La Escocesa: art crític enmig de la gentrificació

Per al barri del Poblenou de Barcelona, el carrer de Pere IV és sens dubte un eix que explica el seu passat industrial i on es poden veure, a través de les seves edificacions, les diverses transformacions que ha patit i encara pateix la zona. La que va ser la carretera que connectava Barcelona amb Mataró, i també la principal artèria industrial de la ciutat a principis del segle XX, encara conserva molts edificis del seu passat obrer, ara reconvertits i reutilitzats de maneres molt diverses. Un d’aquests espais és La Escocesa, una antiga fàbrica de productes químics per a la indústria tèxtil que ha passat a ser una fàbrica de creació artística.

Un grup d’artistes expulsats d’un local del barri van arribar a un acord amb el propietari de La Escocesa per desenvolupar allà el seu projecte

L’origen d’aquest complex fabril data del 1852, durant l’etapa de la primera industrialització del Poblenou, en què va començar com a fàbrica d’estampats i tints per a tèxtils. El nom de la fàbrica ve donat perquè, a finals del segle XIX, una família d’empresaris escocesos van adquirir les naus centrals i van tirar endavant una fàbrica de tints, químics i manufactura de punt de crochet per fer cortines i puntes de coixí. No va ser fins als anys 80 del segle XX que aquests empresaris van abandonar la fàbrica, però aleshores els treballadors es van reapropiar de l’espai i van continuar treballant-hi i convivint amb petits artesans. Aquest model horitzontal i autogestionat, que es va des­envolupar durant aproximadament una dècada, forma part també de la filosofia que caracteritza aquesta segona vida de La Escocesa, a partir del 1999, quan un grup d’artistes expulsats d’un local del barri van arribar a un acord amb el propietari de La Escocesa per desenvolupar allà el seu projecte.

Una comunitat analògica

El 2006, l’empresa immobiliària Renta Corporación va comprar La Escocesa amb la intenció de desallotjar els artistes i construir oficines i habitatges privats. A causa de la crisi financera i d’un canvi de propietari, però, el projecte va quedar parat. I finalment, la fàbrica, ara rebatejada com a centre artístic, va acabar integrant-se l’any 2008 en el projecte de Fàbriques de Creació de l’Ajuntament de Barcelona, que impulsa la recuperació d’antics edificis industrials per destinar-los a la cultura i l’art.

"Entenem l’art com un procés comú i que mantingui també processos horitzontals i d’empoderament de la comunitat"

El director de La Escocesa des del 2017, Enric Puig Punyet, reivindica l’empremta de l’autogestió dels treballadors i artesans als anys 80 en el projecte actual: "Entenem l’art com un procés comú i que mantingui també processos horitzontals i d’empoderament de la comunitat". En aquest sentit, Puig Punyet es desmarca de la interpretació "perversa" que es pot fer del concepte de "fàbrica de creació". "A La Escocesa, el nostre objectiu no és fabricar artistes per preparar-los per entrar al mercat, ni tampoc fabricar obres. El que volem és centrar-nos perquè es donin processos col·lectius de pensament crític en els quals fabriquem comunitat", explica.

La comunitat de La Escocesa està formada per una cinquantena d’artistes, la majoria internacionals. D’aquests, 30 són residents amb un taller propi, altres són usuaris i usuàries que utilitzen espais comuns del recinte i un tercer grup són artistes que es dediquen a projectes de recerca. El denominador comú és que tots se centren en processos de creació analògica, és a dir, utilitzen tecnologies obsoletes o elements manufacturats en els seus processos creatius i fan un exercici de reinterpretació o actualització d’aquestes formes tecnològiques. "No és una qüestió nostàlgica, sinó profundament política: s’utilitzen aquests elements analògics per qüestionar-se problemàtiques actuals i amb fins emancipatoris", apunta Puig Punyet.

La defensa de tot allò analògic també planteja una crítica al funcionament de les indústries culturals. "La gran majoria de pressupostos en cultura s’estan invertint en infraestructures, en equipaments tecnològics i en altres coses que no estan relacionades estrictament amb la cultura, mentre la comunitat artística està hiperprecaritzada. Per això reivindiquem una forma d’art crític, conceptual, manufacturat i amb materials obsolets, per sortir d’aquesta lògica", defensa el director del centre.

