Un inici d'any de terror masclista: per què segueixen les institucions sense arribar a les víctimes

En el que va de 2026, la violència masclista ha tornat a deixar un balanç d'assassinades que posa la pell de gallina a qualsevol que ho llegeixi. Segons la Delegació del Govern espanyol contra la Violència de Gènere, el registre oficial suma fins aquest dilluns deu dones assassinades per les seves parelles o exparelles ―en els anomenats feminicidis íntims― i dos menors que han estat víctimes de crims masclistes. Altres organitzacions especialitzades, però, amplien el focus per incloure assassinats de dones comesos per homes en diferents contextos (familiars, comunitaris o encara en investigació). Entre elles, hi ha el registre de Feminicidio.net, que eleva la xifra encara més.

Si se segueix aquest llistat, actualitzat a 21 de febrer, s'observa que els crims es concentren en les primeres setmanes de l'any i es reparteixen gairebé sense treva les següents. Gener va començar amb l'assassinat de Pilar Sánchez a Quesada (4 de gener), seguit l'endemà passat pel de Czarina C. a Las Palmas de Gran Canaria. En la matinada de l'11 de gener va morir María Isabel a Olvera i el dia 12 va morir a Badajoz María del Carmen Díaz Delgado a conseqüència de l'agressió soferta dies abans. El 22 de gener es va registrar l'assassinat d'una dona a l'Hospitalet de Llobregat; el 24, el de Victoria H. a Alhaurín el Grande. Aquest mateix dia va ser assassinat a Sueca (València) un menor de 13 anys. El 25, una altra dona va ser assassinada a Lleida; el 27, es va registrar el d'una dona de 31 anys a Còrdova a mans del seu pare; i el 31, el d'una dona de 75 anys a Algesires, pel seu fill. Tot això en només quatre setmanes.

El febrer no millora. El dia 1 es van produir dos assassinats: el de María Belén Fernández a Mos, a mans de la seva exparella, i el de Heitrum Hellwig a Arona, presumptament comès pel seu fill. El 16 de febrer va ser assassinada Ana María a Benicàssim mentre treballava i, l'endemà, María José Bou Valenzuela va morir en el seu domicili de Xilxes, on també va ser assassinada la seva filla menor. El 18 de febrer es va registrar l'assassinat de Petronila B. F. a Madrid i el 20 de febrer va ser assassinat un nen de deu anys, a Arona, durant una agressió en què el seu pare va matar el menor i va ferir greument la seva mare. Un dia després, el marit de Tatiana Rodríguez la va matar a Sarriguren (Navarra).

Segons Feminicidio.net només quatre de les dones assassinades en feminicidis íntims havien acudit prèviament al sistema judicial o policial, i en alguns casos fins i tot figuraven en el sistema VioGén o existien ordres d'allunyament en vigor. En canvi, en els altres assassinats dins de la parella no constaven denúncies prèvies. Per la seva banda, els assassinats de dones comesos per pares, fills o altres homes sense relació sentimental no solen tenir recorregut previ en els sistemes específics de protecció contra la violència masclista.

En el cas dels menors assassinats en contextos de violència masclista i vicària, el patró torna a ser desigual. La nena de 12 anys assassinada al costat de la seva mare a Xilxes, vivia en un entorn on l'agressor tenia antecedents per maltractaments i una ordre d'allunyament en vigor. El menor de 13 anys assassinat a Sueca va morir en un crim vinculat a un conflicte previ de l'agressor amb la seva exparella, que l'havia denunciat amb anterioritat. Mentre que en l'assassinat de la criatura de deu anys a Arona, no constaven denúncies prèvies contra el pare.

Igualtat posa el focus en el sistema de protecció

El Ministeri d'Igualtat ha respost a aquesta última setmana de terror masclista amb l'enviament d'unes cartes amb recomanacions dirigides al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i a la Fiscalia General de l'Estat (FGE), en les quals sol·licita reforçar l'aplicació dels dispositius telemàtics de control d'agressors.

