Entrevista a Roger Mateos"La dictadura va afusellar Xosé Humberto Baena malgrat saber que era innocent"

27 de setembre de 1975. Falten poc més de dos mesos per a la mort de Francisco Franco, però aquest final proper, que ja s'intueix, no serà obstacle perquè mori matant, seguint la pauta que ha marcat les gairebé quatre dècades de dictadura sanguinària. Aquell dia, el règim executarà els militants d'ETA político-militar Jon Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegui, i els del FRAP José Luis Sánchez-Bravo, Ramón García Sanz i Xosé Humberto Baena.

La història i els fets que envolten la condemna i afusellament d'aquest últim és l'epicentre d'El verano de los inocentes. El secreto del último fusilado del franquismo (Anagrama), la profunda investigació periodística sobre el cas que publica Roger Mateos (Barcelona, 1977) i que en desmunta el relat oficial.

Actual cap de la secció de política a Barcelona de l'Agència EFE, Mateos porta un grapat d'anys submergint-se en la història del Partit Comunista d'Espanya (marxista – leninista) i del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i també és autor de Caso Cipriano Martos (Anagrama) on aborda la història i assassinat d'un altre militant d'aquestes organitzacions.

Ens trobem amb ell per abordar la història de Xosé Humberto Baena, el paper que el PCE (m-l) i el FRAP van jugar en els darrers anys de la dictadura, la impunitat del franquisme i el risc del creixement de la desmemòria que estem patint actualment.

'El verano de los inocentes', la investigació sobre la condemna a mort i execució de Xosé Humberto Baena és el segon llibre que dediques a un militant del PCE (marxista-leninista) i del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), després de 'Caso Cipriano Martos'. D'on neix l'interès periodístic per aquestes organitzacions?

L'interès, o fins i tot et diria la passió, per l'estudi del PCE (m-l) i del FRAP ve de fa més de 20 anys, per dues raons. Primer, perquè m'atreia l'excentricitat del cas del PCE (m-l), perquè era un partit comunista marxista-leninista agermanat amb l'Albània d'Enver Hoxha. Era el règim més hermètic, aïllacionista, desconegut i misteriós darrere del Teló d'Acer durant la Guerra Freda. Deien ells que era una illa de marxisme-leninisme pur, però en realitat no funcionava. Aquell règim comunista albanès tenia molts elements distòpics i precisament per això, com a fenomen polític excepcional, m'atreia periodísticament.

El fet que el PCE (m-l) estigués agermanat amb aquesta Albània comunista va ser com una primera atracció per veure que era. Després em vaig adonar que el PCE (m-l) i el FRAP, sobretot aquest últim, van arribar a tenir a la primera meitat dels anys setanta un paper molt més rellevant en la història d'Espanya del que explica la historiografia oficial. El fet que s'hagi infravalorat el FRAP i gairebé no se li hagi prestat atenció em va empènyer a aprofundir-hi: era un terreny verge, hi havia molt per investigar i explicar.

El PCE (m-l) neix com una escissió del Partit Comunista d'Espanya, amb fortes crítiques a Santiago Carrillo, a qui titllaven de revisionista. El FRAP, que va tenir encara més incidència que el PCE (m-l), es crea el 1971. Què era exactament el FRAP? 

Generalment hi ha molta confusió al voltant del FRAP. S'acostuma a dir sovint que era una banda terrorista, però no neix com a tal. Les sigles apareixen el 1971 com un front polític que aglutinava diferents organitzacions polítiques i sectorials: un sindicat de treballadors, una organització estudiantil d'universitaris, una de camperols, una altra de dones, una d'artistes, etc. El seu pal de paller era el PCE (m-l), que n'era part integrant i el motor i el cervell polític del front.

