Entrevista a Mònica Terribas"Els abusos dins de l'Opus Dei no són casos aïllats, és una qüestió sistemàtica"
La periodista xerra amb 'Públic' després de la producció del seu últim llargmetratge, 'El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei'.
Madrid--Actualitzat a
La periodista Mònica Terribas (Barcelona, 1968) és la showrunner a The Mediapro Studio des del 2020, càrrec en el qual es dedica al desenvolupament de projectes documentals d'investigació. A més, és professora titular al Departament de Periodisme i Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, on hi ensenya des del 1993.
Aquest divendres 7 de febrer, la plataforma Max ha presentat l'estrena del seu últim llargmetratge El minuto heroico: yo también dejé el Opus Dei, un documental que dona veu a 13 dones de diferents generacions i països que van viure de manera directa les dificultats i realitats de l'Opus Dei, exercint com a numeràries, numeràries auxiliars i agregades. A través dels seus testimonis, denuncien els abusos, tant laborals com psicològics i espirituals, que les van impulsar a abandonar la institució.
Els abusos i la manipulació dins de l'Opus Dei es coneixen des de fa anys. Quina novetat es trobarà l'espectador?
En el documental El minuto heroico, 13 dones exmembres de l'Opus Dei, provinents de diversos països i edats, ofereixen per primera vegada un testimoniatge directe davant la càmara sobre les seves vides. A través de les seves pròpies paraules i gestos, sense filtres d'un periodista, aquestes dones, al costat d'alguns homes, relaten les experiències d'abús espiritual i coerció psicològica que van viure, així com els abusos laborals soferts durant anys. El significatiu d'aquest testimoniatge és que, malgrat el dolor que porten amb elles, no hi ha lloc per a la venjança ni per a la ràbia; el seu relat és una mostra de valentia en enfrontar la seva història sense l'animositat que podria esperar-se. Les protagonistes comparteixen les seves vivències amb l'impacte profund que aquestes experiències continuen tenint en les seves vides i futurs.
Què va ser el que la va enganxar per investigar el "costat fosc" de l'Opus Dei?
Com a periodista, sempre he tingut clar que la nostra responsabilitat és exposar el que no funciona perquè pugui corregir-se, reparar-se i, en última instància, fer-se justícia. El nostre treball no és destacar el que està bé; això ho dona per descomptat tothom. En una humanitat optimista, hem de creure que la majoria de les persones fan les coses de manera correcta. Però el nostre veritable rol és identificar el que no s'està fent bé.
Com a periodistes, la nostra responsabilitat és exposar el que no funciona perquè pugui corregir-se
Fa quatre anys, vaig rebre un correu de María Roca, una de les 13 dones que apareixen en el documental. Ella em va explicar la seva experiència dins de l'organització, i des d'aquí vaig començar a investigar. El que vaig descobrir va ser alarmant: persones molt joves, de diferents llocs del món i amb diversos orígens socioeconòmics, havien viscut experiències similars. Em vaig adonar que no es tractava d'un cas aïllat ni d'anècdotes, sinó d'un sistema. Un sistema que funcionava de manera global, no sols en un context o en un país determinat. Això em va impulsar encara més a aprofundir en la seva història.
Com ha estat el procés creatiu?
Des del principi, vaig tenir clar que era necessari reflectir, a través de recreacions, les experiències viscudes per les dones que van decidir atestar, ja que no podíem ingressar als centres de l'Opus Dei per parlar amb persones que encara hi romanen dins. Com era d'esperar, l'organització va optar per no col·laborar amb el projecte. Per això, decidim que les recreacions havien de ser interpretades per una sola actriu, Claudia Traisac, qui representa totes les dones que van viure aquesta experiència.
La realitzadora, Laura Sisteró, es va encarregar de dirigir les recreacions, amb la participació d'algunes de les testimonis, els qui van assistir per a orientar i corregir les representacions, assegurant que eren fidels a la realitat que elles van viure. Aquest procés va ser fonamental per a reviure el que elles ens relataven i presentar-ho amb el rigor i la veracitat que esperaven. Les recreacions, juntament amb els documents de l'Opus Dei, les imatges d'arxiu i els testimoniatges directes, formen els pilars d'aquesta recerca, garantint que reflexionem el que aquestes dones sentien i el que realment van viure.
