El Fossar d'Alzira, l'espai de memòria en honor de les víctimes de la repressió franquista que irrita Vox
"El que no podeu aguantar és que Franco us perdonés", va etzibar el portaveu de Vox a Algemesí al net d'un republicà afusellat. Darrere d'això, hi ha una història de memòria democràtica que mereix ser explicada
València-
Eduardo Roses Tarín era regidor socialista al seu poble, Algemesí (Ribera Alta), quan va acabar la Guerra Civil. Fuster de carros, no va fugir. Al cap i a la fi, no havia fet, diguem, res dolent, durant la contesa. Un cas molt habitual, d'altra banda. Però, com li va ocórrer a tants d'altres, no va ser suficient per salvar-se. Roses va acabar, juntament amb uns 200 republicans més, en una fossa comuna del cementeri d'Alzira, la capital comarcal.
El seu cas, un de tants, ha tornat aquests dies a l'ull públic perquè Eduardo Roses Tarín és l'avi matern de Josep Bermúdez Roses, portaveu de Més Algemesí (coalició entre Compromís i Esquerra Republicana).
En un ple municipal de fa uns dies, mentre es debatia una moció per rebutjar la llei anomenada de concòrdia de la Generalitat (aprovada per suprimir les lleis de memòria històrica dels governs progressistes), el portaveu de Vox li va etzibar a Bermúdez que "el que no podeu aguantar és que Franco us perdonés".
Eduardo Roses és una de les més de 200 víctimes d'afusellaments franquistes que actualment formen part del Fossar d'Alzira, un espai de memòria en honor de víctimes republicanes de la repressió franquista. La seua història, òbviament, no és gens fàcil.
Orígens del Fossar d'Alzira
El 1979, en les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments després del franquisme, el PSOE va guanyar a Alzira amb una majoria absoluta molt folgada (13 regidors de 21, el 59% dels vots). El PCE va aconseguir també tres regidors, amb un 13% dels vots.
En les dues dècades anteriors, la ciutat havia crescut bastant i era necessari ampliar el cementeri municipal. Per fer-ho, es necessitava l'espai que ocupava la fossa comuna d'afusellats republicans, on reposaven les restes d'Eduardo Roses.
D'aquesta espècie de carambola va sorgir la iniciativa del Fossar d'Alzira, un espai de memòria que va dignificar les víctimes de la repressió franquista. De fet, es podria dir que es troba en un lloc privilegiat: just en entrar al cementeri, a l'esquerra. Tothom que entra ha de passar-hi per davant. Ara bé, es va fer amb els mitjans de l'època.
Això ha portat conseqüències contraposades. D'una banda, cal posar en valor el fet que probablement es tracta d'un espai de memòria. Per un altre, també cal tindre en compte que, gràcies a la iniciativa, els familiars dels represaliats per fi tenien un lloc on podien acudir per honrar la seua memòria. No obstant això, producte de l'època, les restes es van traslladar sense els protocols adequats que actualment s'emprarien, òbviament.
En aquell moment, les restes de les víctimes en el Fossar d'Alzira es van depositar en 50 bosses, amb una mitjana de quatre cossos en cadascuna, que corresponen, més o menys, a les 55 fosses amb unes quatre persones originals.
En els 80 no hi havia els mitjans per identificar a qui pertanyia cada cadàver
En l'època no hi havia mitjans per identificar a qui pertanyia cada cadàver, per la qual cosa no es va tindre una cura especial per evitar mesclar-los. Això ha suposat que, actualment, l'associació de memòria històrica Fossar d’Alzira s'haja trobat amb un repte gegantesc per identificar les restes dels seus familiars.
Aquest procés s'està duent a terme en la Universitat Autònoma de Madrid, a càrrec de l'associació científica ArqueoAntro. Els treballs es troben en la fase final de la classificació i la individualització de més de 25.000 ossos.
L'exhumació de les fosses comunes de la repressió franquista s'ha produït sobretot en temps molt recent, per la qual cosa s'han mantingut protocols contemporanis que no es van tindre en compte per al Fossar d'Alzira.
Per exemple, si en una fossa d'exhumació recent es pot associar un conjunt d'ossos a un cos en concret, ací estan mesclats d'entrada, per la qual cosa el procés és molt més ardu. Quan el procés habitual és fer una prova d'ADN per esquelet, ací tocaria fer-ne una per cada os major.
L'associació per la memòria Fossar d'Alzira es va posar en marxa en 2022, en previsió d'un retorn de la dreta al govern valencià en les eleccions que se celebrarien l'any següent (com, de fet, així va succeir). És per això que la citada llei de la concòrdia no els ha agafat per sorpresa.
