“El delta de l'Ebre es mantindrà, la qüestió és en quines condicions”

Impulsor i agitador de la liternatura a l'Estat espanyol –nature writing, en anglès-, un gènere literari que va arrelant els darrers anys i advoca per repensar la relació entre persones, creació i natura, l'escriptor Gabi Martínez (Barcelona, 1971) presenta Delta (publicat per Ara Llibres en català, i per Seix Barral en castellà).

Entre febrer del 2021 i febrer del 2022, l'autor es va instal·lar en una caseta a l'illa de Buda, a tocar de la desembocadura de l'Ebre, considerada el primer edifici que el mar s'empassarà a l'Estat espanyol quan experimenti la crescuda generada pel canvi climàtic. La meitat de l'illa està en mans privades i l'altra meitat és propietat de la Generalitat. De fet, la mateixa Buda està sentenciada, fins al punt que l'únic dubte és quan se n'escriurà l'epíleg i el mar l'engolirà definitivament. En aquest sentit, el temporal Glòria, de gener del 2020, va ser un avís del que en vindrà en poques dècades.

A través d'un espai tan extrem, que està literalment al límit, Martínez combina gèneres -des de pinzellades d'autobiografia, a l'assaig pur i la tècnica narrativa de la novel·la- per retratar la situació i articular una espècie de diàleg que mostra les diverses visions d'una àmplia gamma de persones que hi estan implicades. Amb noms canviats -Guillermo Borés, el propietari de la meitat privada de l'illa, es transforma en Mateo Gallart-, l'escriptor també evidencia les tensions existents en un espai que s'acaba. L'únic consens és la voluntat de salvar el delta de l'Ebre, si bé no hi ha una unitat en com fer-ho.

Delta és divulgació i ens permet saber, per exemple, que amb 135 embassaments, l'Ebre és el riu més intervingut d'Europa, un factor clau que expliquen els pocs sediments que arriben a la desembocadura i alimenten un delta en clar retrocés. O que a mitjans del segle XX Buda va arribar a acollir una setantena de famílies, dedicades fonamentalment al conreu de l'arròs. O descobrir la situació de vulnerabilitat que comparteixen nombrosos deltes i zones humides del món, com l'Albufera de València, o els deltes del Nil, el Po o el Roine, entre molts altres. Però també és un cant a descobrir la bellesa d'un espai tan magnètic i amb una llum tan marcada com el delta de l'Ebre i, sobretot, és una crida a l'acció, a actuar per salvar-lo. Ens trobem amb Gabi Martínez per parlar del llibre, però també de l'art i la seva força, de la importància dels relats o de les perifèries. 

D'entrada, què et porta a fixar-te en un espai tan particular com l'illa de Buda, fins arribar a establir-t'hi un any sencer?

Venia de fer un llibre, Un cambio de verdad, als paisatges de la meva mare i havia estat vivint pràcticament un any amb ovelles i pastors a la Sibèria extremenya, i feia temps que pensava que havia de parlar de la meva llum, de la Mediterrània. També m'havia criat amb el meu pare i el mar era molt important per a ell, jo he crescut a la platja i el meu paisatge infantil i juvenil és el mar. Alhora, també estava molt mogut per unes inquietuds mediambientals i pensava que el Delta reunia molts ingredients per poder explicar moltes coses que volia. A més, vaig trobar que hi havia una casa que era la darrera abans del mar i que deien que seria la primera que tindria refugiats climàtics i s'inundaria. Tot confluïa en aquella casa i vaig tenir la sort que l'anterior llibre va servir per obrir-me la porta de la casa i del següent llibre.

Com a lloc on acaba alguna cosa i en comença una altra i com a lloc fronterer, el Delta és un espai ideal per posar de manifest moltes contradiccions i com moltes persones en un moment límit van trobar que potser unint-se podien fer escoltar la seva veu allà on pràcticament no s'escolta. Però per arribar aquesta unió fa falta posar-se en un lloc molt extrem, al límit, i al llibre també volia parlar d'això. Hi havia la part de la mort, el Delta també significa això, final. Jo estava a punt de fer 50 anys, el meu pare tenia un tumor des d'en feia 10 i creia que pensar en el final ens ajuda a entendre millor com estem vivint. Al Delta, l'espai físic també em permetia apropar-me a aquesta idea.  

Difícilment trobaràs un escenari proper que representi millor el final d'un món que l'illa de Buda.