El FRAP neix com un front polític amb activitats com pintades, repartiment d'octavetes, manifestacions llampec, promoció de vagues, lluita obrera i estudiantil a les universitats, agitació i propaganda i accions de protesta podien acabar amb llançament de còctels Molotov, però no hi havia la consigna de matar. Aquesta apareix el 1975, quan la direcció decideix passar a la lluita armada i crear comandos per matar policies, guàrdies civils, militars, gent de l'estament judicial franquista, etc. És en aquell moment quan es cometen tres atemptats mortals, entre juliol i setembre del 75.

Quina implantació va arribar a tenir? I per què creus que tant el FRAP com el PCE (m-l) han estat, en gran part, oblidats?

Pel que fa a la implantació, el FRAP aspirava a estar present a tot l'Estat. A la primera meitat dels anys 70 aconsegueixen tenir implantació en moltes províncies, però especialment són potents a Madrid, València i algunes zones de Catalunya, com Sabadell i altres zones metropolitanes. Arriba a ser una organització rellevant de l'oposició antifranquista, tot i que no al nivell militants del PCE o el PSUC a Catalunya. Tenen molta visibilitat i una hiperactivitat al carrer que també els juga en contra perquè es posen en risc i confronten cara a cara amb les forces de la dictadura, i això fa que hi hagi caigudes i detencions.

El FRAP és una força política incòmoda per a una part de l'antifranquisme pels atemptats mortals del 75

Per què se'ls ha obviat? He arribat a la conclusió que el FRAP acaba sent una força política incòmoda per a una part de l'antifranquisme pels atemptats mortals del 75. És com si aquesta part de l'antifranquisme no volgués reivindicar una lluita que implicava sang i aquest estigma ha estat un llast per recordar la lluita del FRAP. Però la seva lluita va ser molt més àmplia que aquests tres mesos, del 71 al 74 no hi havia lluita armada.

Com s'explica l'emmirallament amb l'Albània comunista i el suport que en van rebre? Hi havia un desconeixement per part de la direcció del PCE (m-l) de com funcionava aquest règim?

Aquesta relació s'entén per l'origen del PCE (m-l). S'escindeix del PCE el 1964, en un moment en què el moviment comunista internacional també s'està escindint. Khrusxov i la Unió Soviètica estan renegant del llegat d'Stalin i la Xina de Mao se'n distancia i també ho fa l'Albània d'Enver Hoxha. I el PCE (m-l) quan s'escindeix pren partit per la Xina de Mao i per l'Albània de Hoxha. Albània va ajudar el PCE (m-l) econòmicament i políticament des dels primers anys i aquesta relació serà sostinguda fins al final del règim albanès

Comentaves que la direcció del FRAP decideix fer el pas a la via armada l'any 75. Què la porta a fer-ho?

El detonant cal buscar-lo un any abans, a l'estiu del 1974, quan Franco pateix una tromboflebitis. És ingressat a l'hospital, ha de cedir el timó del règim al príncep Joan Carles i la societat espanyola pren consciència que el dictador s'acaba. Això també ho percep la cúpula del FRAP i entra en pànic. Paradoxalment, temen que la mort de Franco pot ser nefast per a ells, perquè no estan preparats per assaltar l'Estat i portar la república. En canvi, pensen que s'estan preparant maniobres des de les elits per canviar el règim i instaurar una monarquia parlamentària. Al FRAP pensen que els sectors evolucionistes del règim pactaran amb l'oposició moderada antifranquista i instauraran aquesta monarquia parlamentària que tindrà una aparença de democràcia però que en el fons serà més "franquisme sense Franco" i la direcció pensa que no estan preparats per impedir-ho.

La direcció del FRAP aspira a què la via armada provoqui una repressió més dura de la dictadura perquè el poble vegi que no hi ha solució pacífica possible

La solució que proposen és adoptar noves formes de lluita, un eufemisme que significava crear comandos armats per matar. Aquesta decisió es pren el gener del 75, i els mesos posteriors es preparen els comitès de l'interior per posar en marxa aquests comandos. No es poden plantejar magnicidis, perquè no tenen capacitat ni mitjans, però sí atemptats contra el policia de la cantonada, per exemple. I és el que fan. Aspiren a què aquesta, segons ells, "violència revolucionària" provoqui una repressió encara més dura de l'Estat, que el poble vegi la cara més ferotge de la dictadura feixista i entengui que no hi ha solució pacífica possible, entengui que l'única solució és la via armada i que s'uneixi a les trinxeres del FRAP en una "guerra popular" contra la dictadura per tombar-la.

