Entrevista a Francesc Ràfols"Els grans poders volen silenciar les veus crítiques per evitar que se sàpiguen coses importants per a l'interès públic"

Les demandes estratègiques contra la participació pública (o SLAPP, per les seves sigles en anglès) s'han convertit en un instrument a l'alça al servei dels grans poders -sobretot l'econòmic i empresarial, tot i que no només- per tal de silenciar veus crítiques i actuar impunement. El seu ús creixent és un fenomen global amb exemples arreu del món, també a l'Estat espanyol, on malgrat tot encara són força desconegudes per a gran part de la població.   

Per tal d'apropar aquesta realitat a la ciutadania els periodistes Dardo Gómez i Francesc Ràfols publiquen Guerra judicial a la verdad. Las SLAPP (Akal). Entrevistem Ràfols, també secretari general del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), per parlar sobre l'impacte que tenen aquestes demandes, com coarten el dret a la informació i, de retruc, com poden contribuir a limitar la qualitat d'una democràcia, a més de què pot fer-se per intentar frenar-les.  

D'entrada, què són les SLAPP o demandes estratègiques contra la participació pública?       

Són demandes que des dels cercles molt importants de poder posen de manera sistemàtica contra periodistes d'investigació, periodistes crítics, activistes, col·lectius ambientals, ecologistes o veïnals o, com també ha passat, contra els pobles originaris de l'Amèrica Llatina, amb l'objectiu d'esgotar-los. Busquen arruïnar-los a base de demandes perquè tenen unes possibilitats econòmiques que la gent no té, ja que moltes vegades demanen unes compensacions econòmiques que suposarien la fi de les publicacions o de les organitzacions de les quals formen part aquestes persones que lluiten contra els grans poders, siguin empreses tecnològiques, industrials, energètiques o administracions. Perquè un dels casos més greus és el de la periodista maltesa Daphne Caruana, que es va fer un fart de denunciar la corrupció del govern [del seu país] i a qui li van posar demandes i, al final, una bomba sota el cotxe.

Tot i aquest cas i algun altre que exposeu al llibre, recalqueu que sobretot és una eina que utilitza el gran poder econòmic, grans empreses.

Sí, i sobretot a partir dels grans despatxos d'advocats que ja sembla que tinguin una plantilla base per a aquestes demandes i les van fent de manera continuada. És molt complicat, perquè a Europa hi ha almenys una llei que protegeix una mica, però als Estats Units aquesta llei no hi és. I allà, per exemple, et pots trobar que hi hagi una empresa que et demandi a cada un dels estats i no et pots plantejar plantar-hi cara.

Intentar silenciar activistes socials o ambientals o a periodistes no és un fet nou, s'ha intentat fer sempre. Quina és la novetat que comporten les SLAPP?

Les SLAPP comporten la demanda sistemàtica. Sempre hi ha hagut demandes contra periodistes, per coses que han escrit, o contra activistes, jo mateix n'he rebut a la meva vida professional. Però una cosa és afrontar un cas i una altra és haver d'afrontar-ne un darrere l'altre, això és molt complicat. Per exemple, el cas de la revista Mongolia amb els Abogados Cristianos és un no parar. La diferència és que abans disparaven un tret i ara van a base de metralla per fer un símil militar.       

Per què creus que el seu ús per part d'aquests poders està anant a més? 

L'objectiu de les SLAPP és silenciar les veus crítiques

L'objectiu és silenciar les veus crítiques i aquesta els sembla que és la millor via o la que menys problemes els pot causar [als demandants]. Perquè quan hi ha llocs en què si això no funciona potser passen a la violència física, això pot acabar comportant alguna complicació. Però també és veritat que la majoria dels crims contra periodistes i contra activistes acaben amb una impunitat total perquè moltes vegades no es troba qui són els culpables d'aquestes agressions. O sigui que la possibilitat que tenen aquesta gent és infinita respecte a les possibilitats que tens de defensar-te.

Segurament la gran perversió d'aquestes eines és que no necessiten una sentència judicial favorable respecte allò que teòricament és l'origen de la demanda o de la querella perquè sigui un èxit per part del demandant. Moltes vegades, simplement posant la demanda ja aconsegueixen l'efecte desitjat.

