix que ella va ser una de les principals negociadores durant el procés de pau entre la guerrilla M19 i el govern colombià, fet que la va portar a l'exili. També va ser amenaçada de mort pel narco Pablo Escobar, a qui Netflix ha cobert amb una aura daurada. Política de sentiment i amb les idees molt precises sobre la situació a Catalunya, Restrepo ho té clar: falta diàleg. Aquesta amant de la conversa està vivint amb entusiasme tot el que està passant a Catalunya i insisteix en una idea central: cal qüestionar-nos el concepte de democràcia.

Des de fa un temps està instal·lada en una masia de Ripoll. No es pot estar més endinsat a Catalunya

Sí, vivim entre Ripoll i Berga des de fa tres anys. Jo havia viscut anteriorment a Madrid, però ara estem molt a gust a la masia.

Imagino que durant aquest temps no ha viscut aliena a la situació política catalana. Com ho veu una persona de fora?

Com bé has dit, jo sóc una persona de fora, per tant, sempre que parlo d'aquest tema, intento ser el més respectuosa possible, no em veig en el dret de parlar. He viscut a Madrid, he treballat a Sevilla i ara estic totalment instal·lada aquí, ja que vam venir amb la idea de quedar-nos de manera definitiva. Estem reconstruint la nostra masia i no tenim cap intenció de moure'ns de Catalunya. El meu company, el meu fill Pedro...estem encantats i feliços amb la vida de pagesos que portem. I també estem contents de poder viure tot aquest procés que està vivint Catalunya des d'aquí, tot i que a mi em costa pensar en una Catalunya separada d'Espanya. El debat que hi ha sobre la taula i l'entusiasme de la gent em fascina. S'estan tocant problemes claus sobre la naturalesa de la democràcia, què volem i com ho volem, la relació entre el centre i la perifèria... M'encanta poder viure aquest moment històric. Va haver-hi uns dies que ens aixecàvem a les sis del matí per saber què havia passat. No obstant això, em provoca dolor com es presenta la informació en alguns mitjans. És deplorable. Faig referència principalment a la televisió, no als mitjans escrits. Tot queda reduït a comentaris viscerals, opinions sense reflexió ni investigació. Tot queda reduït a la immediatesa i és una llàstima perquè hi ha un debat molt ric sobre la taula.

Un debat, que d'altra banda, està al carrer, finalment. Ha sortit de les universitats i de segons quins cercles.

Exactament, i això encara l'enriqueix més. Els carrers estan funcionant com una àgora, com un lloc de debat, com un lloc de debat massiu, independentment de l'opinió. És un privilegi en aquest món contemporani.

Els carrers seran sempre nostres?

Els carrers a Barcelona sempre han estat un focus cultural important: les places, les terrasses, les cafeteries... Barcelona sempre ha estat una ciutat de carrer i que el debat sigui al carrer és fascinant. Nosaltres intentem no parlar massa del tema polític perquè no volem ficar la pota, però ara mateix, Catalunya té en les seves mans la possibilitat de repensar el món. A Colòmbia, el lloc d'on vinc jo, la realitat es desploma cada dia i se l'ha de reconstruir constantment.

És per l'absència de violència, que aquest procés que viu Catalunya em fascina tant. Per a una colombiana com jo, això és aire pur.

Vostè va formar part de la primera negociació de pau que es va fer a l'Amèrica Llatina, entre la guerrilla M19 i el govern colombià.

Sí, va ser una experiència brutal. Veníem d'un clima de guerra, i avui dia, la majoria dels que van formar part d'aquella negociació són morts. A Colòmbia hi ha un component aterridor en tot, la violència, i és per això, l'absència de violència, que aquest procés que viu Catalunya em fascina tant. Per a una colombiana com jo, això és aire pur.

Com a negociadora que és, vostè què creu que ha fallat en la comunicació o la no comunicació entre el govern espanyol i el govern català? No s'hauria pogut arreglar tot plegat fa uns mesos creant una comissió de diàleg?