Va ser una decisió precipitada, en el sentit que l'organització no estava preparada per portar a terme una lluita armada, però alhora que feia temps que la tenien al cap perquè tu mateix al llibre expliques com militants del FRAP havien participat ja el 1971 en un campament d'entrenament militar a Albània? 

Des del seu naixement, el PCE (m-l), en els seus documents de treball polític, té l'horitzó de la insurrecció armada, però això no és una particularitat seva sinó una postura àmpliament compartida en el pla teòric per l'esquerra revolucionària antifranquista, per moltes organitzacions. Fins i tot el PCE de Carrillo, tot i abandonar la via de la guerrilla als anys cinquanta, mai no esborra del tot aquesta possibilitat. Aquesta insurrecció armada que estava als documents del PCE (m-l) no estava desenvolupada, no havien dit en quines accions es traduiria i és en el 75 quan decideixen quina forma adoptarà la lluita armada: no grans atemptats indiscriminats com els cotxes bomba d'ETA, ni una guerra de guerrilles que comencés des de les zones rurals, sinó que trien atemptats contra policies anònims al carrer.

Quan la lluita armada encara està en un pla teòric sobre la taula del FRAP, no saben quina forma adoptarà, no saben encara com la portaran a la pràctica. I envien com a mínim dues delegacions per ser entrenades a Albània i són uns cursos d'entrenament militar que poc podrien tenir a veure amb la guerra urbana a Espanya, potser és una formació més adequada com a formació per guerrilles del Tercer Món.

La cúpula del FRAP no se n'adona que no estan preparats per aguantar un pols violent amb l'Estat

Un cop decideixen al 75 a passar aquest tipus d'atemptats al carrer i contra policies, la cúpula de l'organització no se n'adona que no estan preparats per aguantar un pols violent amb l'Estat. No tenen ni armes, ni prou pisos per amagar els seus comandos, prou preparació pels militants integrats en els comandos, ni prou infraestructura per evacuar-los a l'exili per protegir-los. I tota aquesta campanya d'atemptats acabarà en catàstrofe.

En aquest sentit, els principals dirigents, coneguts com a Elena Odena i Raúl Marco, vivien a Suïssa. Fins a quin punt eren conscients de la realitat de l'interior de l'Espanya de 1975, perquè la sensació és que en feien unes anàlisis com a mínim esbiaixades? 

Absolutament, havien perdut el sentit de la realitat sobre el que passava a Espanya. Si, a Espanya hi havia unes enormes ganes que acabés la dictadura, però la immensa majoria de la gent no estava per llançar-se en una trinxera amb un fusell sota el braç i derrocar la dictadura per la via armada. La immensa majoria de la gent estava per una solució pacífica i la cúpula del FRAP interpreta que no, que ja es donen les condicions objectives per fer una crida al poble perquè s'hi uneixi en aquest combat armat contra Franco.

La direcció pensa que el FRAP està liderant el proletariat espanyol i, fins i tot, mundial

El xoc amb la realitat és molt dur perquè els comandos atempten i la por de la gent davant de la dictadura fa que no hi hagi riuades de gent al carrer unint-se als comandos. Tot i aquesta evidència i les detencions en cadena que van succeir-se després dels atemptats, a la cúpula del FRAP segueixen pensant, i així ho demostren les actes, que el FRAP està liderant el proletariat espanyol i, fins i tot, mundial, fins a fer caure la dictadura. La dictadura estava molt dèbil entre altres coses perquè hi havia molta agitació al carrer, però no liderada pel FRAP sinó per moltes organitzacions antifranquistes i també perquè Franco estava a punt de morir i, per tant, el règim estava a punt de fer fallida. Interpreten que el FRAP està encapçalant aquest canvi de règim, és a dir sobrevaloren, sobredimensionen les seves forces i va ser catastròfic.

