Fotografiar espais atrapats en el temps per evitar la seva desaparició

Semblen captures extretes de l'última sèrie apocalíptica d'HBO The Last of Us, però el cert és que són fotografies d'espais abandonats i enrunats d'aquí. Des de fa uns quants anys, el vila-secà Jaume Cardona recorre la Catalunya més rural per immortalitzar aquelles cases, colònies, cinemes, teatres, masies, escoles, fàbriques i esglésies oblidades pel propietari o l'administració. Molts d'aquests immobles es troben en perill de desaparèixer, i amb ells, la història d'una família o fins i tot d'un país. Un càmera i un trípode ho poden evitar.

Cardona és agent immobiliari, però a part de la seva feina, té dues grans passions: la fotografia i els llocs abandonats. La barreja d'aquests dos elements amb un toc de curiositat són els ingredients d'un projecte que el mateix Jaume admet que "se li ha anat de les mans": La Makineta del Temps, una espècie de blog personal on publica fotografies d'autor de tota mena d'espais oblidats, una afició en auge, amb cada cop més persones que s'hi sumen i pengen les seves imatges a les xarxes. "Sempre m'han cridat l'atenció les coses antigues i velles. De petit ja m'enfilava a les golfes de la casa de Bràfim (Alt Camp) dels meus tiets", explica.

El que primer era una curiositat pels espais abandonats s'ha acabat convertint en una part molt important del dia a dia de Cardona. Ara bé, el salt definitiu el va donar fa tres anys. "La popularitat o el reconeixement social, per dir-ho d'alguna manera, va arribar amb la pandèmia, concretament els mesos que vam estar confinats a casa. Algú amb certa popularitat a Twitter va repiular una de les meves publicacions i els seguidors em van començar a pujar com l'escuma", comenta. 

En Jaume es mou principalment per dues províncies de Catalunya: Tarragona i Lleida, i concretament per l'interior i les zones més rurals. "Barcelona i Girona també tenen molts espais històrics abandonats, però el Camp de Tarragona, i sobretot Lleida, són territoris molt colpejats pel despoblament. Hi ha pobles que tenen més cases que habitants pràcticament. Molts dels immobles han quedat tancats, estancats en el temps, principalment perquè els hereus han marxat a les grans ciutats", assegura.

Recuperar patrimoni a punt de desaparèixer 

Un de les tasques més importants de tot plegat, assegura Cardona, és la de recuperació del patrimoni de les zones de Catalunya més castigades pel despoblament. "Molts dels espais que fotografio són edificis enrunats amb certa importància històrica que estan a punt de desaparèixer, ja sigui per l'abandonament de l'administració o del propietari", comenta.

"Molts dels espais que fotografio són edificis històrics que estan a punt de desaparèixer, ja sigui per l'abandonament de l'administració o del propietari"

Fa poc va fotografiar Casa Vallmanya, a Alcarràs (Segrià), un immoble catalogat com a Bé d'Interès Local que havia estat la residència d'estiu del MHP Francesc Macià. La iniciativa ciutadana Salvem Cal Macià-Casa Vallmanya està lluitant per salvaguardar l'edifici davant l'avançat estat de degradació que pateix. "Fer valer aquests immobles és una de les tasques més satisfactòries de tot plegat", apunta.

De cases particulars n'ha fotografiat moltes, però Cardona lamenta que hi ha immobles públics històrics totalment abandonats per l'administració, com casals republicans o teatres antics ja en desús. "Normalment són propietat de l'ajuntament, però al ser pobles petits, no tenen capacitat econòmica per rehabilitar-los. Hi ha una falta total d'implicació per part de les diferents administracions públiques", detalla.

Posa l'exemple del casal republicà de Puigverd d'Agramunt (Urgell). El 1939 va ser expropiat pel franquisme, fins que al 1957 va decidir desprendre's de l'immoble i aleshores el va comprar un particular. Setanta anys després, el propietari ha tornat l'equipament al poble. "Ara mateix, l'Ajuntament de Puigverd d'Agramunt, amb 230 habitants, té una patata calenta a les mans", diu Cardona, que assegura que l'edifici, "que té un valor històric importantíssim, s'està ensorrant i el consistori no pot pagar la seva rehabilitació". "L'alcalde em va dir que per arreglar-lo necessiten el pressupost de tot un any", afirma. 

"Si a través de La Makineta del Temps puc aconseguir salvar patrimoni com el casal republicà de Puigverd d'Agramunt, la meva tasca prèn tot el sentit del món", comenta Cardona. En aquest cas, la Federació Catalana d'Ateneus ja s'ha posat en contacte amb l'Ajuntament per ajudar-los a conservar l'equipament.

Les dues normes no escrites 

En Jaume explica que té dues normes no escrites que sempre intenta autoimposar-se quan ha d'entrar a un espai abandonat: la primera és trobar algú que t'obri les portes, "que no sempre és fàcil", diu. "Hi ha moltíssims espais abandonats, el problema és trobar a algú que t'obri les portes. Has d'anar estirant el fil, parlant amb gent del poble o l'ajuntament, fins a arribar a la propietat de l'immoble", explica. "La cara B d'aquesta afició és mirar d'accedir aquests espais sense violentar la propietat. Per mi, és vital aquesta premissa", conclou.

"Hi ha molts espais abandonats, el problema és trobar a algú que t'obri les portes"

La segona norma no escrita és no tocar res de l'escena, és a dir, no alterar l'espai. "Una de les coses que sempre m'ha cridat l'atenció quan aconsegueixo accedir a un lloc, amb permís o sense, és veure com aquell espai s'ha quedat atrapat en el temps", apunta. Cardona posa d'exemple els orinals que habitualment es troba sota els llits de moltes d'aquestes cases antigues. "Si ningú ho ha tocat en 40 o 50 anys o més, qui ets tu per fer-ho? Per mi captar aquell moment, congelar-lo en el temps, és el més fascinant de tot plegat", apunta.

Cardona recorda la vegada que va fotografiar una antiga colònia industrial, que per la seva pròpia idiosincràsia va caure en decadència i es va abandonar. Quan va entrar en una de les aules de l'escola de la mateixa colònia, a la pissarra hi havia escrita la frase: "No hay que hacer el tonto en la clase". "Un dia algú escriu en aquesta pissarra per últim cop i ningú ho esborra. Al cap de dècades algú torna i continua allà. Aquesta permanència em remou i és el que m'enganxa d'aquesta afició".

"Trobar-te un lloc tal qual estava fa 40 o 50 anys, pensar que algú va tancar aquesta porta un dia i ja no la va tornar a obrir mai més, amb els plats a l'aigüera, el cafè fet o el llit per fer... és brutal", explica amb detall Cardona. Cada espai, cada fotografia és una història. Jaume recorda la vegada que va entrar en una casa abandonada i a terra va trobar un diari escrit per una nena que relatava com va viure els primers dies de la Guerra Civil. "Aquella troballa em va impactar molt. El vaig tornar al seu lloc i vaig continuar fent fotos. Sempre m'ha quedat l'espina de saber què va passar amb aquella nena, per què no va continuar escrivint...".