Entre el govern català i el govern espanyol no hi ha espais de negociació. L'experiència colombiana va ser molt dura, sobretot per la manifesta incapacitat d'escoltar-nos els uns als altres, que és el que passa a Catalunya. A Colòmbia va morir molta gent, fet que no passarà a Catalunya per la tradició cívica que teniu. En països explosius com el meu, a diferència, el silenci també implica violència. Finalment, els colombians vam aprendre que no es negocia amb els amics, ja que amb aquests no cal negociar. Es negocia amb aquell que pensa radicalment diferent de tu. Asseure's i buscar elements comuns és fonamental per començar a construir. A Colòmbia, per fer la Constituent, vam crear una sèrie de taules de diàleg. I quan dic taules, em refereixo a l'objecte. Va ser iniciativa del M19. Es posaven taules a tot arreu: a les presons, a les escoles, als hospitals. Taules de fusta on s'asseien gent d'un bàndol i d'un altre, policies i presos, estudiants i mestres, doctors i pacients amb l'objectiu de dialogar.

Molt simbòlic, no? Ara que m'hi fa pensar, és cert que gairebé totes les converses importants es fan al voltat d'una taula. Des de ben petit, quan els pares han de parlar seriosament amb tu, t'asseuen a la taula...

És una tradició que és coneguda arreu. Una taula implica diàleg. A Colòmbia, aquesta iniciativa va tenir tan bona acollida que quan hi havia una baralla veïnal, es demanaven taules per a solucionar el problema. Aquí a Catalunya va haver-hi una iniciativa, després de l'1 d'octubre, que volia el diàleg, Parlem? Em va agradar. Sempre que hi ha problemes, del caire que siguin, s'ha de parlar. És important asseure's i arribar a acords. Més que el discurs, la conversació.

El primer que volen fer saltar pels aires els enemics de la pau és el pont

Vostè d'un país profundament violent. Com es viu la violència sistèmica? Sé que després va exiliar-se a Mèxic, un altre país on la violència diària també és protagonista. Com se suporta, això?

Jo vaig estar molt implicada en la Comissió de Pau del meu país, vaig patir atemptats i vaig haver d'exiliar-me. Has de pensar que els comissionats de pau, arreu del món, actuen com a pont. El primer que volen fer saltar pels aires els enemics de la pau és el pont. Per això que, tot i que sempre vam ser gent neutral, sempre vam ser el blanc dels enemics de la pau. Com diu un poeta colombià, Juan Manuel Roca, "he hagut de viure en un temps on he tingut més amics als cementiris que no pas als bars". Aquesta ha estat la meva experiència tant a Colòmbia com a Mèxic, amb més amics morts que no pas vius.

Colòmbia està de moda gràcies a la sèrie 'Narcos'. No pensa que Netflix ha ajudat a frivolitzar el tema del narcotràfic i ha fet de Pablo Escobar un heroi? Escobar va ser un carnisser...

Jo no he vist la sèrie perquè no em veig capaç de resistir-la, però entenc el que dius. Tant Colòmbia com Mèxic són llocs desvertebrats com a nació i això ho ha fet la prohibició de la droga i la guerra contra el narcotràfic. Quan es legalitzi la droga als Estats Units, se'n recordaran de països com Colòmbia o Mèxic, on s'ha decapitat gairebé tota una generació? Aquestes nacions estan com estan pels narcotraficants, però també per la guerra que s'ha lliurat contra ells.

Vostè va ser amenaçada de mort per Pablo Escobar

Sí, i vaig haver de sortir del país perquè em volia matar. Que ara el pintin com un heroi... Pablo Escobar va posar bombes en avions i en centres comercials, durant el seu regnat et podies despertar pel soroll d'una bomba a les quatre del matí.

Devia ser aterridor

De vegades faig xerrades en escoles i instituts, per fer veure els nens que Pablo Escobar va ser un criminal i que el temps que va viure va ser terrorífic. A les famílies els fa por que els nens frivolitzin amb aquest tema.

El negoci no és la droga en si mateixa, és la seva prohibició

A Mèxic, la sangria de periodistes continua...

És brutal. Jo tinc la sensació que tot això es tracta d'un gran error històric, d'una pantomima. El negoci no és la droga en si mateixa, és la seva prohibició. Escobar era un tipus molt intel·ligent. Tenia aquella lucidesa de les persones que vénen dels estrats més pobres de la societat. Es va menjar a tots els rics del país. Poder relacionar-se amb la gent poderosa va ser com una revelació per a ell. Tenia una lucidesa satànica i unes frases tremendes. Un cop va dir "invertiré tots els meus diners en fer plorar aquest país". Això et dóna una idea del tipus de persona que era. El pitjor de tot és que tenia les eines necessàries per fer-ho: diners i un exèrcit més poderós que el mateix exèrcit colombià.

