ENTREVISTA A MARC CASALS"Bòsnia encara no ha tancat el cicle de la reparació"

Diu Marc Casals (Girona, 1980) que no parlar de la guerra en un llibre sobre Bòsnia-Herzegovina és no esmentar l’elefant a l’habitació, però que és igualment injust centrar-se només en la seva metzina. Fruit de les complicitats que ha anat teixint després de més d’una dècada als Balcans, el seu llibre La piedra permanece (Libros del K.O, 2021) recorre amb alè literari la història recent del país a través de 16 històries personals que reflecteixen la seva gran complexitat.

"Tenia clar des del principi que al llibre hi havia d’haver moltes històries de gent molt diferent. En tots els sentits, no només el nacional", explica a una terrassa de Barcelona, aprofitant el trànsit cap a una nova presentació del llibre: "Hi havia de sortir tota Bòsnia, no només Sarajevo i Srebrenica; hi havien de sortir pagesos i obrers, no només intel·lectuals urbans que parlen anglès". El resultat, diu, és "una mena de mosaic on les diferents peces van encaixant més o menys, tot i que de vegades es contradiuen". Parlem amb ell sobre aquest mosaic, sobre la guerra que va iniciar-se al país el 5 d’abril de 1992 i sobre l’amenaça de secessió de la República Srpska, amb l’impacte dels esdeveniments a Ucraïna de rerefons.

Recentment, l’ambaixador rus a Bòsnia-Herzegovina ha amenaçat de seguir l’exemple ucraïnès si Sarajevo s’apropa a l’OTAN. Hi ha perill real?

"Ja fa temps que, verbalment, l’ambaixada russa té una actitud bel·ligerant vers l’estat bosnià"

Ja fa temps que, verbalment, l’ambaixada russa té una actitud bel·ligerant vers l’estat bosnià. Però la campanya ucraniana no li està anant prou bé com per obrir altres fronts, menys en un lloc com els Balcans, on la seva influència és més limitada.

Totes les mirades s’adrecen a Mirolad Dodik, membre serbi de la presidència tripartita del país que manté vincles amb Rússia.

En un primer moment, davant la reacció europea a Ucraïna, es va frenar en sec. Però ara sembla que ha ensumat que la política de la Unió Europea (UE) a Bòsnia no ha canviat substancialment en res i ha tornat al discurs secessionista dels darrers mesos. Dodik sempre fa el mateix: en tant que l’estructura dels Acords de pau de Dayton li ho ha permès, bloqueja qualsevol aproximació de Bòsnia cap a la UE o l’OTAN i va soscavant els fonaments de l’estat fins on li permeten. Quan veu que pot haver-hi una reacció, recula i espera la següent ocasió.

Però li sembla exagerat dir que el país es pot encaminar a "nous conflictes ètnics", com va afirmar fa uns mesos l’Alt Representant de l’ONU, Christian Schmidt?

"Junt a Kosovo i Montenegro, Bòsnia és un dels possibles punts d’ignició dels Balcans si el taulell geopolític canvia, però ara per ara tinc molts dubtes que es pugui donar una guerra oberta"

Junt a Kosovo i Montenegro, Bòsnia és un dels possibles punts d’ignició dels Balcans si el taulell geopolític canvia, però ara per ara tinc molts dubtes que es pugui donar una guerra oberta com la que hi va haver. Per començar, perquè un intent de secessió de la República Srpska implicaria posar en risc els equilibris de Sèrbia amb la UE, Rússia i la Xina.

Què passa amb la pota nacionalista croata del país?

Els seus objectius tendeixen a debilitar també l’estat bosnià, però de manera més subtil i sibilina que Dodik, per això costa més parar-hi atenció. Els nacionalistes croats estan pressionant perquè es canviï la llei electoral, fins i tot per aconseguir una circumscripció electoral que es correspongui més o menys amb els seus territoris. Compten amb el suport de Croàcia, que, sent membre de la UE, pot fer ‘lobby’ a Brussel·les.

I què hi diu la UE?

Arran de la guerra a Ucraïna han enviat més tropes a Bòsnia-Herzegovina (més simbòliques que efectives) i han declarat que volen revitalitzar el procés d’ampliació de la Unió als Balcans, però les accions van per una altra banda. Per les informacions filtrades, la UE vol que aquesta reforma electoral afavoreixi les posicions dels nacionalistes croats. Això enfortiria i faria encara més rígida la lògica nacional i ètnica dels Acords de Dayton, que és just el contrari del que Bòsnia necessita per apropar-se a la UE.

De nou, surten els acords de pau.

Els Acords de Dayton (1995) van servir per parar una guerra atroç i fins al 2005 van donar una certa estabilitat al país, però la seva lògica afavoreix els relats nacionalistes dels tres bàndols, on uns són les víctimes i els altres els botxins. Són realitats completament paral·leles que dificulten molt la convivència.

Un dels protagonistes de 'La piedra permanece', en Kemo, va sobreviure al camp de concentració d’Omarska i ara treballa per a la integració d’infants de diferents ètnies, però no vol parlar de reconciliació. A vostè tampoc li agrada el concepte?

