Judici al ProcésEl dia a dia a Madrid dels familiars: una abraçada fugaç, poques trucades i molt d’orgull dels presos

L’AVE és el seu escenari habitual. Si coincideixes al vagó, ja no saps si tornen de Madrid o just ara hi van. La majoria han comprat una mena de T-10 d’AVE, perquè amb l’abonament almenys no sigui tan car. Però el vaivé els ha fet perdre la rutina i ja s’han acostumat a anar improvisant. Com una mata de jonc: adaptar-se a cada canvi en les condicions de vida del seu familiar empresonat.

Amb l’inici del judici, però, ara no va (o no només) de traslladar-se a la presó. Ja sigui les llunyanes Soto del Real i Alcalá Meco o les properes Lledoners i Puig de les Basses. Ara va de trepitjar Madrid. I més concretament, el centre neuràlgic de la ciutat, allà on s’estableix el poder polític i mediàtic. Parlem del decurs del judici amb cinc familiars dels presos: Laura Masvidal, dona de Quim Forn (PDeCAT); Oriol Sànchez, fill de Jordi Sànchez (expresident de l'ANC); Diana Riba, dona de Raül Romeva (ERC); Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart (Òmnium Cultural), i Meritxell Lluís, dona de Josep Rull (PDeCAT). Les sigles entre parèntesis que acompanyen cada nom són diferents, però poc els importa davant un empresonament preventiu de fa més d'un any.

Madrid: de ciutat on fer turisme a un escenari d’angoixa

Per a Laura Masvidal, el que fins ara significava Madrid ha canviat radicalment. "No és que percebi hostilitat en la ciutadania, però és que no gaudeixo de res, ni d’asseure’m a fer una cervesa o a menjar alguna cosa a una terrassa, ni de passejar una mica en les estones lliures o intentar desconnectar mirant un parador xulo". Madrid ha esdevingut el fosc escenari en el que el seu marit està sent jutjat.

Els principals escenaris dels familiars a Madrid són l’estació de trens d’Atocha, on arriben els AVE procedents de Sants (Barcelona), l’entorn del Tribunal Suprema (bars on fan cafè en els recessos del judici o dinen al migdia) i els hotels on es queden a descansar.

Masvidal no percep una antipatia en la gent corrent: “M’esperava una certa hostilitat... I tanmateix, m’he trobat que tothom passa olímpicament. Passegen sense saber què està passant amb el judici. Els taxistes no en saben res i als bars poca cosa, a excepció que estiguis al costat del Suprem i alguns periodistes estiguin mirant la retransmissió en directe del judici per televisió”, afegeix.

Meritxell Lluís, dona de l’exconseller de Territori Josep Rull, tampoc s’ha trobat en situacions tenses. “Jo vaig amb el meu llaç i la meva xapa dels presos polític i no he tingut mai cap problema”, explica, “tot i que és cert que tampoc anem a fer turisme, bàsicament estem a l’entorn del Suprem”.

Aquesta distinció entre l’ambient ciutadà i l'enrenou i hostilitat mediàtica és notori. Hi coincideix Diana Riba, dona de l’exconseller de Relacions Internacionals Raül Romeva: “No generalitzaria tota la ciutat, ni molt menys. És tan cert que els primers dies ens va sobtar veure la manifestació de Vox, el cordó policial, tot ple de banderes espanyoles... Com que vas a sopar i no hi ha cap problema”. En tot cas, apunta, s’ha resignificat el que per a ella simbolitzava Madrid.

Un dineral en trens i hotels

La incertesa s'ha convertit en la dinàmica de la seva vida. "Anem improvisant a cada moment, perquè des de fa un any i mig que no tenim un calendari fix: vas buscant allotjament, transports... No saps ni com t’ho manegues", explica Masvidal. La logística, de fet, és un motiu d’estrès. Però també un dispendi econòmic que estan afrontant gràcies, en part, a la solidaritat. "És que és un dineral, ni que mengis d’entrepans: els taxis, els trens, els hotels... I no és d’una persona, sinó de diversos familiars de cadascun dels acusats i durant molts de dies", afegeix.

Un dia si, un dia no. Diana Riba apunta: “Dilluns vaig anar a Madrid i vaig tornar. Llavors els dimecres hi vaig tornar a viatjar-hi”. Riba té dues filles menors d’edat i no poden entrar al Suprem. El mateix que li passa a Meritxell Lluís, també amb dos nens petits. “A principis de setmana hi vaig anar un dia, i ara aquest cap de setmana tornem amb les criatures perquè tenim vis a vis familiar a la presó”, explica. Pel mig ha tingut, entre d’altres, un ple de l’Ajuntament de Terrassa, on és regidora pel PDeCAT.

Un parell de viatges a la setmana: Barcelona, Madrid, Barcelona, Madrid, Barcelona. “És que no pots tenir ritme laboral, a no ser que deixis d’anar a veure’ls”, apunta Riba, actual número dos d’ERC a les eleccions europees. I deixar d’anar a veure’ls, evidentment, no entra en les possibilitats.

Oriol Sánchez, fill del president de l’ANC Jordi Sánchez, hi coincideix. Però en comptes des de la banda laboral, des de l’estudiantil. “Vaig anar al judici la primera setmana de qüestions inicials i llavors a la declaració del meu pare; ja ho hem acordat així entre les famílies”, explica Sánchez, de 20 anys, que estudia Economia a la universitat. I afegeix: “Intentem seguir la vida a Barcelona, és que no podem aturar-ho tot del tot”.