Podríem dir que aquesta campanya d'accions armades va ser com el cant del cigne del FRAP. A partir d'aquí ja inicia una decadència i una pèrdua d'influència evident, no? 

Va passar a ser irrellevant i a partir del 76 quan es comencen a moure els canvis polítics d'Espanya, el FRAP no hi juga cap paper. Així com el 75 havia estat una força que ocupava portades degut als atemptats i als afusellaments de tres militants, el 76 i els anys posteriors no juga cap paper important.

Deies fa una estona que la via armada va acabar en catàstrofe, especialment pels tres militants que van ser executats el 27 de setembre de 1975: Xosé Humberto Baena, Ramon García Sanz i José Luis Sánchez-Bravo. Qui era Xosé Humberto Baena, el principal protagonista del llibre? 

Xosé Humberto Baena era un gallec de Vigo nascut en el si d'una família humil que quan entra a la universitat es polititza i comença a tenir contacte amb el PCE (m-l) en un context universitari de molta lluita antifranquista. Ben aviat, en el seu primer any universitari, és detingut arran d'una protesta estudiantil contra un rector de tendència feixista. Passa a presó més d'un mes, fins que la família paga la fiança i pot sortir. Però aquest empresonament i aquest procés judicial, del qual n'acabarà sent absolt, suposa una interrupció en la seva vida que va provocar que hagués de deixar els estudis, que fos enviat a passar a la mili a una caserna de càstig on les condicions eren deplorables, i que veiés la pitjor cara del règim i la patís en pròpia pell.

Això el radicalitza encara més i va acabar triant les files del FRAP, que era una de les organitzacions més actives i combatives del moment. Arribem a l'1 de maig de 1975, hi ha una manifestació a Vigo i un guàrdia civil sent xivarri al carrer surt, amb la seva arma i comença a engegar trets contra la multitud i una d'aquestes bales impacta i fereix mortalment un obrer, un treballador de Fenosa que s'havia atansat a la tanca per mirar què passava, no estava ni participant a la manifestació aquest treballador mor. Un grup de militants promouen just després una col·lecta per pagar una esquela al diari Faro de Vigo.

L'esquela és motiu suficient perquè la policia franquista de Vigo comenci a empaitar-ne els promotors i un d'ells és Xosé Humberto Baena. Se n'adona que el persegueixen o que pot estar en perill i marxa de Vigo amb seva nòvia. Per evitar ser detinguts van a parar a Madrid a principis de maig del 75, just en el pitjor moment. Es fiquen a la gola del llop perquè just el FRAP està muntant els seus comandos armats i ell arriba a Madrid desemparat i a mercè del partit, perquè no coneix a ningú i només el partit li pot oferir allotjament i mitjans per subsistir. Participa en algunes primeres accions violentes, en una d'elles és detinguda la seva nòvia, i ell al juliol del 75 envia una carta a un amic seu a Vigo on reconeix que ja va armat. Baena acaba en un comando armat i arribem al moment de l'atemptat de la calle Alenza, del qual l'acusen de ser-ne l'autor material.

Tot i unir-se a un comando armat, segurament per la dependència que té del partit a causa de la seva precarietat vital a Madrid, tampoc queda massa clar si realment era partidari o no de la via armada.

La seva nòvia, Maruxa, havia parlat amb ell abans de ser detinguda i explica que Baena no veia gens clara la consigna de la direcció de passar en aquell moment a la lluita armada. No creia que es donessin les condicions objectives per fer aquest pas. Malgrat això, els militants del PCE (m-l) eren exemple de disciplina i no és impossible que acceptés entrar en un comando armat malgrat no veure-ho gens clar.

