Entrevista a Arais Consuegra Otero"Ja sabem calcular el combustible com si estiguéssim calculant un antibiòtic"
La directora de l'Hospital Juan Manuel Márquez, situat a l'Havana, narra la seva experiència coordinant el centre durant les apagades elèctriques que han afectat Cuba els últims mesos

Simón Vázquez
L'Havana--Actualitzat a
El Juan Manuel Márquez és l'hospital pediàtric de referència de l'Havana: set pisos i quinze serveis d'hospitalització, entre ells l'única sala de psiquiatria infantil de la ciutat i la teràpia intensiva a la qual arriben els nens amb perill imminent per la vida. Tot això depèn, quan cau el sistema elèctric, de tres grups electrògens, dels quals només en funcionen dos. La seva directora, Arais Consuegra Otero, rep a la tripulació de l'Astral el dia en què comença a instal·lar-se l'equipament solar donat per la missió Rumb a Cuba. I parla d'apagades, però també d'esterilització, d'escales i d'un operari que viu dins d'un grup electrogen.
Hem pogut parlar amb la gent de la missió i amb la tripulació de l'Astral, però no coneixem bé com ha anat creixent el problema de les apagades aquí, a l'hospital i a l'UCI.
Partiré de la base que tothom coneix quines coses es consideren normals. Aquest és l'hospital pediàtric més important del país. Disposa de totes les especialitats pediàtriques, tant quirúrgiques com no quirúrgiques. És el servei de referència nacional per als pacients d'oncohematologia; de fet, tot i que tenim un institut d'hematologia i un institut de neurocirurgia, tots els pacients pediàtrics amb perill imminent per a la vida venen aquí, perquè és l'únic servei preparat per assumir l'assistència d'aquest tipus de pacients.
Però a més tenim la sala de neurocirurgia pediàtrica i la sala de reumatologia pediàtrica. Tenim la sala de cremats, que ofereix servei regional. Tenim la sala de psiquiatria infantil, que és l'única sala de psiquiatria infantil de la ciutat. I assumim gairebé tota la població infantil que acudeix al nostre servei, independentment de la llunyania.
És un hospital que no cobra. No es paga l'assistència, independentment del lloc on visqui el pacient, del sexe, del color de la pell, de l'estatus social. Tothom qui arriba, si té criteri d'ingrés, s'ingressa a la nostra institució.
Tenim també la sala de neonatologia, un servei de cremats que funciona com a teràpia intensiva i la sala de teràpia intensiva, que tot i que treballem amb 14 [llits], moltes vegades arriba a 19 pacients. Hem de posar pacients als passadissos, però el pacient no es queda sense atendre. Sistemàticament tenim 10, 11 pacients crítics, set, vuit ventiladors.
Què significa una apagada en una institució així?
Jo a vegades miro de transmetre què es pot sentir en una institució que té quinze serveis d'hospitalització i set pisos d'alçada. Què es pot sentir amb una apagada total, amb una caiguda del sistema [elèctric nacional], que en els últims temps cada dia són més freqüents, cada dia són més prolongats. I això encara que s'han pres totes les mesures necessàries perquè la nostra institució, per la seva importància, sigui un dels primers llocs on es recupera l'electricitat en el moment de la restitució.
Crec que l'estrès és tan gran, és una cosa tan inexplicable, que potser per això ara em surten les llàgrimes quan tenim la possibilitat de tenir-los aquí amb nosaltres.
Perquè, a més, això implica que els grups electrògens —n'hi ha tres, i només dos estan en funcionament— no funcionen plenament. Són els que han de subministrar electricitat a l'hospital, però només poden alimentar determinats serveis. Un dona llum als quiròfans i a la unitat de cures intensives, però no a la ventilació; no abasteix la meitat del servei d'urgències; ni la meitat de les plantes d'hospitalització; tampoc la caldera. I si no alimenta la caldera, tampoc es pot fer l'esterilització; ni funciona la bugaderia; ni la bomba d'aigua; ni els ascensors; ni les comunicacions telefòniques.
