Familiars de joves morts a la mili denuncien abusos i la impunitat de l'exèrcit: "L'Estat tenia l'obligació de protegir-los i va mirar cap a una altra banda"

El Narcís Robelló va morir a Ceuta el 1980 mentre feia el servei militar. El van trobar amb un obrecartes clavat al cor. Tenia 20 anys. La seva família se'n va assabentar per una trucada de telèfon. Ningú estava preparat per la notícia. Quatre dies abans, "el Narcís havia escrit cartes plenes d'il·lusió", explica el seu germà, Francesc Robelló en declaracions a Públic. "Parlava del permís que li havien concedit, de les ganes que tenia de tornar a casa, d'una ràdio que s'havia comprat". No hi va haver explicacions. Ni informes clars. Ni una investigació exhaustiva. Només silenci. "El meu germà el van assassinar", diu el Francesc, que fa anys que busca explicacions i que sempre ha topat amb un mur de silenci i traves. 

El del Francesc Robelló és un dels testimonis que recull la segona enterga del documental Et faran un home. Morts silenciades, emès al programa Sense ficció de 3Cat i dirigit per Mireia Prats i Joan Torrents. El del seu germà no és un cas aïllat. Forma part d'un patró que afecta, segons una investigació periodística, prop de 1.900 joves morts en estranyes circumstàncies durant el servei militar obligatori en període democràtic, entre els anys vuitanta i el 2001. El Ministeri de Defensa reconeix hi va haver més de 300 suïcidis a les forces armades. "L'Estat tenia l'obligació de protegir-los i va mirar cap a una altra banda", lamenta Robelló.

Ver vídeo

El documental ha posat cara i veu a quatre famílies que, sense conèixer-se prèviament, compartien una mateixa ferida: la pèrdua d'un familiar durant la mili i l'absència total de respostes per part de l'Estat. D'aquí neix el Grup de Suport de Familiars Víctimes de la Mili, una eina col·lectiva per donar sortida a un dolor que, fins ara, havia estat estrictament individual. "Moltes famílies no s'han atrevit mai a explicar el que els va passar. El grup neix perquè aquests silencis tinguin un espai", explica Francesc Robelló, un dels impulsors del grup, que també vol ser una bústia per a totes aquelles famílies que han passat pel mateix i que ara volen trencar el silenci. 

Des de l'emissió de documental, no han deixat d'arribar missatges al correu del grup. Testimonis de familiars, amics, antics companys, històries similars… Patrons que es repeteixen. "Morts catalogades com a suïcidis, accidents o fets fortuïts, sense autòpsies rigoroses ni investigacions independents", explica Robelló. Agressions físiques, abusos i maltractaments psicològics, tortures i violacions, que han estat ocultes durant més de tres dècades i que, gràcies al treball de denúncia coral, han sortit per primera vegada a la llum. 

Morts en període democràtic 

Robelló remarca el període en el qual es van produir aquestes morts. "No van ser durant el franquisme, van passar en plena democràcia, en anys de pau, sense conflicte bèl·lic", lamenta Robelló, que denuncia que l'exèrcit continuava funcionant amb la lògica hermètica, autoritària i opaca de la dictadura. "Parlar de l'exèrcit era tabú. I encara ho és", afirma el testimoni. En el documental apareixen relats d'abusos greus, incloses agressions sexuals comeses per comandaments militars. Fets que, lluny de ser investigats, van ser silenciats. 

Quan els familiars van intentar accedir als expedients militars dècades després, el resultat va ser el mateix que als anys 90: silenci o respostes incongruents. Ni tan sols amb l'entrada en vigor de la Llei de Transparència s'ha facilitat l'accés a la documentació. "El meu pare va començar a investigar fa 45 anys i va rebre amenaces. Avui ens trobem exactament el mateix mur", explica Robelló. Per a les famílies, la manca d'investigació no és només una negligència, és una forma de violència institucional. 

El meu pare va començar a investigar fa 45 anys i va rebre amenaces. Avui ens trobem exactament el mateix mur

Aquestes morts qüestionen directament el relat oficial de la Transició espanyola com un procés modèlic i exemplar. Segons Robelló, "no hi va haver una ruptura real amb les estructures del règim anterior, especialment en àmbits com l'exèrcit, la judicatura o els cossos policials". "Els mateixos militars que humiliaven i mataven durant la dictadura van continuar manant. No hi va haver una regeneració. I avui també en patim les conseqüències", assegura Robelló

Per tot plegat, els familiars dels joves morts durant el servei militar reclamen al Ministeri de Defensa que investigui de manera real i independent les morts produïdes en estranyes circumstàncies, que obri els arxius i expedients militars encara avui ocults, i que reconegui públicament que hi va haver abusos, negligències i omissions greus mentre els joves estaven sota custòdia de l'Estat. També demanen una reparació simbòlica i disculpes oficials per part del Govern espanyol i insisteixen que, encara que molts casos estiguin prescrits, el dret a la veritat no prescriu i l'Estat té l'obligació d'esclarir els fets i garantir que no es tornin a repetir. 

Relacionat amb aquest tema

"Els grans poders volen silenciar les veus crítiques per evitar que se sàpiguen coses importants per a l'interès públic"

Marc Font

Arran de l'impacte del documental, diversos grups parlamentaris del Parlament de Catalunya -CUP, Junts, Esquerra Republicana i Comuns- han impulsat una declaració institucional que inclou cinc punts clau: investigació, reconeixement de les víctimes, reparació simbòlica, disculpes públiques i garanties de no repetició. Per a les famílies, és un pas important, però insuficient i apunten a l'Estat. "Volem que s'investigui, que l'Estat reconegui que va fallar, que demani disculpes", explica Robelló. Encara que els delictes estiguin prescrits, "el dret a la veritat no prescriu mai".

Encara que els delictes estiguin prescrits, el dret a la veritat no prescriu mai

Fa un any, quan es va emetre la primera entrega del documental, ERC ja va presentar una iniciativa per instar el Govern espanyol a obrir una investigació exhaustiva i independent sobre els casos documentats de vexacions, maltractaments i assetjaments en casernes militars durant les dècades de 1980 i 1990. El PSOE va votar a favor, però la iniciativa no va prosperar pel 'no' de PP i Vox. Fins aleshores, l'Executiu espanyol sempre havia tancat la porta a aquesta investigació al·legant que els fets s’havien produït en el passat.

Per a molts familiars, aquest procés no és només una recerca personal. És una responsabilitat col·lectiva. "Explicar el que va passar pot ajudar a construir una societat millor", diu Robelló, especialment davant la possibilitat que, en algun moment, es torni a replantejar el servei militar obligatori. "Si no rasquem les parets malmeses, la pintura acabarà caient", sentència.

El Grup de Suport de Famílies Víctimes de la Mili ha creat una adreça de correu electrònic (veu.victimesmili@gmail.com) per recollir casos i testimonis de famílies que van perdre un familiar durant el servei militar.