Sí. Per exemple, el dia 16 de desembre la Unesco va fer públic l'informe sobre la llibertat d'expressió a nivell mundial on diu que des de l'any 2012 la llibertat d'expressió i el periodisme ha baixat un 10%. I una de les causes que dona és l'autocensura que practiquen els periodistes, que ho fan per no haver-se d'enfrontar a aquest assetjament a base de demandes en què et demanen unes contraprestacions impossibles. A Espanya hi ha hagut el cas d'Iberdrola contra El Confidencial, als Estats Units Trump va demanda el New York Times i li demanava 15.000 milions de dòlars,... Són coses que poden acabar amb tu i el que es necessita és que hi hagi normatives per evitar aquesta estratègia planificada, que no va a buscar tant tenir la raó com enfonsar-te econòmicament, esgotar-te i obligar-te a renunciar.      

 Els periodistes practiquen l'autocensura per no haver-se d'enfrontar a aquest assetjament a base de demandes   

A banda de l'efecte dissuasiu que tenen per a la resta del gremi, no? 

Sí, pel gremi i per l'activisme.

En el llibre mostreu un reguitzell de casos i deixeu clar que és un fenomen global que passa a tot el món. No sé si en certa manera, si vols fent un salt, l'existència d'aquest fenomen retrata una creixent concentració d'un poder que no vol ser fiscalitzat i que qüestiona el paper dels periodistes i els mitjans tradicionals, en la línia del que propugna una extrema dreta en auge?

El que vol és silenciar veus crítiques per evitar que se sàpiguen coses que són de vital importància per a l'interès públic. El cas Assange no deixa de ser una SLAPP a gran escala per silenciar totes les informacions que van fer públiques a través de WikiLeaks. És evident que els grans poders polítics i econòmics i l'extrema dreta en auge no volen que se sàpiguen coses que la societat, la ciutadania, hauria de saber.

Relacionat amb aquest tema

La investigació sobre "la història no explicada" d'Aliança Catalana guanya el premi Ramon Barnils

Judit Castaño

No deixen de ser sectors que, directament, també qüestionen la democràcia i, per tant, el rol clau que hi té el periodisme.

Evidentment, perquè justament el periodisme ha de ser una garantia de la qualitat democràtica d'una societat. El dret a la informació és un dret fonamental, entre d'altres coses perquè permet defensar la resta de drets. Si no estàs ben informat, no pots defensar correctament i prendre les decisions adequades per defensar el teu dret a la sanitat, a l'educació, a la justícia, a l'habitatge, al treball, al conjunt de drets reconeguts per la Declaració Universal, els Drets Humans. Són gent a qui la defensa dels drets humans els provoca urticària.       

 El dret a la informació és un dret fonamental, entre d'altres coses perquè permet defensar la resta de drets  

Silenciant la informació i les crítiques, el que es busca és actuar amb impunitat, no? 

Sí, perquè saps que la possible contestació la tens acovardida i rendida. L'efecte de l'autocensura del qual parlàvem abans no és més que això. Busquen que la gent digui "jo no em poso en problemes". I és complicat perquè hauria d'haver-hi un ecosistema legislatiu i judicial que justament protegís això.

El febrer del 2024, es va aprovar al Parlament Europeu la directiva Wölken – Bolaños García que justament hauria de servir per protegir periodistes i activistes europeus de plets abusius destinats a silenciar-los. Què estableix aquesta directiva i quins són ara mateix els seus límits?

És una legislació que està bé, però té un problema fonamental. I és que amb la directiva europea només es pot intervenir en els casos d'SLAPP transnacionals, que impliquen més d'un estat. I llavors hi ha dos anys, és a dir, fins a la primavera del 2026, perquè els estats membres ho implementin dins les seves legislacions. En el cas d'Espanya, el problema és que ja va tard en una altra cosa que és d'obligat compliment des del 8 d'agost. És el reglament europeu de protecció de la defensa de la llibertat dels mitjans de comunicació, en què s'obliga que hi hagi un registre públic de qui són els propietaris dels mitjans de comunicació i que hi hagi lleis que obliguin que els directius dels mitjans públics s'escollin per concurs públic. I si en tot això no hi ha res fet, malgrat que sigui una obligació i les promeses del Govern per fer-ho, imagina com està una cosa que encara no és d'obligat compliment. També és veritat que de tant en tant hi ha jutges que tenen una certa sensibilitat amb això i desestimen demandes que ara tenen un clar tuf a SLAPP, però això ja és iniciativa personal d'algun jutge.