El departament d'Ana Redondo adverteix de problemes detectats en el seu ús i reclama més rigor en el seu compliment. En particular, subratlla el "mal ús dels dispositius per part dels inculpats" i els "incompliments de les obligacions que comporta aquesta mesura judicial", recordant que la reacció institucional ha de ser contundent. És a dir, els agressors han de saber que "sempre s'incoarà procediment per trencament de condemna", a més de les responsabilitats derivades pels danys ocasionats.

El document també crida l'atenció sobre aspectes tècnics que poden comprometre l'eficàcia del sistema de protecció a víctimes. Entre ells, els casos en què la distància de prohibició d'aproximació és inferior a 350 metres, considerada la mínima necessària per a una resposta operativa adequada, ja que "a menys distància la capacitat de reacció és molt complicada" per a les forces de seguretat. Així mateix, alerta de situacions en les quals el domicili de l'agressor queda dins de l'àrea d'exclusió fixada entorn de la víctima, la qual cosa provoca "contínues alarmes" que tensionen tant a les Forces i Cossos de Seguretat com a la pròpia dona protegida.

Igualtat adverteix, finalment, del risc que suposa la manca de cobertura en determinades zones, perquè "si no hi ha cobertura no es pot garantir el monitoratge en tot moment", condició indispensable perquè el sistema compleixi la seva funció preventiva.

Relacionat amb aquest tema

El Congrés tomba la llei de Vox contra el vel integral: "La ultradreta fa servir el feminisme com a coartada del racisme"

Raúl Bocanegra

En tot cas, des del CGPJ, recorden en declaracions per a Público que "tot el que és valoració del risc depèn de la policia, de VioGén. Al jutge li arriba la valoració del risc policial i, en funció de la valoració del risc i de totes les circumstàncies de les quals conegui el magistrat, pren la decisió".

Errors de VioGén

El sistema VioGén ―dependent del Ministeri de l'Interior― és el Sistema de Seguiment Integral en els casos de Violència de Gènere, una eina que avalua mitjançant un algoritme el risc al qual està exposada una dona per part de la seva parella o exparella, el classifica en diferents nivells i, en funció d'aquesta valoració, determina les mesures policials de protecció oportunes. La seva activació sol produir-se després de la denúncia, la qual cosa ja d'entrada, tal com argumenta la catedràtica Ma Consuelo Alonso García en Sistema VioGén: errors i algunes propostes de millora, constitueix una limitació estructural: "L'absència de denúncia és un dels més importants obstacles a l'engegada de VioGén", ja que, sense ella, el programa no registra el cas i "silencia a la víctima".

Encara que el sistema centralitza informació de múltiples institucions i permet un seguiment coordinat en tot el territori, el seu funcionament depèn en gran manera de la qualitat de les dades disponibles i de l'avaluació correcta del risc inicial. L'article subratlla, no obstant això, que els errors del sistema són significatius i de naturalesa diversa. En primer lloc, destaca la "falta de transparència de l'algoritme" que calcula el risc, ja que auditories externes no han pogut accedir al seu codi ni conèixer amb precisió com pren decisions.

Alonso García també adverteix de possibles biaixos derivats de les dades manejades i de la manca d'informació completa sobre els agressors, el que podria afectar la fiabilitat de les prediccions i ha portat a proposar registres més amplis que integrin antecedents i comportaments previs.

A això se suma l'anomenat biaix d'automatització. És a dir, la tendència a considerar el resultat algorítmic com alguna cosa més que una recomanació i a delegar en la màquina decisions que haurien de ser preses per un professional, quan en realitat VioGén és només "un primer diagnòstic", una "predicció inicial" que ha de completar-se amb supervisió humana experta. L'autora assenyala a més una sèrie de dèficits en la detecció del risc greu i en el seguiment continuat dels casos.