Sí. Normalment si aconsegueixes un símbol que et permeti comunicar la teva idea d'una manera molt directa, doncs millor, i en aquest cas el tenim. Però també tenim moltes coses al voltant que no veiem i tenir l'oportunitat de dir que això existeix, que hi ha aquestes circumstàncies i que pot ser que reaccionem doncs és el que vaig fer amb un propòsit artístic. Crec que l'art és una potència per explorar molt més la nostra societat, i el que permetia aquella casa era donar-li una volada artística a un espai físic, a una geografia, que podia apropar-nos a una realitat que estem vivint i potser portar-nos a una acció.

Els símbols et permeten comunicar idees d'una manera molt directa

Quan desapareix un espai, un món, també ho fan determinades formes de vida. No sé si això pot explicar en part les tensions entre les persones implicades a Buda, des del propietari privat, el Guillermo Borés, fins als treballadors, els caçadors o els ecologistes?

Sí, aquí el que passa és que el final físic de l'espai accentua la tensió, perquè veus que no hi haurà una segona oportunitat, quan entri l'aigua s'haurà acabat. Estem parlant de liquidar un món i hi ha gent que l'interessa que aquest espai s'acabi i n'hi ha que vol que continuï, i aleshores les tensions són molt més grans. És un lloc que ja és irrecuperable i la lluita és més acarnissada i més simbòlica, perquè parlem amb una desaparició pel mig.

A l'obra hi podem llegir la següent frase: “Si Buda cau, caurà el delta sencer, perquè aquesta és la primera peça d’un ecosistema que compartim tots. Si no defenseu l’illa no podreu defensar la resta”. Podríem dir que Buda pateix un doble allunyament, en el sentit que sí, que està lluny de Barcelona, però també de Tortosa, la principal ciutat de les Terres de l'Ebre?

És la perifèria de la perifèria. Què és perifèria? Doncs allò que potser no li donem ni un nom o el seu nom no està en el nostre imaginari d'una forma poderosa. Buda molta gent no sabrà ni que existeix i el delta de l'Ebre es veu com a quelcom molt llunyà. Un dels temes és que malgrat estar avui en dia molt comunicats, estem comunicats amb allò que tenim a prop físicament. Pensem que sabem molt de llocs perquè els veiem als mitjans i a les xarxes, però fins que no t'hi desplaces realment no saps com respiren, fins que no tens l'experiència física directa no saps què és el que hi passa. I això passa a totes les perifèries.

Buda és la perifèria de la perifèria

Aquesta perifèria i doble allunyament fa que poca gent es faci seva la lluita per salvar el Delta de l'Ebre, a diferència del que succeeix en espais més propers a la ciutat, com ara la llacuna de la Ricarda, al delta del Llobregat??

Això apareix al llibre i comenten que com pot ser que a un espai de 130 hectàrees se li doni tant de protagonisme i, en canvi, a nosaltres aquí amb 6.000 se'ns vegi tan de lluny. Tornem a l'espai i és que quan veus que a alguna cosa propera a tu li passa quelcom, doncs aleshores reacciones, però quan passa a un lloc que et queda lluny... Buda i el delta de l'Ebre no deixen de ser espais catalans i això seria un bon motiu perquè la gent es mobilitzés i els defensés. La Ricarda no deixa de ser un espai aburgesat enfront del marge, com ens l'han venut, que és el delta de l'Ebre. Per tant, si vols defensar alguna cosa, defensa allò que realment té dificultats grans, que és el delta de l'Ebre.

No sé si ara mateix podem concloure que al Delta existeix un cert consens social per salvar-lo, però el que li falta i li cal és articular algun tipus d'unitat d'acció?

Amb el Delta no tenim un relat. Fa temps que hi ha una discussió molt interessant amb el Robert Macfarlane [escriptor britànic especialitzat en llibres sobre paisatge i natura] i un altre autor d'allà sobre com abordem el canvi climàtic i el problema mediambiental. Des de la denúncia i la crítica ambiental o articulant un relat seductor que sense renunciar a la denúncia no sigui tan radical i que aconsegueixi fer-te pensar en una clau en la qual potser no havies pensat i potser t'inclini a l'acció? Penso que la part radical l'únic que aconsegueix és guanyar els convençuts, mentre que articular un relat, que és el més difícil de tot, que sigui exposar una situació i encomanar-te la vibració vital en positiu és la forma més eficaç que podem trobar per fer-te moure, que al final és el que volem.