Diu que l'organització no va voler participar en el projecte.
Em vaig posar en contacte amb la prelatura de l'Opus Dei a Roma, que és la màxima autoritat de l'organització, per oferir-los l'oportunitat d'entrevistar el prelat, el líder màxim de l'Opus Dei. La idea era presentar-li les entrevistes amb les dones que havien estat part del documental, perquè pogués contestar als seus testimoniatges. A pesar que sempre em van respondre de manera molt cortesa, em van informar que no consideraven apropiat que el prelat hi participés. Posteriorment, els vaig proposar la possibilitat que algun portaveu de la prelatura de l'Opus Dei a Roma hi participés, però van tornar a rebutjar l'oferta. A més, no ens van permetre utilitzar imatges de les quals posseeixen els drets, com les d'Escrivá de Balaguer. En la sèrie sí que es mostra al fundador de l'Opus Dei, però no amb totes les imatges que haguéssim volgut, ja que els drets d'aquestes imatges estan en mans de l'organització.
Creu que existeix una cultura dins de l'Opus Dei que minimitza o justifica els abusos comesos?
El minuto heroico reflecteix un sistema comú que afecta totes les persones dins de l'organització, independentment de la seva identitat o ubicació. El que aquestes dones comparteixen en els seus relats no són casos aïllats, sinó experiències sistemàtiques que inclouen regles estrictes i obligacions, com el lliurament total dels diners a Opus Dei, la falta de contractes laborals i contribucions a la seguretat social, i la indicació d'acudir a psiquiatres de l'organització quan estaven malaltes, sent medicades d'acord amb la seva doctrina.
Les numeràries, agregades i numeràries auxiliars, en la seva majoria dones, viuen sota un règim de celibat, pobresa i obediència absoluta
L'enfocament del documental està en com l'Opus Dei estructura la vida dels seus membres, tant dones com homes, perquè compleixin amb unes normes rigoroses i portin una vida dedicada completament a l'organització. Les numeràries, agregades i numeràries auxiliars, en la seva majoria dones, viuen sota un règim de celibat, pobresa i obediència absoluta, dedicant-se per a tota la vida a complir amb el que s'espera d'elles, segons les normes internes de l'organització. Això s'explica a fons en els episodis 2 i 3 de la sèrie, que mostren de manera clara el que significa viure dins de l'Opus Dei.
Ha rebut pressions perquè aquest documental no sortís a la llum?
He tingut la sort de comptar amb el suport de The Mediapro Studio, la qual cosa m'ha permès treballar amb molta tranquil·litat durant els primers tres anys d'investigació, fins que finalment vaig trobar una plataforma disposada a produir-lo. Va ser el 2024 quan Max, la plataforma internacional, va decidir produir aquest projecte. S'ha estrenat aquest divendres 7 de febrer. Estarà disponible a tota Llatinoamèrica, els Estats Units, Europa i Espanya, ja que els fets que s'exposen en el documental ocorren en diversos països, la qual cosa li dona un impacte global. Tenim testimonis de Mèxic, El Salvador, Buenos Aires, Anglaterra, a més de les testimonis espanyoles, la qual cosa demostra que el fenomen té una dimensió internacional.
Quant a la dificultat de parlar sobre la "cara fosca" de l'Opus Dei, encara que personalment no he tingut grans obstacles per treballar en el tema, és cert que trobar una plataforma disposada a abordar aquest tema va ser complicat. Fins al 2024 no vaig trobar una plataforma que estigués disposada a assumir aquest tipus de contingut. Per tant, sí, parlar d'aquests temes continua sent una cosa complicada, especialment si es tracta d'una organització poderosa com l'Opus Dei.
Relacionat amb aquest tema
Segons dades de la pàgina web de l'Opus Dei, el 60% dels seus membres són dones. Aquests abusos que surten a la llum reflecteixen que es tracta d'una qüestió de gènere?