Incomunicació telefònica amb els presos

La comunicació amb els familiars també s’ha interromput durant uns dies, ja que els horaris del judici fan que els presos tornin a Soto o Meco molt tard i ja s’hagi passat l’horari de fer trucades a l’exterior. Aquesta mateixa setmana, amb jornades judicials especialment llargues, els presos van perdre el dret a la trucada telefònica des de dilluns a dijous, fet que va motivar una queixa pública de Meritxell Lluís: “Una de les coses més dures del judici és l’aïllament emocional. Els dies que anem al Tribunal Suprem no podem trucar les nostres famílies. Els horaris ho fan incompatible". A primera hora de la tarda del passat dijous, però, Institucions Penitenciàries va permetre finalment un relaxament en els estrictes horaris, tan característics de la vida penitenciària.

De fet, les llargues jornades també els ha privat d’alguns vis a vis. Per exemple dels reclusos a Soto del Real, on les visites només tenen lloc entre setmana. Si coincideix amb dia de judici (i és fàcil que sigui així, ja que la setmana judicial ja s’ha estirat a 4 dies: de dilluns a dijous), el més probable és que es quedin sense visita. “Ara estem intentant que autoritzin alguna visita en cap de setmana”, explica Laura Masvidal.

Soto del Real: sopar fred, cel·la sense calefacció

De fet, passen tant de temps fora de la presó que fins i tot es perden alguns àpats. Quan acaba la vista, encara han de ser traslladats de tornada a Soto o Meco. I depenent de la fluïdesa del trànsit de cotxes, el camí pot ser de 45 minuts o més. “Així que amb prou feines tenen temps per sopar, perquè quan arriben ja s’ha passat l’hora”, explica Masvidal. Sopar fred. I cap al llit. Però els primers dies també van tenir problemes de falta de calefacció. La quotidianitat a Lledoners o Puig de les Basses, per tant, era més suportable.

I si marxen cansats a dormir, cal sumar-hi que cada dia es desperten a les 6 del matí. Després de passar per diferents trasllats i controls fins a arribar al Suprem, comença la sessió cap a les 10 h. Això implica, inevitablement, que acabin rebentats. “És que no és forma de preparar-se el judici”, lamenta Masvidal.

Abraçada fugaç al Suprem

I així arrenca el dia al Tribunal Suprem. “Té un aire d’importància, a la sala es respira poder”, diu Jordi Sánchez. Mentre que Masvidal fa befa: “A mi el classicisme m’agrada, però aquesta sala no té res de bo: és decrèpita i decadent”. Però la burocràcia no falla. Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, explica com és el procés d’entrada: “Primer passen les autoritats, després la premsa, en tercer lloc els familiars i finalment el públic general”. I és que qualsevol ciutadà pot intentar entrar al judici, si matina i fa cua amb algunes hores d’antelació davant el Suprem.

Una vegada dins la sala, és el moment d’anar a caçar salutacions furtives, aclucades d’ulls, somriures còmplices des de la distància. I també un mínim contacte físic: “Si et poses a la primera filera, tothom intenta fer una encaixada de mans o una abraçada amb el seu familiar”, prossegueix Bonet. I després, tant en el recés del migdia com en acabar el judici a la tarda, el jutge ha permès que els familiars entrin a la sala d’espera dels acusats. “De 2 en 2 o de 4 en 4 com a màxim”, afegeix, “i just per saludar un minut”. Però durant la major part de la sessió “només li veig el clatell”, lamenta sorneguera Txell Bonet, companya de Jordi Cuixart, amb qui tenen una criatura petita.

Aquell incident amb les ‘ultres’ de Vox

Els primers dies de judici a la sala, a més a més, hi va haver algunes micro-escenes de tensió. Oriol Sànchez, seguint la compareixença de son pare, ho recorda així: “Com que coincideixes amb públic, doncs hi havia unes simpatitzants de Vox que anaven fent comentaris, i la veritat és que m'agafaven ganes girar-me i dir-los un parell de coses”.

Meritxell Lluís i altres familiars també van tenir un episodi similar. “Dues senyores de Vox, que van dir que els nostres marits havien destrossat Catalunya...”. I Riba aprofundeix: “És que haver de sentir comentaris desagradables i frontals... I ep, ni tan sols d’escoltar-lo a un altre grup que estigui lluny, no... A la cara. I mira, no pots anar insultant la gent”. “De vergonya aliena, que muntin aquest xou”, tanca Txell Bonet. Després d’una conversa, però, les hi van acabar demanant disculpes. “Els desarma bastant que no entrem en aquests jocs d’insults”, conclou Riba, companya de l’exconseller Romeva.

L’orgull d’escoltar-los a viva veu, un any i mig després

I entre algunes anècdotes desagradables, s’escolen poderosos sentiments com el reconeixement i l’orgull. De les molt bones defenses i oratòria que, segons totes les parts, estan desplegant els acusats i els seus equips defensors. “Home, portaven any i mig esperant el judici, tenien moltíssimes ganes de parlar!”, explica el fill de Jordi Sànchez. I no pas mitjançant una piulada a Twitter o una entrevista en paper previ qüestionari del periodista. “Amb la seva pròpia veu”, diu Meritxell Lluís, i afegeix: “Per a mi és un orgull escoltar els consellers i conselleres del Govern legítim”. Encara ens espera una baula dialèctica més: el dret a l’última paraula (el que en castellà es coneix com l”alegato final”).

“Optimisme no és la paraula, perquè l’Estat farà el que sigui. Però s’està demostrant que no hi ha proves incriminatòries i això obre una altra porta; perquè si no és violència, no és rebel·lió; i llavors ja no és presó”, enraona Diana Riba, “així que, inevitablement, veiem una mica la llum”. I no només les famílies, sinó també les bases independentistes que segueixen el judici, com ara a la retransmissió en pantalla gegant d’aquesta setmana davant la seu d’Òmnium. La sensació d’estar guanyant, tot i que l’àrbitre estigui comprat. Un xut d’energia.