No hi ha un relat d'aquest tipus a Espanya i potser s'ha de crear. Per arribar-hi crec que és molt important posar la incidència en l'art i subratllar que això no només és un assaig, és una proposta d'avantguarda. Vinc del periodisme, però hi crec molt poc, m'ha decebut massa, crec més en l'art i que una proposta que fins i tot toqui al periodisme potser et pot portar a una acció més convençuda que no amb els imperatius "has de fer això" de moviments que siguin radicals, amb els quals moltes vegades estic d'acord, però alhora veig que la seva manera de formular les idees no acaba de quallar.

Un relat pot encomanar-te una vibració vital en positiu que et faci moure

A 'Delta' generes un diàleg entre visions diferents, però el rerefons queda molt clar: tenim un espai singular, d'un gran valor i es tracta de preservar-lo.

Sí, jo soc escriptor perquè els escriptors em van fer ser qui soc. Vaig llegir llibres tan emocionants i poderosos que em van influir a mi i soc escriptor gràcies a això, m'han portat a l'acció. La meva aspiració és comunicar amb la mateixa força amb què molts escriptors van fer-ho amb mi i portar que algú faci una acció que sigui el millor possible per a la comunitat.

Fa dues dècades vam viure mobilitzacions enormes a les Terres de l'Ebre en contra del Pla Hidrològic Nacional, en un moviment que es va afirmar que havia fet augmentar l'autoestima dels ebrencs. Per què creus que no estem vivint-ne de similars amb el Delta?

Per a la gent del Delta estar-se manifestant 20 anys és molt cansat. En algun moment ho diu el [Mateo] Gallart, “l'administració és infinita, nosaltres som finits”. Tu et canses, l'administració està allà, disposada a aguantar el que calgui. És molt cansat, sobretot si a més estàs sol, no tens el recolzament de ningú més. Jo estic molt cansat de defensar la idea liternatura, però ara trobo més força per aguantar perquè hi ha més gent que s'afegeix a la idea. Si no hi hagués hagut la pandèmia o no tinguéssim la crisi climàtica, segurament estaria més sol que la una, però ara hi ha alguns factors mediambientals que et posen en disposició d'aconseguir comunitat. Però qui aguanta 20 anys? És molt complicat. Sí que és veritat que per accions molt concretes que t'afecten en un moment determinat pots ajuntar la gent del voltant.

El personatge del Mateo Gallart, l'alter ego del Guillermo Borés, és molt crític amb l'administració, sobretot la Generalitat, per a ell tot és culpa seva. És un sentiment força compartit al Delta, de territori oblidat i no respectat. Això provoca una certa reacció a la contra?

Tornem a la idea de la perifèria, qualsevol espai que estigui uns 50 quilòmetres allunyat d'un gran centre urbà i sigui més o menys petit, se sentirà abandonat, perquè les prioritats estan sempre a les metròpolis. La ciutat es veu com el centre i veu els altres pràcticament com a servidors de les seves necessitats, és normal que els servidors no estiguin gaire d'acord a com els tracta el centre i això es reprodueix constantment a tot arreu. Si no entrem dins d'una clau més generosa de base, més solidària de debò, és normal que se sentin menyspreats. Hi ha un punt on el centre, l'administració, sempre tira cap allò que és més rendible i si a més ho revesteixen de correcció política, encara millor. Doncs a vegades el més rendible i la correcció política no és el que és millor pel territori, per la convivència i perquè es porti a terme allò que  Thomas Berry anomenava la gran conversa, és a dir, el punt intermedi entre éssers humans i la resta d'éssers vius perquè tothom més o menys trobi el seu espai i hi hagi una convivència que finalment repercuteixi en què l'espècie humana sobrevisqui.

La ciutat es veu com el centre i veu els altres com a servidors de les seves necessitats

Després de passar-hi un any sencer, què significa l'illa de Buda per a tu?

És com casa. Vaig tornar-hi per començar la promo del llibre i va ser com si tornés a casa, literalment.

En el cas de Buda falta només la data de l'epíleg, saber quan quedarà definitivament inundada, però el conjunt del Delta creus que se salvarà?

El conjunt del Delta crec que sí. Les properes tempestes el que s'emportaran serà l'illa de Buda i la resta del Delta segur que continuarà. Fins i tot el seu propi model de negoci, amb l'arròs o l'exotisme que siguin cases petites, es mantindrà més o menys, però la qüestió està en quines condicions contínua, aquesta és la clau.