Em resisteixo a explicar El minuto heroico només com una qüestió de gènere, ja que els homes dins de l'Opus Dei també han viscut les mateixes normes i pressions. De fet, he estat en contacte amb diversos homes que m'han compartit les seves experiències, i aquesta setmana, per exemple, vaig tenir una conversa extensa amb un d'ells. Tant els numeraris com els agregats afronten les mateixes regles. Encara que és cert que la pressió psicològica per a les dones pot ser més agobiant, especialment per a les numeràries auxiliars, que són les úniques dones dins dels centres que s'encarreguen de l'organització i administració. La realitat és que no és només una qüestió de dones. Vaig decidir centrar-me en les dones perquè, per a mi, mereixien un enfocament particular, encara que els homes també sofreixen les mateixes imposicions. Seria injust reduir-ho a una narrativa exclusivament de violència de gènere, ja que l'opressió i el sofriment afecten tots els membres, sense importar el seu gènere.
L'opressió i el sofriment afecten tots els membres, sense importar el seu gènere
Assegura que les dones que apareixen en la sèrie responen a un mateix patró. Quin és?
El patró de vida que descriu el documental s'explica a través dels primers episodis del documental, especialment en els episodis 1, 2 i 3, que tracten l'entrada de les dones en l'Opus Dei en edats adolescents, sovint a partir dels 14 anys, quan moltes escriuen una carta sol·licitant la seva admissió. Al llarg del procés d'inducció a la vocació, l'organització estableix un sistema molt rigorós de normes que les persones han de seguir de manera estricta. Com descriu una de les testimonis en el documental, fins i tot amb febre alta, el compliment de les normes era la prioritat. Aquestes regles inclouen des d'aixecar-se d'hora sense protestar fins a submergir-se en dutxes d'aigua freda, i seguir una rutina diària organitzada per complet, des del matí fins a la nit, amb l'objectiu d'anul·lar qualsevol pensament independent. El control i la disciplina són tan estrictes que les persones involucrades, tant dones com homes, no tenen temps ni energia per qüestionar la seva pròpia voluntat o desitjos. La falta de temps per reflexionar sobre la seva situació i la constant obediència acaben anul·lant la seva capacitat de pensar de manera autònoma, i això els priva de la seva llibertat.
Les fan seguir una rutina diària organitzada per complet, amb l'objectiu d'anul·lar qualsevol pensament independent
El documental reflecteix com aquesta coerció psicològica porta les persones a un estat en el qual ja no saben com viure per si mateixes, i quan entren en crisi a causa de l'esgotament físic i emocional, o a causa de la incapacitat de continuar suportant la pressió, algunes finalment decideixen anar-se'n. Aquest patró d'abús s'estén també a la separació de les persones de les seves famílies biològiques, ja que l'Opus Dei es converteix en la seva única "família". Les regles dicten que no poden participar en esdeveniments familiars importants, com bodes o aniversaris, i han de demanar permís fins i tot per cuidar un familiar malalt. En l'àmbit laboral, les dones dins de l'Opus Dei, tant les numeràries auxiliars com les agregades, no tenen control sobre els seus propis diners. Encara que treballen, tot el que guanyen es lliura a l'Opus Dei, i després se'ls dona una petita quantitat per a despeses personals.
Aquest sistema no és una cosa del passat, com algunes persones argumenten, sinó que continua succeint en l'actualitat. Els testimoniatges de dones com Marta Reyes demostren que aquests abusos continuen sent una realitat. L'argument principal no és si algunes persones són felices dins de l'organització, sinó si existeixen abusos sistemàtics de coerció psicològica, explotació laboral, i altres irregularitats, com el tracte que es dona a les contribucions econòmiques i les possibles implicacions legals en termes d'Hisenda Pública. La pregunta central del documental és si el que aquestes dones relaten pot ser desmentit o si, per contra, reflecteix una veritat que encara està oculta per a molts.
Quin creu que és el poder real que té l'Opus Dei actualment en la societat espanyola? Per exemple, té molta influència en el sistema educatiu.