Si ens posem en un escenari ideal, és a dir, que a la primavera del 2026 el Congrés dels Diputats aprova una llei estatal que adapti aquesta directiva europea, què hauria de garantir perquè fos efectiva?

Hauria d'evitar la presentació d'aquest tipus de demandes, que només entrar fossin rebutjades perquè es veu clar quin és l'objectiu, a més amb demandes absolutament desproporcionades, de manera que l'afectat no hagués de destinar ni temps ni recursos a afrontar-les. 

Les SLAPP són força desconegudes a l'Estat espanyol, tot i que fa anys que s'utilitzen. A què atribueixes aquest desconeixement?

Justament perquè és un fenomen que no s'havia denunciat prou, i sobretot perquè està molt silenciat per part de molts mitjans de comunicació. Les coses que no se saben, que l'opinió pública no en té coneixement, és perquè els mitjans de comunicació les han ocultat, i poden ser coses de gran transcendència. En les presentació que hem fet fins ara del llibre, ha vingut gent que no en tenia ni idea de què era això i ens ha agraït haver-lo fet perquè és un problema gros. Per tant, si els mitjans de comunicació no es fan ressò d'un problema, aquest problema no existeix.    

Relacionat amb aquest tema

"Tot el meu poble està patint crims de guerra, així que no em demanis que sigui neutral"

Esperanza Escribano

La debilitat estructural per la qual passa el periodisme des de fa anys, que segurament s'està accentuant actualment per fenòmens com l'ús de l'IA per part de grans cercadors, la presència del Trump als Estats Units o el paper del Musk qüestionant constantment els mitjans des d'X, no sé si en certa manera genera un terreny més fèrtil per intentar silenciar els mitjans i, per tant, afavoreix l'ús de les SLAPP, que potser amb uns mitjans més forts tindria menys recorregut?

  És una amenaça que s'ha intensificat coarta la llibertat d'informació i que la gent tingui una informació de qualitat, plural, veraç i contrastada  

És obvi que el panorama es va complicant sempre. El periodisme ha tingut moments difícils i cada cop ho són més. I aquesta no és una amenaça nova, però és una amenaça que s'ha intensificat molt en els darrers anys i que coarta la llibertat d'informació i la voluntat que la gent tingui una informació de qualitat, plural, veraç i contrastada, que és el que busquen aquests grans poders que volen tenir controlat tot el sistema informatiu i l'ecosistema mediàtic. Són moments complicats i el que podem fer els periodistes que estem organitzats i que tenim clares aquestes coses és intentar ser més eficaços i més eficients amb la nostra feina i seguir denunciant. I que si a Europa tenim aquesta legislació que ens ajudarà, buscar que es pugui estendre a altres llocs del món perquè realment el periodisme i el dret a la informació de la ciutadania té un futur molt complicat.      

Ja per acabar, caldria que tant els mitjans com els propis periodistes intentem conscienciar la ciutadania sobre la necessitat d'aquest dret a la informació que ara veiem qüestionat per part de molta gent.

 És importantíssim que la gent sigui molt exigent amb la qualitat de la informació que rep  

Crec que és importantíssim que la gent sigui molt exigent amb la qualitat de la informació que rep. Així que quan va a comprar al mercat doncs mira que el peix o la carn estiguin en bones condicions, també ha de mirar que la informació que li venen estigui en bones condicions i això requereix que siguem conscients i siguem capaços de veure la informació podrida com més aviat millor i descartar-la. Les xarxes socials faciliten propagar un tipus d'informació, perquè hi ha molta gent amb el dit molt ràpid a l'hora de prémer sense pensar si allò que li han passat és bo o no. La gent ha de ser molt més exigent a l'hora de consumir informació com ho és a l'hora de consumir altres tipus de productes. I això comença perquè dins de la mateixa professió hi ha molt poca consciència i, per tant, cal fer molta pedagogia tant dins del periodisme, com a la societat, als legisladors i a tot arreu.