Aleshores cal coordinar una infinitat de detalls amb un gran equip de treball perquè tot això continuï funcionant: perquè hi hagi el material estèril necessari per poder operar, que, a més, és mínim. S'opera, s'esterilitza el material i es torna a entrar al quiròfan perquè l'activitat d'urgències no s'aturi. Però la bugaderia també ha de rentar la roba. Es prenen totes les mesures des del punt de vista epidemiològic perquè el risc d'infeccions associades a la roba sigui el més baix possible.
Però si cal treure l'aigua manualment de la cisterna, s'ha de carregar a mà, perquè també s'ha de cuinar i l'alimentació dels pacients no es pot interrompre. A més, totes les treballadores del menjador són dones, i cal mobilitzar tots els homes de la institució per pujar el menjar per les escales, planta per planta, amb totes les precaucions necessàries, perquè molts dels aliments són líquids i, si es vessen, poden provocar cremades.
Vostè deia abans que ja calculen el combustible com si fos un medicament.
Ara ja en sabem més de grups electrògens que de qualsevol altra cosa, perquè, a més, al consell de direcció ens anem rellevant en el control del grup electrogen. Ja sabem calcular el combustible i les hores de consum com si estiguéssim calculant la dosi d'un antibiòtic. I és estar asseguda al quiròfan pendent del grup electrogen: «Entrarà el cas al quiròfan?», que m'avisin quan en surti, perquè durant aquell període la vida del pacient no pot córrer cap risc.
No en sé la causa, perquè d'això no hi entenc gaire, però almenys tinc connectats a la unitat de cures intensives els dos pacients ventilats que més em preocupen, i en tinc un altre reservat per al quiròfan, perquè si, quan augmenta la intensitat, no arriba prou potència a la màquina, aquesta es força i al pacient no li arriben els gasos necessaris. Així tinc la situació controlada davant de qualsevol incidència o eventualitat al quiròfan.
És una dinàmica molt complexa, però alhora aquestes situacions s'han repetit tantes vegades que tot l'equip sap perfectament quin és el seu lloc i què ha de fer. Avui totes les sales tenen una llanterna o una làmpada recarregable, encara que la porti la infermera, perquè el tractament dels pacients no es pot retardar.
Però també és cert que el menjar arriba tard. També es retarda la pujada dels aliments a les plantes. Les comunicacions s'aturen; dins l'hospital tot queda interromput. Tot i així, la determinació i la voluntat d'arribar fins al final, i que no mori cap infant, sempre estan per damunt de qualsevol altra consideració.
Hem comprat una quantitat enorme de bosses de ventilació manual, perquè, si cal ventilar manualment un pacient, s'ha de poder fer. També hem recopilat tots els equips de reserva disponibles a la institució, de tots els serveis. Jo mateixa faig servir els sistemes de reserva d'un ordinador per poder garantir la ventilació. Quan només tens tres pacients ventilats no hi ha cap problema, però quan en tens deu ja no disposes de prou equips de reserva per assegurar, com a mínim, un dia de ventilació per a cadascun dels pacients.
"Nosaltres, els metges cubans, no vivim perquè ens agraeixin"
Com se sosté l'equip de treballadors de l'hospital?
Crec que les dificultats ens han fet més forts, ens han fet pensar, ens han fet créixer. Sí, hi ha moments en què ens esgotem. Hi ha moments en què plorem, perquè a més el meu equip sap que moltes vegades m'han hagut d'entrar a treure les meves llàgrimes.
Quan vostè salva una vida i no té el medicament de primera línia per a aquest nen després que ha lluitat tant i l'ha portat amb vida fins a aquest punt... Molts d'ells passen per cirurgies complexes abans de començar amb el tractament, i l'han portat amb vida. Quan vostè va venir per a teràpia i vostè no té l'aliment adequat per poder garantir-los a aquests nens, a la sala de neurocirurgia, a la sala de reumatologia, a la teràpia intensiva... El cor es trenca. Però es fractura, plora, s'asseca les llàgrimes, s'aixeca i segueix batallant.
