Exposicions per evadir-se de la pandèmia

En aquests temps foscos, els jocs d’ombres protagonitzen dues mostres lluminoses a Barcelona. La primera en inaugura-se i la que s’acaba abans és No em sents, de Nalini Malani, a la Fundació Miró, i l’altra és El que no està dibuixat, de William Kentridge, al CCCB. Des que la humanitat habitava a les coves i vivia a la prehistòria, però sobretot des que Plató va crear el mite de la cova, que les ombres ens ajuden a entrendre la realitat, perquè les ombres representen les idees i tenen alguna cosa màgica, que connecta amb el subconscient i desperta la imaginació.

Les dues exposicions coincideixen a Barcelona i comparteixen molts punts en comú. De fet, el 2013 ja es va publicar l’estudi comparatiu William Kentridge, Nalini Malani: The Shadow Play as Medium of Memory, d’Andreas Huyssen. L’estudi analitza entre d’altres punts, com l’ús de les ombres permet fer memòria. Ambdós artistes de reconeixement internacional, pertanyen a una generació que s’ha forjat amb temes com el colonialisme, la descolonització, l’apartheid i els traumes que generen. I els dos més que adoptar un estil documental han optat per una estètica pròpia per abordar qüestions ètiques i polítiques.

De fet, fa tres setmanes, l’artista sud-africà William Kentridge i l’artista índia Nalini Malani van conversar en un diàleg moderat per la periodista Anna Pérez Pagès, sobre els punts de trobada de la seva obra. Kentridge ha dedicat la seva obra a la història recent de Sud-àfrica i al trauma de l’apartheid, mentre que Malani ha centrat el seu treball en la dona i les classes més desposseïdes a l’Índia. En aquest diàleg, Kentridge i Malani, van refermar el seu compromís per fer visibles la memòria traumàtica i les veus més silenciades.

'No em sents', de Nalini Malani, a la Fundació Miró

"La destrucció del passat és potser el més gran de tots els crims" es pot llegir en una de les peces de Nalini Malani (Karachi, a l’actual Pakistan, 1946). A finals dels anys seixanta, Malani va emergir com a figura pionera del cinema experimental a l’Índia amb unes obres que denunciaven la discriminació que patien les dones del seu país, un tema que l’artista no ha deixat d’explorar. La Fundació Miró permet veure l’obra d’aquesta artista per primera vegada a l’estat espanyol i ho fa amb No em sents, un muntatge que recorre cinquanta anys de la trajectòria de Malani, que ha estat guardonada amb el VII Premi Joan Miró pel seu compromís amb els valors de la imaginació radical i la consciència sociopolítica.

L’exposició ofereix l’oportunitat de veure les seves primeres filmacions de finals dels anys seixanta, diverses sèries de pintures i instal·lacions immersives dels darrers quinze anys i també dibuixos a les parets creats específicament per a les sales de la Fundació Joan Miró. Donar veu als febles i vulnerables i mostrar la situació de desigualtat i violència que pateixen les dones d’arreu del món és el cordill que lliga tot el muntatge, i també la producció d’aquesta artista que tant utilitza referències asiàtiques com occidentals per mostrar-nos el càstig i el dolor del món. Vet aquí per què el títol, No em sents, interpel·la directament el patriarcat, un interlocutor que, per a Nalini Malani, es mostra indiferent i insensible a les demandes justes de les persones vulnerables, i especialment de les dones.

El muntatge comença amb dos formats d’obra molt característics de Nalini Malani: un teatre d’ombres i un dibuix mural efímer que s’esborrarà en una perfomance just abans que conclogui la mostra. L’exposició es pot visitar fins al 29 de novembre, però si no hi podeu anar, a la web de la Fundació Miró hi ha un munt d’informació i també a les xarxes socials de l’artista on des de 2017 fa animacions amb la seva tauleta i les comparteix amb els seus seguidors.

'El que no està dibuixat', de William Kentridge, al CCCB

La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. Les creacions de William Kentridge fan referència a la seva ciutat d’origen, Johannesburg, a la història de Sud-àfrica i a l’apartheid, però, sobretot, toquen qüestions universals: la naturalesa de les relacions humanes, la memòria, la dominació i la culpa o la dissecció del poder.

Una de les obres més impactants i representatives del procés creatiu de William Kentridge és More Sweetly Play the Dance, que precisament és la que dona la benvinguda al visitant. Es tracta d’un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles on a ritme de processó hi apareixen un seguit de personatges que fugen de la mort, d’alguna crisi o es manifesten contra la repressió. La peça esborra fronteres entre la instal·lació artística i les arts escèniques. Serà a la Sala 2 del CCCB fins al 17 de gener, i després es podrà veure a l’espai PLANTA de la Fundació Sorigué, prop de Balaguer.

La mostra també reuneix set dibuixos en paper que reten testimoni del laboriós procés creatiu de les pel·lícules de Drawings for Projection i una selecció de nou tapissos de gran format, que l’artista realitza en col·laboració amb l’Stephens Tapestry Studio de Johanesburg, taller local que dona feina a dones de la zona. Els tapissos presenten siluetes fosques, figures recurrents a l’obra de Kentridge, que per a ell simbolitzen les crisis, les guerres i els problemes que assolen Sudàfrica i la resta del món. L’exposició, si la pandèmia del coronavirus ho permet, es pot visitar fins al 21 de febrer.