Gemma Pasqual: "Totes les seqüeles que arrosseguen les torturades tenen a veure amb el biaix de gènere"

Una de les adreces més fosques del mapa barceloní és el número 43 de Via Laietana, seu de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya. Aquesta adreça per a moltes persones és sinònim de repressió, tortura i violència, i prova d'això és Torturades. El llibre és el resultat de les investigacions i entrevistes que durant dos anys l'escriptora Gemma Pasqual (Almoines, 1967) ha fet a dones que van patir l'horror de saber com les gastaven els policies de l'esmentada comissària.

"Ha estat un viatge dolorós, sí, però em sentia útil"

Per tirar endavant el volum, Gemma Pasqual s'ha posat el barret de periodista: "Jo m'havia de vestir de periodista, i havia de prendre distància. Però la força me l'han donada elles al fer-me confiança, en parlar molt. Sobretot volia ser rigorosa, buscar tota la informació, les dades precises, i he tingut l'ajuda de periodistes que m'han passat informació d'hemeroteques. Ha estat un viatge dolorós, sí, però em sentia útil".

Torturades té forma de crònica periodística i dona veu a 22 dones que han patit la brutalitat de la policia a la comissària de Via Laietana. Totes elles parlen de les seqüeles físiques i emocionals, i el seu testimoni fan d'aquest llibre una eina per fer justícia, un clam contra l'oblit.

"Totes les seqüeles que arrosseguen tenen a veure amb el biaix de gènere"

"Més que un llibre això és una denúncia" sosté Gemma Pasqual, que va començar a investigar sobre el tema després de veure una entrevista a la televisió. De seguida li va cridar l'atenció que la tortura té biaix de gènere.

"Això del biaix de gènere, ho diu l'ONU i els organismes de drets humans. I moltes de les dones insisteixen en això, en la manera de respirar sobre elles, en fer-les anar al lavabo amb les portes obertes… o el cas de la Soledad Real que li van pegar al baix ventre i ja no va poder tenir fills. Totes les seqüeles que arrosseguen tenen a veure amb el biaix de gènere", sosté l'autora.

L'estructura del llibre és gairebé cronològica però amb dues excepcions. Comença amb el cas de Xènia Garcia el 2019, i retrocedeix fins al 1941 per avançar dècada a dècada fins a l'actualitat.

Una de les coses que denuncia el llibre és que les tortures no són un assumpte exclusiu del règim franquista. Algunes de les dones parlen per primera vegada de les tortures que van patir fa dècades i d'altres són més recents, com és el cas de Ruth Gavarró, detinguda el 2002 en una manifestació antifeixista del 12 d'octubre. "Jo em pensava que això no podia passar i que als policies els cauria el pèl, el judici estava amanyadíssim, les preguntes que ens feien eren molt ridícules. No ens van deixar parlar, em sentia ridícula, com ningú, digués el que digués. Finalment vam quedar absoltes, i a partir de llavors vaig anar a alguna mani però quan veia policia m'agafava ansietat, i em vaig desvincular del moviment. Recordo que a la meva mare li preguntaven què ha fet la teva filla, perquè Igualada és un poble gran, no entenien que només m'havia manifestat. Al 2002 jo era una marreca, tenia 18 anys, el més fort és que això segueix passant. El llibre em va semblar una idea molt maca, perquè els diaris expliquen el que volen. També tinc agraïments a Alerta Solidària que van estar molt pendents de tot el procés, i ens van ajudar molt", explica Gavarró que va acabar tota blava dels cops, I amb els genolls inflats, després d'estar cinc hores de cara a la paret.

Combatre la impunitat i la desmemòria

Combatre la impunitat i la desmemòria és una altra de les voluntats de Torturades. Per això el llibre es tanca amb una llista de cinquanta- set policies assenyalats per testimonis, per organitzacions memorialistes i mitjans de comunicació, molts d'ells denunciats davant diversos tribunals.

Una altra de les dones presents al llibre és Pilar Rebaque, una advocada que ha dedicat bona part de la seva trajectòria a lluitar per la memòria històrica i els drets de les dones: "Quan m'anomenen Via Laietana 43 el primer que em ve al cap és el mes de desembre de 1970. Em detenen quan el Consell de Guerra de Burgos, tenia 18 anys, era del moviment estudiantil, i després vaig estar a la Trinitat. El que em va passar fa temps que ho explico. Sóc de la Comissió de la Dignitat, i des del 2005 reivindiquem que Via Laietana sigui un espai de memòria. I ara fa dos anys, vam decidir fer les concentracions davant Via Laietana, perquè veiem que no s'estava fent res. Quan la Gemma Pasqual va venir i em va dir que estava fent aquest llibre li vaig dir que sí, primer perquè era la meva reivindicació i l'altra perquè donava visibilitat a les dones".

"El maltractament, la tortura i les vexacions cap a les dones són més sibil·lines, més de degradar, més d'embrutar, no és només el mal pel mal, el que no els hi agrada, és que siguis una dona resilient"

Per Pilar Rebaque la vessant de gènere que reivindica el llibre és un aspecte fonamental: "el maltractament, la tortura i les vexacions cap a les dones són més sibil·lines, més de degradar, més d'embrutar, no és només el mal pel mal, el que no els hi agrada, és que siguis una dona resilient. El maltractament a més a més era emocional, almenys és el que jo vaig experimentar, et fan notar que poden fer amb tu el que els hi doni la gana, amb tot el que això representa. Moltes de nosaltres érem joves, jo vaig fer dinou anys a la presó".

Rebaque té molt present el que representava la policia i la impunitat dels tribunals. També té clar que "amb la llàstima no es guanya cap batalla", "i jo aquesta batalla la vull guanyar", afegeix amb determinació.

Esgarrifa que tot això passi al cor de la Barcelona antiga. Esgarrifa la impunitat policial d'aquesta democràcia imperfecta. "Sobretot s'ha d'acabar amb la impunitat, és molt important. La policia, fa molta por, el govern també té por a la policia i això no pot ser. A totes les comissàries hi hauria d'haver càmeres; i això es denuncia a la Unió Europea, han condemnat a Espanya 11 vegades per no denunciar les tortures a les comissàries, perquè quan surten les víctimes no poden identificar al policia i quan han aconseguit alguna cosa sempre troben una contra denúncia. Al BOE es veu com els indulten i és vergonyós. Hem de mirar endavant, però s'ha de convertir la comissària de Via Laietana en un centre de memòria. Es necessita veritat justícia i reparació cap a les víctimes de la tortura".