Relacionat amb aquest tema
Afortunadament, la Diputació de València manté el suport a la memòria democràtica, com es venia duent a terme des dels governs progressistes a partir de 2015. Això es deu a la influència clau d'Ens Uneix, un grup polític sorgit d'una escissió del PSOE a la comarca de la Vall d'Albaida, que governa la institució al costat del PP, però que s'ha posat com a objectiu polític marcar distància amb les polítiques més extremes a la dreta, presents en la Generalitat per la dependència de Vox.
L'amarg destí dels Roses
Es coneixen els noms de quasi totes les víctimes del Fossar d’Alzira. D'això se'n van encarregar les primeres corporacions democràtiques municipals, que comptaven, en les llistes de l'esquerra, als militants històrics que havien viscut la Guerra Civil. Però falta associar les restes.
Ara bé, no totes les famílies saben que els seus avantpassats es troben en aquest mausoleu. Algunes ho han descobert arran d'aquest procés d'identificació. El silenci de la llarga postguerra, la vergonya o, fins i tot, el rebuig i la culpabilització formen part de les explicacions.
En el cas de la família de Josep Bermúdez, sempre va haver-hi consciència de formar part dels perdedors de la guerra, encara que amb les prevencions de l'època. "Mira, ací en la processó està el que li va pegar el tir de gràcia al teu avi", recorda Bermúdez que li va explicar una vegada la seua mare, sense, això sí, identificar concretament a qui de tots es referia.
La història d'Eduardo Roses, no per tan habitual, resulta menys dura. Com explicàvem més amunt, Roses va ser regidor pel PSOE al principi i al final de la guerra, i no va fugir perquè no el podien acusar de crims de sang.
De fet, va ser jutjat per la via militar exprés malgrat ser un civil. Sobre el procés es té documentació però no la constatació que s'arribara a celebrar, amb l'única acusació d'haver "parlat malament del gloriós moviment nacional". Els testimonis van corroborar que no tenia crims de sang. En el procés, això sí, l'instructor militar afig que sí que va ser "inductor de crims", siga el que siga això.
Relacionat amb aquest tema
Eduardo Roses Tarín va ser detingut juntament amb el seu fill gran, Eduardo Roses Llinares –que seria el 1979 el cap de llista municipal del PSOE a Algemesí–, l'oncle de Josep Bermúdez. En una certa manera, semblava que els franquistes volien que la família triara. El pare va insistir molt que salvaren al fill, que tenia llavors 18 anys i pertanyia a les joventuts socialistes.
Les autoritats franquistes, de totes maneres, es van acarnissar amb la família i, per la llei de responsabilitats polítiques –que castigava els familiars dels represaliats–, es van confiscar del taller i la casa.
Els afusellaments a Alzira van començar poc després d'acabar la guerra, el primer de maig de 1939, una data simbòlica, que difícilment sembla triada a l'atzar. L'última gran tanda d'afusellaments es va produir el 28 de novembre d'aquest any, data en què Eduardo Roses pare és assassinat.
Relacionat amb aquest tema
Eduardo Roses fill va ser inicialment condemnat a 20 anys de presó. Fins al final de la Segona Guerra Mundial va viure una infinitat de circumstàncies. Va formar part de batallons de treball, a Peñaranda de Bracamonte (Salamanca) va arribar a perdre part d'un pulmó a causa d'una pneumònia, cosa gens estranya si tenim en compte que a la nit treien als presos i els tiraven aigua.
Ni pare ni fill eren violents ni fanàtics. Només eren uns proletaris d'esquerres, i, això sí, anticlericals. Malgrat això, tenien bona relació amb els religiosos del poble. De fet, quan s'incendia el convent de Sant Vicent Ferrer el 1936, traslladen a les monges al port de València perquè puguen escapar i, amb elles, salven una creu a la qual les religioses tenien especialment estima.
Lamentablement, en el caos del final de la guerra, no queda ningú al poble de la congregació que poguera atestar a favor seu. Això sí, quan Eduardo Roses fill torna al poble, després del seu dur periple pels camps de treball franquistes –i fins i tot del seu pas per la legió estrangera francesa–, gràcies a la intercessió de les religioses, es pot allotjar en el sanatori de Portacoeli, per recuperar-se d'una salut fràgil que ja mai més l'abandonarà.
En definitiva, aquesta seria la història –resumida, òbviament– del "perdó" franquista que, segons el portaveu de Vox a Algemesí, l'esquerra valencianista no podria aguantar.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.