Govern espanyolJoan Subirats, l'ideòleg de Barcelona en Comú que pausa la jubilació per assumir el Ministeri d'Universitats

La jubilació de Joan Subirats ha durat només cinc mesos. Al juliol, el nou ministre d'Universitats -que substitueix Manuel Castells, que representava En Comú Podem al Govern espanyol- va anunciar que es retirava com a professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) -on va impartir classes durant més de tres dècades- i, alhora, va renunciar al seu càrrec com a regidor de Cultura i sisè tinent d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona.

La pausa no ha arribat al mig any i Subirats, nascut a Barcelona el 1951, torna a la política, a la qual ha dedicat tota la seva trajectòria. Gairebé sempre des de fora de les institucions, com a acadèmic, intel·lectual compromès en infinitat de causes i ideòleg. De marcada vocació municipalista, perfil sobiranista i amb Barcelona sempre com a epicentre, just les eleccions locals del maig del 2019 van suposar el seu debut com a càrrec electe i el que ningú esperava és que després de deixar el consistori afegiria un nou capítol professional a Madrid, com a ministre.

Però per arribar a la seva entrada al Govern estatal, abans hem de retrocedir al 26 de juny del 2014. Aquell dia, a l'escola Collaso i Gil del Raval, es va presentar Guanyem Barcelona, l'embrió del que esdevindria Barcelona en Comú, la candidatura amb què Ada Colau arribaria un any després a l'alcaldia de la capital catalana. La mateixa Colau, llavors activista de la PAH, i Jaume Asens, ara diputat d'En Comú Podem al Congrés i en aquell moment advocat implicat en mil fronts, van ser els encarregats de presentar el nou projecte polític, flanquejats per Subirats, conegut com a politòleg i ferri defensor dels béns comuns.

Tot i que va ser l'únic que en aquell moment no faria el salt a la política institucional, ningú dubta que Subirats va ser l'ideòleg i el primer aglutinador del que seria Barcelona en Comú, una candidatura municipalista marcadament d'esquerres que uniria activistes de nombrosos moviments socials i a dirigents de les antigues ICV i EUiA. De la mateixa manera que malgrat no implicar-se en el dia a dia de la nova organització ni de la institució, la seva empremta i la seva influència es notaven al cos programàtic que va portar BComú a l'alcaldia.

Militant antifranquista

La politització de Joan Subirats arrenca en el tardofranquisme, durant la seva etapa a la Universitat de Barcelona, on va estudiar Ciències Econòmiques entre 1969 i 1974. Elegit delegat de curs el primer any, el 1970 va començar a militar a Bandera Roja, un partit que havien fundat poc abans antics militants del PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. En representació de l'organització va participar a l'Assemblea de Catalunya, el moviment que va aglutinar tota l'oposició catalana contra la dictadura i, com a tal, va ser un dels 113 detinguts de l'Assemblea el 1973, fet que li va comportar passar uns dos mesos tancat a la presó Model.

Durant els 70 acabaria militant al comunista PSUC, aleshores el gran partit de l'oposició franquista a Catalunya. Doctorat en Econòmiques amb una tesi sobre el control parlamentari de l'empresa pública, Subirats començaria ja a finals dels 70 la seva trajectòria com a docent universitari, primer a la facultat de Dret ia partir del 1985 a la facultat de Ciències Polítiques de la UAB, de la que ara mateix és catedràtic emèrit. Precisament a la UAB va esdevenir el primer director de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP).

Autor de diverses obres sobre polítiques públiques i participació i qualitat democràtica, durant anys es va moure en una esfera progressista propera a l'antiga ICV sense implicar-se a nivell institucional, fins que el juny del 2014 va aparèixer com un dels portaveus del que seria Barcelona a Comú. Amb tot, es mantindria durant tres anys més a la seva torre d'ivori acadèmica, fins que el novembre del 2017 va ser nomenat comissionat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Finalment, el maig de 2019 es va convertir en el número dos de la candidatura de Barcelona en Comú a les eleccions municipals, garantint en certa manera el vernís originari del partit, debilitat després de la marxa a Madrid de referents com Jaume Asens o Gerardo Pisarello -ara membre de la mesa del Congrés-.

Impulsor de l'exitosa Biennal de Ciutat i Ciència en la seva etapa com a màxim responsable de Cultura a Barcelona -primer com a comissionat i després com a regidor-, en els moments més intensos del Procés va ser un ferm defensor d'un referèndum acordat com a via de resolució del conflicte polític. Centrat sobretot en les polítiques locals, en una entrevista amb Públic el 2019 defensava que els Comuns havien de "consolidar el seu projecte de Barcelona" per després poder "traslladar a un nivell més ampli aquesta mirada municipalista i transformadora i de la importància que té per a la gent les polítiques de proximitat". Veurem fins a quin punt aquesta voluntat transformadora arriba al ministeri, el nou i, probable, darrer capítol de la seva vida política.