Relacionat amb aquest tema

La Fiscalia de l'Audiència Nacional investiga una denúncia contra Julio Iglesias per agressió sexual i tràfic de persones

Público / Agencias

Les xifres posen en relleu la limitada proporció de situacions que reben protecció policial intensiva: "En definitiva, dels més de set-cents mil casos actius valorats per VioGén el 2023, només van ser qualificats amb risc mitjà, alt o extrem 28.697, el que significa que no arriba al 4% el nombre de dones que va ser protegida per alguna mesura policial". Aquesta realitat suggereix que el sistema pot estar infraestimant el perill en molts casos o no activar mesures suficients a temps.

Dones, nens i nenes que segueixen soles

Fonts del Ministeri de l'Interior aclareixen a aquest mitjà que "VioGén no és infal·lible i el risc zero no existeix, però el sistema funciona i ha demostrat la seva eficàcia i el descens en el nombre d'assassinats. Tots els crims s'estudien en la Taula d'Avaluació de Casos Letals del Sistema VioGén, creada al febrer de 2023, per extreure conclusions i seguir perfeccionant la resposta policial".

Al que afegeixen que "el sistema VioGén està en contínua avaluació i perfeccionament. En els últims 20 anys s'han implementat millores, a mesura que avançava el coneixement i l'experiència. Juntament amb la posada en marxa de VioGén 2, al gener de 2025, es va aprovar el Protocol 2025, per integrar, refondre i actualitzar tota la normativa i instruccions dictades en la matèria des de 2018".

Però, encara que tot això sigui cert, les dones, nenes i nens assassinats en aquests dos mesos posen de manifest que és insuficient. La jurista i experta en violències masclistes María Naredo considera que les mesures plantejades pel Ministeri d'Igualtat després dels últims crims aborden només una part del problema. A parer seu, centrar la resposta en qüestions tècniques —com el funcionament dels dispositius o les zones d'exclusió— deixa fora altres factors estructurals que són els realment decisius. Aquestes variables "no tenen a veure exclusivament amb el funcionament d'aquestes mesures". Per Naredo, el risc letal es construeix a partir d'un conjunt molt més ampli de circumstàncies socials, institucionals i personals que no es poden reduir a l'eficàcia d'un dispositiu concret.

L'experta posa el focus especialment en la distància entre les víctimes i el sistema de protecció formal. És a dir, institucional. "Les dones segueixen sense arribar a les institucions i segueixen sense arribar a l'ajuda formal, menys encara a la denúncia", adverteix a Público. Fins i tot quan aquest contacte es produeix, afegeix, la resposta institucional no sempre resulta accessible o coherent: "Quan arriben després no es coordinen prou o no demanen ajuda..." perquè entenen que el fet policial els resulta llunyà al seu sofriment quotidià.

En aquesta mateixa línia ho explica la professora Elena Larrauri. En el seu article Per què retiren les dones maltractades les denúncies?, assenyala que no és coherent exigir a les víctimes que confiïn en la justícia "si després el procés penal no atén a les seves necessitats", ja que amb freqüència "tot el sistema sembla estar més interessat a servir la seva pròpia lògica interna que a servir a les víctimes".

L'autora sosté que la insistència institucional a denunciar com a solució pot generar una gran frustració quan la resposta no compleix les expectatives creades, la qual cosa alimenta la desconfiança de les víctimes cap a la via penal. A més, incideix que el procés pot comportar molts riscos, com el fet que l'agressor prengui represàlies o els costos econòmics. De fet, explica que presentar la denúncia com a objectiu en si mateix pot ser contraproduent, perquè responsabilitza implícitament les dones.

Larrauri destaca una de les variables a la qual més atenció cal posar és la dependència econòmica. Si una dona no té recursos, habitatge o suport per mantenir els seus fills, denunciar pot no ser una opció viable. Per això, Larrauri raona que un Estat veritablement compromès amb la protecció de les víctimes hauria de prioritzar polítiques socials que redueixin aquesta vulnerabilitat estructural, ja que combatre la desigualtat econòmica "és combatre la possibilitat que tota dona es trobi en situació d'haver de suportar una situació de maltractaments".