És cert que moltes de les institucions associades amb l'Opus Dei, com les seves escoles, universitats i centres de negocis, gaudeixen de gran prestigi. Tanmateix, com esmentem, això no significa que totes les famílies que porten als seus fills a aquestes institucions siguin part de l'Opus Dei, ni que siguin conscients del que realment ocorre darrere de l'organització. Moltes d'aquestes famílies creuen estar brindant als seus fills una educació de qualitat segons els seus propis criteris, sense saber que, en molts casos, estan involucrant-se de manera indirecta en un sistema amb dinàmiques molt complexes i, a vegades, abusives.
El minuto heroico té el potencial d'obrir els ulls de moltes persones, fins i tot aquelles que han tingut contacte amb l'Opus Dei de manera superficial. No es tracta de demonitzar les persones que formen part de l'organització, sinó de mostrar la realitat que viuen els qui estan dins de les seves estructures més profundes, com les dones que han estat testimonis i protagonistes d'aquest documental.
Relacionat amb aquest tema
l missatge és important: veure aquesta sèrie no sols servirà per comprendre les experiències dels exmembres, sinó també per reflexionar sobre l'impacte que unes certes estructures poden tenir en la vida de les persones, fins i tot si no som conscients d'això. Si bé pot haver-hi bones intencions de part d'alguns, és vital qüestionar si el camí que es promou dins d'aquestes institucions realment porta al benestar i a la veritable llibertat, tal com se suposa que hauria de ser l'objectiu de qualsevol camí espiritual o educatiu. És una invitació a analitzar el que realment significa ser part d'un sistema tan complex i com aquestes estructures afecten la vida de les persones a llarg termini.
Després de conèixer l'experiència d'aquestes dones que decideixen abandonar l'organització, Quin diria que és el preu a pagar en sortir de l'Opus Dei?
El preu de sortir de l'Opus Dei és extremadament alt. Quan algú deixa l'organització després d'haver-li lliurat 25 o 30 anys de la seva vida, s'enfronta a una reconstrucció total de la seva existència. No han après a prendre decisions per si mateixos, no tenen formació acadèmica o professional, i sovint no figuren en el sistema públic, cosa que significa que no tenen accés a beneficis com l'atur. Moltes vegades, les aportacions socials necessàries no s'han realitzat, i la persona no té manera d'accedir a cap mena d'ajuda.
[Les persones que surten de l'Opus] no han après a prendre decisions per si mateixos, no tenen formació acadèmica o professional
Això genera una sensació de buit, com li va ocórrer a Fàtima, de Torrejón de Ardoz, qui no va poder cobrar l'atur després d'haver treballat 14 hores al dia durant tants anys. No només es tracta de la falta de formació o diners, sinó també de les seqüeles psicològiques. L'aïllament en l'organització afecta profundament les relacions, com succeeix en el cas dels qui se senten culpables per la seva orientació sexual, o els qui veuen als homes com "l'enemic" degut a l'ensenyament rebut.
Quan les persones es pregunten per què no se'n van anar abans, és important entendre el difícil que és sortir d'un sistema de control tan fort. Moltes d'aquestes dones no sabien com escapar d'aquest cercle viciós. L'organització les fa sentir que no tenen un lloc al qual anar. I, en alguns casos, com esmenta Sebastián, un advocat que participa en la sèrie, no tenen opcions reals de sortida, perquè no tenen formació, no tenen diners, i han estat programades per no saber com actuar per fora de l'organització.
A més, moltes d'elles enfronten una persecució constant després de sortir. Com succeeix en la sèrie, l'organització s'involucra fins i tot amb les famílies per a pressionar als exmembres a tornar. La família que elles tenien dins de l'Opus Dei ja no és allí per a secundar-les, i les seves famílies de sang, que van ser allunyades durant anys, tampoc les comprenen. El sentiment d'abandó i solitud és aclaparador, perquè en deixar l'organització, senten que han fallat a Déu i que ja no són dignes d'estar en contacte amb els qui van quedar dins. És una situació realment devastadora.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.