Baena no veia gens clara la consigna de la direcció de passar a la lluita armada

La seva família, el seu advocat i alguns antics militants estan convençuts de la seva innocència, com reflecteix el llibre. Però hi ha una frase en concret que et porta a submergir-te en aquesta història: el que li va dir al seu pare hores abans de ser executat, quan li assegura "jo no vaig ser". 

Aquesta frase és molt impactant, i és el que a mi m'esperona a aprofundir-hi, però com a periodista no em puc conformar amb una declaració feta just abans de morir. La recerca periodística consisteix a buscar proves i evidències per corroborar si aquesta frase que ell diu al seu pare just abans de morir és certa.

Et trobes amb molts obstacles en aquesta investigació, com el mur de silenci per part d'alguns militants del FRAP i de persones que eren presents a l'acció per la qual Baena va ser condemnat i executat. Et van sorprendre aquests silencis?

No, no em va sorprendre, perquè des del principi era conscient que aquest era un tema absolutament tabú dins del FRAP. Era un tema molt delicat, sobre el qual encara planaven moltes incògnites i ningú se sentia còmode parlant-ne. Jo també tenia interioritzat aquest tabú i durant molt de temps no vaig tocar el tema. Però un militant, en Putxi, del qual en parlo al llibre, em va fer veure que valia la pena aprofundir-hi, sobretot perquè hi podia haver moltes evidències per demostrar que Baena va ser assassinat per la dictadura malgrat que els seus acusadors sabien que ell no havia estat qui havia matat el policia del carrer Alenza. Això, finalment, em va animar a intentar demostrar que la dictadura l'havia afusellat després d'uns consells de guerra esperpèntics, malgrat saber que era innocent.

Més enllà de les declaracions de diverses persones, segurament la prova més concloent que presenta el llibre és l'armament, quan contrastes la pistola que teòricament tenia Baena amb el revòlver que es va utilitzar en l'atemptat del 14 de juliol. A què atribueixes el muntatge policial? A la incapacitat d'atrapar l'autor real? 

Arribo a la conclusió que la policia té un coneixement que hi ha un quart home en aquell comando i que se'ls havia escapat. I com que no sabien qui era, potser podien tenir-ne el nom de guerra però res més, i no poden detenir-lo el que fan és teixir una versió oficial que intento desmentir en el llibre. I en comptes de parlar de quatre homes, parlen de tres. Per això han de manipular totes les proves i, en definitiva, crear un muntatge per inculpar una persona que saben que no havia fet allò que diuen que fa.

La teva tesi és clara: l'autor material de l'atemptat del 14 de juliol és aquesta quarta persona que va acabar fugint, en principi, a París. El fet de no haver pogut mostrar qui era és un dèficit en la teva investigació?

No, perquè aquesta investigació tenia un objectiu: intentar demostrar qui no va ser, no qui va ser. Intentar demostrar qui no va ser per corroborar, de manera indiscutible, que Baena no va ser, que aquelles paraules que va dir al seu pare eren certes. Aquest era el meu objectiu. És obvi que la gent es pregunti: si Baena no va ser, qui ho va fer? És lògic. Però no és una pregunta que jo hagi volgut respondre en aquest treball, perquè això ja és una altra fase. Sí que sostinc la tesi que hi va haver un quart home, que va fugir, però no m'hi he dedicat. Puc tenir les meves teories, però això ja és un altre nivell, i amb això no vull especular, perquè tindria implicacions diferents a afirmar que Xosé Humberto Baena no va ser.

L'objectiu de la investigació és intentar demostrar manera indiscutible que Baena no va ser

El 27 de setembre del 1975, Xosé Humberto Baena és executat, juntament amb García Sanz i Sánchez-Bravo. El mateix dia també són executats Txiki i Otaegui, membres d'ETA Político-Militar. És evident que Franco mor matant. A què creus que responia aquella duresa, quan cinc anys abans, en el procés de Burgos, també hi havia hagut moltes condemnes de mort que finalment van ser commutades per les pressions internacionals?