Alguns dels projectes que s’hi desenvolupen són, per exemple, una sèrie que treballa al voltant del concepte de la repetició des del punt de vista de l’estudi dels nostres gestos i posicions davant d’un mateix objecte o del desgast d’una pel·lícula de cel·luloide; un altre, sota el títol Morir guai, reflexiona sobre què visibilitzem i què tapem al voltant de la mort com a societat; i un tercer exemple, un projecte que estudia la relació de la pràctica museística amb la pràctica mèdica, i propicia entrevistes entre cirurgians i restauradors de quadres. "Tot són obres d’experimentació artística, però que deriven cap a accions que tenen a veure amb qüestions polítiques i socials", explica Puig Punyet.

Reticència veïnal

"Hi ha entitats i veïnes que associen el món artístic al procés de gentrificació que pateix el Poblenou"

Un dels objectius de La Escocesa és que l’art pugui sortir al carrer i repercuteixi en la vida del barri, generar connexions amb el veïnat del Poblenou, però s’enfronten a certa desconfiança per part del teixit veïnal envers la comunitat artística. "Hi ha entitats i veïnes que no entenen el paper al barri de les fàbriques de creació i que associen el món artístic al procés de gentrificació que pateix el Poblenou, i per això tenen certa desconfiança, perquè tenen la percepció que formen part d’un món aïllat", explica Maribel Rosselló, membre de l’Observatori dels Barris del Poblenou. L’activista veïnal creu que és fonamental que projectes com La Escocesa "trobin maneres de treballar amb el teixit veïnal i revertir aquesta imatge, perquè els veïns i veïnes vegin aquest espai com un lloc d’oportunitat, necessari i enriquidor, i l’art com un element transformador i crític".

El director de La Escocesa entén aquesta reticència veïnal. "Sabem que l’art s’ha utilitzat en la majoria de processos de gentrificació, com és el cas del que es va produir, i es produeix, al voltant del 22@, com un element per fer més estètics els carrers i perquè una gent que ve a viure al barri, d’una forma molt superficial, el primer que vegi sigui elements acolorits, però ens volem desmarcar d’això", apunta Puig Punyet, que creu que comparteixen amb bona part del moviment veïnal del Poblenou un "pensament crític amb el sistema hegemònic". "Volem demostrar que anem junts, però treballem en nivells diferents. Nosaltres ho fem pensant imaginaris crítics de futur des de la pràctica artística", assenyala. Per Rosselló, el més interessant és que "els processos artístics es transmetin al veïnat i que la gent pugui interactuar amb els artistes i hi hagi un intercanvi visual, material i, dins de les possibilitats, presencial de com es treballa" en espais com aquest. "Com més xarxes compartim, més fàcil serà traspassar el món artístic cap al veïnat", apunta.

Repensar la postpandèmia

"En moments crítics com aquest, l’art també hi té alguna cosa a dir"

Amb l’expansió de la Covid-19, la fàbrica cultural va decidir suspendre des de l’abril la programació pública anual i reconvertir-se durant aquest temps en un espai d’investigació artística al voltant del tema. A través de sis grups de treball i un programa extraordinari de 24 beques, el centre es dedica aquest any a fer recerca sobre com afrontar les conseqüències derivades de la pandèmia i a posar solucions sobre la taula. Així neix el projecte CO- –un prefix procedent del llatí que significa junt o companyia–, un espai per pensar en comunitat sobre les noves maneres de cohabitar els espais públics i culturals o per compartir espais d’ajuda econòmica i cures per al sector cultural. "Volem obrir aquests processos a tota la comunitat i generar eines que serveixen per a artistes, institucions o la ciutadania en general", comenta Puig Punyet, que posa l’exemple d’aquest projecte com a resposta a una problemàtica concreta actual. "En moments crítics com aquest, l’art també hi té alguna cosa a dir", conclou.