Belfast i el retorn dels fantasmes: del conflicte identitari al rebuig a la migració

L'agressió a ganivet d'un migrant sudanès contra un home de 40 anys al nord de Belfast, la nit del passat 8 de juny, gravada i difosa hores després, ha reviscut el fantasma dels disturbis a Irlanda del Nord. Tres dies després de l'intent d'assassinat, les protestes no cessen. Belfast crema als mateixos barris en què ho va fer als anys 90. Les cases incendiades, els cotxes bolcats i els canons d'aigua de les últimes nits no es van repartir a l'atzar per la ciutat: es van concentrar a les zones obreres lleialistes —protestants i partidàries de la permanència al Regne Unit— de l'est i el nord, allí on els antics grups paramilitars conserven ascendent sobre el carrer.

Un vídeo de l'agressió, difós com un "intent de decapitació", va circular per les xarxes en qüestió d'hores, amplificat per figures de la ultradreta britànica i per Elon Musk. Aquesta mateixa nit, torbes emmascarades atacaven habitatges assenyalats com ocupades per migrants. Però ni la naturalesa ni la virulència dels disturbis s'expliquen només per l'intent d'assassinat: les arrels són històriques.

El balanç de tres nits és eloqüent. Habitatges i vehicles calcinats, famílies senceres evacuades, comerços de propietaris estrangers atacats i desenes d'intervencions dels bombers —62 només la primera jornada—. En la segona nit, l'última amb xifres oficials, 12 agents van resultar ferits i es van practicar 16 detencions; la policia va recórrer als canons d'aigua i va demanar reforços a Londres. El secretari d'Estat a Irlanda del Nord, Hilary Benn, va denunciar el "matonisme racista" i va celebrar que dimecres la violència remetés respecte a la vigília. Però el degoteig no s'ha aturat.

L'enemic que canvia de cara

La història recent d'Irlanda del Nord es va construir sobre un conflicte identitari. Durant dècades, l'"altre" va ser el veí del costat oposat del mur: catòlic o protestant, nacionalista –favorable a la reunificació amb Irlanda– o lleialista. L'Acord de Divendres Sant del 1998 va segellar una pau fràgil, però no va dissoldre la desconfiança. La migració, històricament baixa a la regió, ha introduït un tercer actor en aquest mapa, i el rebuig l'abandera de forma aclaparadora el lleialisme: els disturbis s'han concentrat en àrees protestants i unionistes, mentre que la resposta als barris nacionalistes ha estat molt més continguda. Evropi Chatzipanagiotidou, antropòloga social de la Queen's University de Belfast, ho explicava a Al Jazeera: "El relat antiimmigració presenta la frontera amb la República com un corredor d'entrada, la qual cosa revifa la vella tensió entre els qui se senten irlandesos i els qui se senten britànics", explica. "El fantasma no se n'ha anat; ha canviat de cara", sintetitza.

Els disturbis s'han concentrat en àrees protestants i unionistes

El nord de Belfast, escenari de l'agressió, és un mosaic de carrers catòlics i protestants separats per murs de la pau i castigat per la pobresa. Allà, el replegament demogràfic lleialista —un escó que fa 30 anys triava un unionista l'ocupa avui un catòlic i republicà del Sinn Féin— s'ha sumat a l'arribada de població migrant. Segons el cens del 2021, al voltant del 3,4% dels nord-irlandesos pertany a una minoria ètnica, el doble que una dècada abans; molts d'aquests nouvinguts han estat reubicats pel Ministeri de l'Interior en zones ja tensionades per l'habitatge i l'ocupació. La violència d'aquests dies ha tingut el focus als barris populars dels afores de Belfast, on l'atur i les taxes d'exclusió social són més altes.

Els joves encaputxats que han protagonitzat els disturbis, la majoria de barris protestants de baixos recursos, recorden el vell paramilitarisme lleialista que a finals del segle passat operava en aquestes mateixes zones. La Força de Voluntaris de l'Ulster (UVF) i l'Associació en Defensa de l'Ulster (UDA), els dos grans grups armats protestants sorgits entre els anys seixanta i setanta per combatre la IRA i la comunitat catòlica durant el conflicte, van declarar un alto el foc el 1994 i van donar suport al procés de pau, però mai van arribar a dissoldre's del tot: tres dècades després les seves ombres segueixen exercint control i intimidació als barris obrers lleialistes. D'aquí la preocupació de la classe política britànica davant la possibilitat que es reactivin velles estructures i rutines. Chatzipanagiotidou apunta en la mateixa direcció: "Encara no hi ha constància que els paramilitars orquestrin els disturbis actuals, però els joves que els protagonitzen són l'objectiu natural de reclutament d'aquests grups, de manera que els processos locals convergeixen amb la política ultra global". No és casual que la mateixa policia nord-irlandesa atribuís ja el 2014 a la UVF una campanya d'atacs racistes a la ciutat que un alt comandament va descriure amb un tuf a "neteja ètnica". El cap de la PSNI, Jon Boutcher, ha definit el d'aquesta setmana com un acte d'autolesió col·lectiva: els seus agents van haver de posar fora de perill una família amb un nadó de dos mesos.

Als carrers han sortit també nombrosos veïns d'aquests barris deprimits, mobilitzats des de la ràbia i un greuge objectiu que l'extrema dreta tracta de canalitzar senyalitzant a la migració.

L'antecedent de Henry Nowak

Les d'Irlanda del Nord no són les primeres protestes violentes amb l'eix racial com a qüestió de fons. Una setmana abans de Belfast, Southampton cremava després de la condemna de l'assassí de Henry Nowak. L'estudiant britànic, de 18 anys, va ser apunyalat el desembre passat per Vickrum Digwa, un jove sikh d'ascendència índia que va al·legar en fals haver estat víctima d'una agressió racista; els agents que hi van anar van emmanillar i van tractar com a sospitós el mateix Nowak, ferit de mort, mentre aquest repetia que no podia respirar. La difusió del vídeo policial després de la condemna de Digwa —cadena perpètua, amb un mínim de 21 anys— va desencadenar disturbis a la ciutat i manifestacions en altres urbs angleses al crit de "I can't breathe" (No puc respirar). La ultradreta el va convertir en bandera del seu relat sobre la "policia de dos nivells" i, malgrat que víctima i botxí eren britànics, del seu discurs contra la migració.

L'estiu del 2024, la faula que l'autor del triple assassinat de nenes a Southport era un migrant musulmà va desencadenar els pitjors disturbis a Anglaterra des del 2011, amb més de 1.800 detinguts. Al juny de 2025, la localitat de Ballymena es va revoltar després que dos adolescents de parla romanesa fossin acusats de la presumpta agressió sexual a una menor: diverses nits d'atacs contra habitatges de migrants van forçar la fugida de prop de dos terços de la població romaní del municipi. Tot això coincideix amb l'auge d'organitzacions d'extrema dreta nativistes que troben la seva expressió institucional a Reform UK, el partit de Nigel Farage —promotor del brexit— que avui lidera les enquestes amb un discurs ultranacionalista que situa la migració al centre del debat.

L'arc polític nord-irlandès va fer pinya: els cinc grans partits van condemnar l'agressió i van demanar calma, i des de Londres Keir Starmer va qualificar els disturbis d'injustificats. Reform UK, primera força en les enquestes britàniques, va condemnar la violència, però la va atribuir a "alguns mals actors" i va negar el seu caràcter ultra, conscient que cada nova onada reforça la seva projecció política i alimenta relats com el del "gran reemplaçament". El risc de contagi, dins i fora de l'Ulster, és real.