Probablement, la gran diferència és que el 1975 el règim se sentia molt dèbil, i particularment el president del Govern, Carlos Arias Navarro, se sentia molt feble. Els sectors més ultres del franquisme l'acusaven de tou i si cedia a les pressions internacionals que demanaven clemència, aquests sectors probablement haurien demanat el seu cap. Tant Arias Navarro com el propi Franco van desoir totes les crides, fins i tot la del papa.

El 1975 el règim se sentia molt dèbil i els sectors ultres acusaven Arias Navarro de tou

Per tant, les sentències ja estaven escrites d'entrada?

Les sentències estaven decidides prèviament i tots els procediments judicials van ser una farsa.

Per què creus que, si no va ser ell, Baena en cap moment no va intentar delatar l'autor material dels fets per salvar la seva vida?

Això no ho sabem, només ho podria explicar el propi Baena. Però això que ens sorprèn tant a nosaltres, que ell no delatés ningú, no sorprèn tant als seus camarades, perquè la disciplina que se'ls exigia feia que es protegissin entre ells. Si hi havia cinc detinguts i d'altres havien escapat, no serien ells qui facilitarien dades a la policia per atrapar-los. Per tant, Baena no va fer res que pogués implicar algú altre. I això era una posició comuna entre militants antifranquistes: una camaraderia i una disciplina que els feia callar abans que delatar els altres, sempre que poguessin resistir la tortura.

També hi ha un altre factor: els acusats del sumari del carrer Alenza van adoptar una estratègia comuna de negar tots els fets i qualsevol implicació. L'únic que reconeixien era la seva pertinença al FRAP, però no cap relació amb els fets. I això, si Baena sabia qui era l'autèntic autor material, el va perjudicar, perquè el lligava de mans i peus. No podia defensar-se assenyalant un quart home; només podia dir que no sabia res. Això perjudicava sobretot de qui penjava la pitjor de les acusacions: ell.

Els darrers anys, en compliment de la Llei de memòria democràtica, s'han declarat il·legals i il·legítims els tribunals que els van jutjar i s'han anul·lat les seves condemnes a mort. N'hi ha prou amb aquestes reparacions simbòliques?

No. És un pas important, i tot pas que es doni per a la reparació de la memòria dels cinc afusellats el 27 de setembre del 1975 sempre serà benvingut, però no n'hi ha prou. Per a les famílies, evidentment mai n'hi haurà prou perquè ningú els podrà tornar la vida dels seus familiars afusellats. I tampoc pot ser una reparació completa perquè els qui van cometre aquella atrocitat dels afusellaments mai han hagut de retre comptes davant cap tribunal.

És una gran victòria del franquisme aconseguir sortir-se'n dels crims que va cometre sense haver de retre comptes

Aquesta impunitat és la gran victòria del franquisme i la gran derrota de l'antifranquisme i de la democràcia espanyola?

Sens dubte. És una gran victòria del franquisme aconseguir sortir-se'n dels crims que va cometre sense haver de retre comptes. Això és una llosa que encara avui no s'ha resolt.

Què et fa sentir que determinats sectors ara se sentin forts per qüestionar les lleis de memòria democràtica, que encara que sigui simbòlicament buscaven reparar la impunitat del franquisme i restituir la memòria de persones que van lluitar contra la dictadura, sovint pagant-ho amb presó, tortures o, fins i tot, amb la vida?

Mai no s'hauria d'oblidar el terror que representava viure sota la dictadura franquista

Està passant una cosa molt nociva per a la nostra societat: la desmemòria. Mai no s'hauria d'oblidar el terror que representava viure sota la dictadura franquista. Caldria insistir, sobretot entre les generacions més joves, que aquell va ser un règim funest i terrorífic, on es matava la gent per raons polítiques i sense cap mena de justícia, i on no hi havia cap mena de dret ni garantia democràtica. Això s'hauria de recordar cada dia. Si tothom ho tingués present, no es qüestionarien les lleis de memòria ni hi hauria plantejaments nostàlgics com els que de vegades es fan.