En un dels relats del seu llibre 'Pecado' s'intueix aquesta violència ferotge i sistèmica. Retrata molt bé la violència continguda, i ho fa a partir de la figura d'una mare que pateix. Com són les mares colombianes?

Jo vaig fer un reportatge sobre els sicaris de Medellín i va generar molta polèmica perquè parlava de temes prohibits. A Colòmbia encara existeix l'imaginari que els homes van a la guerra i les donen fan la pau. Ningú a Colòmbia ha parlat de la complicitat de les mares. Mares que saben què fan els fills, llars de pares absents on se sap d'on surten els diners que porta el fill a casa cada dia. I callen. No fan preguntes. Jo he vist com una mare rentava la camisa ensangonada del seu fill sense preguntar. Però ho saben, saben el que fan els seus fills. Són Madonnes, maters doloroses que saben com acabaran els seus fills i ho assumeixen. Assumir per endavant la mort del fill. Terrible. Ho fan per poder alimentar els altres fills, és una idea molt cristiana. La mare sap del sacrifici, però ho tolera. És un tema molt difícil de tractar i fa saltar espurnes.

A tots ens agrada pensar en la puresa de les mares, imagino

Tenim al cap que les mares són vida, perquè la donen. Però no sempre és així. En una altra novel·la meva, El leopardo al sol, parlo de dues famílies enfrontades que cerquen venjança, i la idea de la venjança la inculca la mare. Però no és la idea predominant en la societat, aquesta. Necessitem imaginar-nos la mare com un element protector i fort, tot i que no sempre és així. És indispensable treure la idea que les dones són pacífiques i que les donen volen la vida. No sempre.

Pecado és un llibre sobre l'ètica?

Sí. El que volia era qüestionar les coses que donem per fetes, pel que fa a la relació entre eles éssers humans. Parlar sobre la professionalitat del botxí, sobre relacions amoroses pare-filla, sobre el rol de la mare. Parlar de com es construeix una ètica justificatòria al voltant del que maltracta l'altre.

Ningú a Colòmbia ha parlat de la complicitat de les mares. Mares que saben com acabaran els seus fills i ho assumeixen. Assumir per endavant la mort del fill. Terrible. Ho fan per poder alimentar els altres fills

Pot ser que en les seves històries hi hagi una mica d''Eichmann a Jerusalem' de Hannah Arendt?

Ella va ser una revelació sí. De vegades, en els meus llibres, intento desbudellar la idea que el que tortura és el dolent. També hi ha una ètica del torturador, que justifica les seves accions emparant-se en la llei i l'ordre establert. En situacions límit pot ser que la pràctica no sigui tan fàcil com la teoria i que diferenciar el bé del mal esdevingui complex, no? De fet, hi ha dues visions de l'ètica, però habitualment només en veiem una. Per això és tan important conversar i trobar l'empatia amb l'altre. I d'aquí, un altre cop, la importància del diàleg.

Aquest diàleg que tanta falta fa a Catalunya...

En aquests moments fa falta posar el cap en blanc i començar a pensar de nou.

És més fàcil abstreure's de la situació política que es viu al país essent estrangera?

Jo no sé si és més fàcil, però per escriure és imprescindible agafar distància, si no, acabes repetint obvietats. En el meu primer llibre, Historia de un entusiasmo, vaig explicar la meva experiència com a negociadora de pau. Estava tan involucrada que vaig explicar una història de bons i dolents, vaig caure en l'esquema. Dels llibres que he escrit, és el que més s'ha llegit a Colòmbia. Ara, quan el rellegeixo, m'adono que em vaig quedar curta, que el món no està fet de bons i dolents. Jo no em vaig preocupar suficient per entendre l'ètica de la contrapart.

Tot i que la divisió entre el bé i el mal no existeix, perquè com vostè diu, tot depèn de l'ètica, de la perspectiva, del context...

De totes maneres, això no està renyit amb prendre partit. En un diàleg per solucionar un tema, sempre s'ha d'entendre quin és el punt de partida de l'altre i cap a on camina. Si no ho entens, perds. Hauríem d'intentar entendre per què la gent fa el que fa, i això és complicat.

En una entrevista de fa uns anys, vostè deia que tot el que fem és política

Per això vaig ser una pèssima periodista, perquè sempre prenia partit. Mai vaig poder ni voler ser neutral.

El periodisme ho pot ser, de neutral?

No, no ho hauria de ser. Els espais neutrals no existeixen, però això no vol dir no intentar entendre l'altre.