"Si reconciliació vol dir amagar-ho tot sota la catifa i dir que tots els bàndols van fer coses i que hem d’oblidar el passat i mirar endavant, em sembla un concepte frívol i cínic"

Ell no parla de reconciliació per una elecció estratègica, perquè prefereix no generar rebuig entre comunitats i que les famílies dels nanos segueixin confiant en el seu projecte. Si reconciliació vol dir amagar-ho tot sota la catifa i dir que tots els bàndols van fer coses i que hem d’oblidar el passat i mirar endavant, em sembla un concepte frívol i cínic. Si no ha funcionat aquí és impossible que funcioni a Bòsnia, on la guerra és molt més recent.

En Kemo va poder sotmetre’s a teràpia, però el seu cas no és comú. En un moment del llibre diu que un dels factors que prolonga l’aversió d’una generació a l'altra és que els traumes personals i familiars es tanquen en fals.

Al llibre explico la història d’en Dario, un iugoslau d’esquerres de Mostar i de mare croata que, quan esclata la guerra i és detingut per la policia croata, es manté ferm en les seves conviccions i es declara bosni de religió catòlica, malgrat poder salvar la vida al·legant que és croat. Aleshores, com a càstig, el vesteixen de soldat croat i el fan creuar l’avinguda que dividia els dos bàndols: miraculosament, sobreviu als trets de banda i banda. En Dario sempre va ser reticent a parlar d’aquell episodi, però un dia vam anar a sopar junts i casualment vam aparcar just al punt per on havia creuat l’avinguda. De cop, em va aturar: "Marc, Marc, Marc!" i es va passar deu minuts completament desaforat, gesticulant, explicant-ho tot. Passa moltes vegades. La cultura de la psicologia i de la psiquiatria no està arrelada al país, ningú no es tracta i son vivències molt fortes. És un factor que cal tenir en compte i contraposar al discurs essencialista que diu que els balcànics son rancuniosos i violents de mena. Si les coses es tanquen en fals, tornen a sorgir. Malauradament, Bòsnia encara no ha tancat el cicle de la reparació.

A l’historial de ferides no tancades, té molt de pes la II Guerra Mundial. Sembla mentida que es pogués sostenir la pau durant tants anys.

"La II Guerra Mundial a Iugoslavia va tenir un component de violència interètnic molt accentuat i la repressió inicial que van dur a terme els comunistes els primers anys va ser duríssima"

La II Guerra Mundial a Iugoslavia va tenir un component de violència interètnic molt accentuat i la repressió inicial que van dur a terme els comunistes els primers anys va ser duríssima. Després, Tito, amb bona intenció i sensatesa en el seu moment, va optar per no tocar gaire aquest passat. Econòmicament, el país va trobar una mena de mig terme geopolític entre els dos blocs de la guerra freda, semblava un país on la majoria de la gent, excepte els familiars dels represaliats, mirava cap al futur. Avui, a Bòsnia, encara hi ha molts iugonostàlgics, perquè, a banda de la prosperitat econòmica, Tito va fomentar la seva construcció nacional: li convenia perquè al moviment dels països no alineats hi havia molts països amb majoria musulmana i els bosnians eren un actiu molt poderós. A partir dels 80, però, amb les crisis econòmiques i la mort de Tito, es va començar a recuperar i instrumentalitzar aquesta memòria oculta de la II Guerra Mundial, com avui dia es continua fent.

Fa molt d'èmfasi en la crisi econòmica d’aquells anys.

Sí, perquè gairebé no se’n parla. El 90% de coses que s’escriuen sobre Bòsnia comencen dient que tot estava bé i que amb la mort de Tito, de cop, va començar a ensorrar-se tot. M’interessava incidir en què no tot estava bé: d’una banda hi havia tota una memòria històrica oculta, uns relats orals en el sí de moltes famílies que estaven descontentes amb el règim, i, de l’altra, l’impacte de la crisi econòmica i l’endeutament. La inflació i la pèrdua de poder adquisitiu van generar un descontentament social que els polítics nacionalistes van saber aprofitar.

A la història de la Fazila, florista al memorial de Potocari, hi ha una crítica a "la crispació mediàtica" al voltant de la matança de Srebrenica. És una estampa que recolza els nostres estereotips sobre el país?

"Una de les coses que tenia més clara era que no volia mostrar els bosnians, fossin de l’ètnia que fossin, en tant que víctimes. Perquè no són així"

Una de les coses que tenia més clara era que no volia mostrar els bosnians, fossin de l’ètnia que fossin, en tant que víctimes. Perquè no són així. No es recreen en el dolor, sinó que, amb vivències molt tràgiques i en circumstàncies actuals adverses, tiren endavant i troben la força per lluitar. I m’interessava ensenyar altres parts que tenen a veure amb la cultura i les tradicions perquè, per a molts mitjans, els bosnians només existeixen en tant que són víctimes, ens interessen en tant que pateixen. A mi m’interessen en tant que viuen, amb tot el que això implica.

Per acabar: pot recomanar tres llibres per entendre una mica més el país?

Tres llibres de tres generacions diferents. El pont sobre el Drina, d’Ivo Andric, matisant que una novel·la història no és el mateix que un llibre d’història; El libro de mis vidas, on Aleksandar Hemon parla de la Sarajevo dels 80; i Orígens, de Saša Stanišić, que parla de l’exili i dels bosnians de la Bòsnia Oriental, que, al cap i a la fi, van ser els que van patir més la guerra.