"Si no me aparece el pollo, me aparece picadillo de res". Potser no m'apareix la "iuca", però sí que apareix la "malanga". Potser no m'apareix el medicament de primera línia, però m'apareix qualsevol altre medicament de segona o de tercera línia que pugui fer efecte. I no és l'ideal, però no l'estem deixant sense l'opció de poder lluitar per la seva vida.
Com a la vinya del Senyor, sempre hi haurà persones inconformes. Però vostè no pot escoltar l'inconforme: vostè ha de saber quin és el seu objectiu per caminar. I l'alè és aquell que vostè li torna aquest somriure al nen, a la mare.
Vostè no viu per a la gratitud. Nosaltres, els metges cubans, no vivim perquè ens agraeixin. Nosaltres vivim perquè ho portem aquí, perquè ens van ensenyar el que ens van ensenyar, perquè ens fa falta i perquè creiem.
"Ningú és capaç d'imaginar-se l'estrès que es viu quan som al llit comptant els minuts, les hores, els segons perquè la llum torni"
I tot i així, avui s'ha emocionat.
Se m'han escapat les llàgrimes perquè ningú és capaç d'imaginar-se l'estrès que es viu, el desgast mental que suposa estar al costat d'un llit comptant els minuts, les hores i els segons perquè torni la llum. Només pensem en tenir una unitat de cures intensives connectada a un ventilador i que no arribi l'electricitat.
Gràcies a Déu, el combustible d'aquest hospital és una prioritat per al sistema i per al Ministeri de Salut Pública. Però de vegades el problema no és el combustible. De vegades tampoc no és la bateria nova, que en tenim una de recanvi. El problema és que els grups electrògens són vells; no van ser dissenyats per suportar una situació com aquesta. En una ocasió vam estar nou dies sense electricitat arran d'un cicló, i aquests equips no estaven preparats per resistir-ho.
I el simple fet que aquests grups s'aturin i no tornin a arrencar... Creieu-me: se't trenca el cor, se't bloqueja el cap. L'adrenalina arriba a un punt que, amb el dolor al pit, arribes a pensar que tindràs un infart. En aquell moment només et queda respirar.
Però també he de dir que només tinc un operari encarregat del grup electrogen. Aquest home pràcticament viu al costat de la màquina. És un dels herois anònims d'aquesta institució, perquè sense ell aquí no funcionaria res.
I és exactament el mateix que viu tot el meu equip. Durant l'última apagada jo anava completament angoixada pel grup electrogen, mentre el meu cirurgià ortopèdic baixava les escales cantant i rient. Jo li deia: «Que ningú entri al quiròfan sense avisar-me; recordeu que estic pendent del grup perquè l'he de sincronitzar. No em puc allunyar de la màquina, no puc fer res més». I, malgrat tot, vam acabar rient plegats i baixant les escales cantant.
Crec que tot acabarà sortint bé. I si cal pujar un pacient per les escales, el pujarem per les escales. Aquest és el meu equip, hi som tots, i és aquest col·lectiu el que ha fet possible sostenir l'atenció als infants d'aquesta institució. Són ells els que et donen força perquè, quan estàs esgotada, sàpigues que no et pots rendir. Jo soc la directora de l'hospital, però els qui són a primera línia, lluitant directament per cada pacient, són ells. I si ells pensen així, quin dret tinc jo a dir que no puc més?
Jo arribaré fins al final amb el meu equip. I estic convençuda que algun dia —com li vaig dir al meu oncòleg— riurem d'aquest malson que estem vivint. Ens prendrem un cafè i recordarem, amb dolor però també amb satisfacció, que vam aconseguir superar aquesta situació tan difícil i que no se'ns va morir, ni se'ns morirà, cap dels nostres infants.

Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.