L'Argentina desperta del somni del Mundial: Messi es queda a Miami i la selecció torna per la porta del darrere
El Mundial li va donar al país una causa comuna que la seva política no li ofereix, però a l'acabar el torneig l'esquerda continua
Buenos Aires--Actualitzat a
Una desdibuixada selecció argentina va caure per 1-0 davant una Espanya molt superior a la final del Mundial i, amb la derrota, el país va perdre també la treva que el torneig havia imposat sobre la seva vida pública. El gol de Ferran Torres al minut 106, ja a la pròrroga, va tancar un partit en què l'albiceleste es va veure lligada de mans per un rival que va acumular el 68% de la possessió, va dominar el centre del camp i no va deixar els de Messi rematar una sola vegada a porteria en els 120 minuts gràcies a una defensa sòlida i solidària. El Mundial queda enrere i el país torna a la inquietud política i econòmica a un any de les eleccions presidencials.
La final de Nova York va ser el comiat d'una selecció irrepetible —campiona a Qatar el 2022 i a la Copa Amèrica del 2024, cinc finals i quatre títols en poc més d'un lustre— i, amb tota probabilitat, del mateix Lionel Messi, l'últim Mundial del qual acaba en subcampionat. El seleccionador Lionel Scaloni, elevat als altars dins del país pel seu cicle, va deixar entreoberta la porta del seu adéu. Sona a fi de cicle en un país on la pilota mai va ser només una pilota.
La premsa es va despertar dilluns partida entre el duel i l'orgull, però unànime en el veredicte esportiu. Clarín, el diari de més tirada, va obrir amb un "Ho van entregar tot: res a retreure" i va rematar que la selecció arriba amb glòria al final d'un cicle notable"; La Nación, de línia conservadora, va titular que "l'Argentina ho va donar tot i és un orgull nacional". Fora, el reconeixement va ser per a la campiona: la premsa espanyola va celebrar una segona estrella construïda sobre un futbol coral que va anar de menys a més i que pel camí va desactivar les grans individualitats del torneig gràcies a un excel·lent treball col·lectiu. Pel camí van caure el Portugal de Cristiano Ronaldo a vuitens, la França d'Mbappé y Olise a semifinals i l'Argentina de Messi a la final. Espanya va encaixar un sol gol en tot el campionat i broda la seva segona estrella després d'un campionat excel·lent.
Relacionat amb aquest tema
Acabat el parèntesi futboler, l'Argentina es retroba amb la inestabilitat. Diumenge a la nit, després de la derrota, Javier Milei va anunciar que declararia festa nacional el dia que els jugadors decidissin festejar amb l'afició i va oferir la Casa Rosada per a la recepció. Però el planter, abatut, va comunicar a través de l'AFA que no hi hauria celebració; dilluns, el govern va fer marxa enrere i el va reduir a una rebuda protocol·lària a l'aeroport d'Ezeiza, sense festa i sense presència de l'Executiu. Messi ni tan sols va viatjar: va posar rumb a Miami per reincorporar-se al seu club. La foto de la unitat nacional es va desfer abans de revelar-se.
Així, els carrers es van despertar aquest dilluns amb un ambient descafeïnat, encara engalanats amb banderes i pintades d'ale a la selecció, però amb menys trànsit de l'habitual i amb comerços que van abaixar la persiana a l'espera d'una festa que no va arribar.
Milei i la gestió d'una Argentina derrotada
La festa fallida va ser el segon xoc en pocs dies entre la Casa Rosada i el vestidor. Després de vèncer Anglaterra, Messi havia recordat que la selecció no s'oblida de la gent que "ho passa malament, que no té feina, que no arriba a final de mes o que viu lluitant". El portaveu presidencial, Adrián Ravier —successor de l'acabat de dimitir Manuel Adorni—, va sortir a corregir-lo: va assegurar que el govern no comparteix que la gent no arribi a final de mes. L'Oficina de Resposta Oficial va matisar que sí que hi ha qui ho passa malament, però que "dues dècades de decadència kirchnerista no s'esborren en 24 mesos". Una polèmica amb l'estrella nacional que va passar factura al govern.
Milei encara el seu últim any de mandat exhibint el seu principal assoliment: la inflació de juny va ser de l'1,9% mensual, la més baixa en deu mesos, amb un acumulat del 16,8% en el primer semestre i un 33,5% interanual; les consultores que relleva el Banc Central projecten tancar el 2026 entorn del 20%, llunyíssims del 211% de 2023. Però la desinflació, aconseguida a base de dràstiques retallades de la despesa pública, s'ha pagat cara. La pobresa va tancar el 2025 en el 28,2%, i els mesuraments de la Universitat Torcuato Di Tella la situen de nou al voltant del 31% en l'arrencada del 2026; la desigualtat va tornar a créixer el primer trimestre, amb un índex de Gini de 0,442 i una bretxa de 15 vegades entre el decil més ric i el més pobre. La desocupació ronda el 7,8% i l'ocupació que es crea és, en bona part, informal.
Relacionat amb aquest tema
Passat el Mundial, l'oficialisme ja no amaga el seu full de ruta. Milei es recolzarà en l'impuls que li va tornar la renúncia d'Adorni –excap de Gabinet i home de confiança de Milei assetjat per la corrupció– i en un peronisme fragmentat per reprendre a l'agost, les reformes que el semestre va deixar encallades al Senat: la laboral, la de propietat privada, les tarifes de zones fredes i la del Banc Central.
L'horitzó electoral, amb les presidencials del 2027 de fons, segueix sense aclarir-se. La reelecció de Milei —que ell mateix dóna per feta— és plausible, però està condicionada per dues incògnites. La primera és si la dreta aconseguirà una candidatura unitària, cosa que exigiria encaixar les ambicions de Bullrich i del sempre influent Mauricio Macri, tots dos amb la vista posada a la Casa Rosada, i aclarir el paper de la vicepresidenta Victoria Villarruel, distanciada de l'oficialisme i capaç de fragmentar el vot llibertari. La segona és si el peronisme resol la seva pròpia fractura: entre un kirchnerisme mobilitzat que orbita al voltant d'una Cristina Fernández de Kirchner inhabilitada i sota arrest domiciliari, i el governador de Buenos Aires Axel Kicillof, que apareix com l'alternativa amb més projecció. Les enquestes apunten a una segona volta entre Milei i Kicillof, encara que amb nivells de rebuig altíssims per a gairebé tots els noms i amb prop d'un quart de l'electorat que, preguntat per qui hauria de governar, respon que cap.
Relacionat amb aquest tema
Aquesta desafecció és, potser, la dada de fons. Durant unes setmanes, el Mundial li va donar a l'Argentina una causa comuna que la seva política no li ofereix. Va acabar el torneig, però l'esquerda continua.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.