He llegit en diverses ocasions que les dones tenen més capacitat d'empatia que els homes. Ho veu així?

Sempre he estat molt feminista, però em fa por caure en aquests apriorismes. Jo diria que les dones tenim el do de la cháchara. El diàleg femení funciona com una partida de ping-pong. Crec que la cháchara és un valor social i hauria de formar part de la política. Et recomanaria una pel·lícula: Our souls at night, sobre una parella de veïns vidus que decideixen quedar a les nits per xerrar. És un homenatge a la conversa i és meravellosa perquè té com a tema central la importància de la conversa.

Vostè va passar del periodisme polític a l'escriptura de ficció. Com va fer aquest salt?

Sempre ho vaig barrejar bastant. No m'importa que un gènere begui d'un altre. A Pecado es veu força clar: són ficcions? No ficcions? Són contes? Reportatges? Algunes de les històries beuen directament de la realitat, però incorporen elements de ficció. De la literatura m'agrada la llibertat, el fet de poder escollir i moure'm com desitgi. Quan treballava de periodista no inventava, però sí que imaginava allà on hi havia silencis, perquè a les històries n'hi ha, de silencis, i no sempre queda tot lligat. Allà utilitzava la imaginació i se'm criticava. De què van parlar Puigdemont i la seva dona la nit abans que ell marxés a Brussel·les? Van discutir? En aquests casos, jo em deixava portar.

Crònica?

Més o menys. M'encanten els llibres de cròniques, on el periodista es deixa portar i arriba a l'ànima dels successos. La crònica aconsegueix que el lector vegi la política des d'una òptica quotidiana, alliberada de l'èpica que la caracteritza. Apropa el lector al relat. Perquè no podem interioritzar les històries? En política tot es basa en discursos, declaracions, rodes de premsa... Per entendre-la, la política s'ha d'interioritzar.

Política és tot. Una reunió de la comunitat de veïns és política

Exacte, les discussions amb la nostra parella al llit, a la cuina amb els nostres fills. La política és cosa de tots, perquè ens afecta en el nostre dia a dia. En el cas que es viu a Catalunya és bo que la gent s'hagi adonat que les decisions polítiques afecten tothom, però també és interessant que Europa s'adoni que el que passa a Catalunya també té conseqüències a Brussel·les.

Perquè la Unió Europea no s'involucra en el cas de Catalunya?

Són els dirigents europeus els que no s'han volgut involucrar, però en el fons saben que el que passi marcarà un abans i un després.

Però no perquè sigui Catalunya, sinó perquè és una situació que es repetirà en el futur amb altres regions europees...

No és un problema només europeu, també passa a la resta de món. El centralisme és una idea del passat.

No obstant això, la no acció de la Unió Europea és acció, també

Sí, però aquesta actitud només evidencia què és la Unió Europea i quina és la seva concepció de la democràcia. Quina relació vol entre els seus estats? S'està posant en tela de judici què és la democràcia. L'altre dia algú em comentava que el nivell de debat tant a Catalunya com a Espanya era baixíssim. El nivell dels debats televisius és lamentable, són galliners embogits on es parla més amb les vísceres que amb el cap. El debat és clau i el cas de Catalunya va lligat a com es concep la democràcia. Hi ha un teòric que defensa que la democràcia només funciona com una excepció a ella mateixa. Mira, Colòmbia és un país molt violent amb un passat sanguinari, però se n'ha après molt de democràcia i diàleg. El Procés Constituent i l'Assemblea Constituent van suposar un abans i un després i m'encantaria que es visqués algun procés similar a Catalunya. L'Assemblea Constituent és la pràctica del diàleg per excel·lència. Un país que porta tota una vida matant-se, s'asseu al voltant d'una taula a conversar, a solucionar els problemes. Va ser meravellós. Gent de tot tipus pensant en reinventar un país i començar de zero.

Com ho va viure la gent?

La gent s'hi va involucrar d'un dia per l'altre. Un dia no sabien què era una Constitució i l'endemà al matí ja en parlaven, es van muntar grups de discussió i el poble estava entusiasmat. Durant les sessions de la Constituent es va aprendre a escoltar, incloses les opinions d'ultradreta: la Constitució s'havia de redactar entre tots, per això calia escoltar tothom. Òbviament té les seves carències, però avui dia Colòmbia té una de les Constitucions més avançades del món, tot i que no sempre es respecta [Riures]. Deleuze diu que la literatura és la invenció d'un poble que encara no existeix, i això és precisament un procés constituent.