De Rosalía a l'"estrella presumida": com els grans artistes imposen les seves condicions als periodistes

El veto als fotògrafs en els concerts de Rosalía, la presumpta espantá de Quevedo després d'una pregunta incòmoda de Jordi Évole, l'"estrella presumida" que exigeix a un diari triar la foto de l'entrevista... Condicions, exigències o capricis de les estrelles de la música que no són noves, però que transcendeixen més gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials. "Com més famoses són i més persones treballen per a elles, més control volen tenir de tot, encara que això sempre ha estat així", recorda Fernando Navarro.

El periodista d'El País deixa clar que ell mai ha patit un veto explícit i que, si fos així, s'hauria plantejat no fer una entrevista: "Sí que m'han suggerit que no preguntés per certs temes, explicant-me quines podrien ser les conseqüències, a manera d'amenaça velada. Per exemple, em van dir que no li parlés a Jacob Dylan del seu pare i a John Fogerty de política, però després ho vaig fer. Potser el problema és l'autocensura, perquè un periodista mai hauria d'acceptar els vetos a determinades preguntes".

Fernando Navarro insisteix que "Rosalía o Taylor Swift volen controlar-ho tot", si bé matisa que són els equips dels artistes els que solen exercir aquest control. "En canvi, quan estàs a soles amb un músic, per exemple, Leiva, pots preguntar-li de tot i et contesta obertament. És a dir, moltes vegades depèn més de la seva gent que de l'artista, així com de la nostra autocensura, encara que sigui per comoditat. Si no existeix una tensió crítica dins del mitjà, al final tot va cap a un periodisme informatiu més promocional".

Relacionat amb aquest tema

"Si la Rosalía vol controlar la seva imatge, que gravi un videoclip en un plató. Això és un acte de censura"

Ona Falcó

Un diari com El País es pot permetre rebutjar una entrevista si considera inacceptables les exigències. "No obstant això, alguns mitjans tenen molt poc marge amb les grans estrelles i altres ni tan sols tenen l'oportunitat d'accedir-hi, com li va passar a Rockdelux amb Rosalía, perquè li era igual sortir a les seves pàgines", afegeix l'autor del llibre sobre Supersubmarina, Algo que sirva como luz, que indica que hi ha revistes que "subsisteixen gràcies a la publicitat de la indústria musical, de manera que se senten molt més condicionades i assumeixen les entrevistes pactades per una qüestió de supervivència".

Rosalía i les fotos als concerts

Rosalía no és l'única estrella que ha prohibit l'accés dels fotògrafs als seus concerts, però sí la més recent. Per controlar la seva imatge, compten amb professionals que prenen i seleccionen les imatges. "Si tots intentem controlar la nostra imatge a les xarxes socials, imagina't els grans artistes. El problema és que els mitjans no es queixen perquè el nivell de crítica és menor o perquè pot interessar-los estalviar-se els diners de la cobertura gràfica", reflexiona el periodista. "No obstant això, convindria fer una autocrítica, perquè comences acceptant les fotos i pots acabar fent que et facin la crònica", ironitza.

Hans Laguna no ho veu com un caprici, sinó com un control estricte de les fotos que circulen, tot i que assenyala una "jugada" paradoxal: "Prohibir l'entrada als fotoperiodistes en els concerts, però permetre que els espectadors difonguin imatges a les seves xarxes. És una demostració de poder i, estratègicament, coherent amb l'estatus d'estrella que controla en la mesura del possible la seva imatge de marca". Una comunicació directa amb el públic que els permet omplir pavellons sense recórrer als mitjans tradicionals, encara que amb matisos.

Així, el sociòleg i músic considera que l'estratègia de Rosalía és "ubiqua", posa com a exemple la campanya de Lux i assegura que el seu èxit comercial massiu s'ha fonamentat en els mitjans tradicionals: "La meva mare aquesta vegada sí que s'ha assabentat de qui és Rosalía", afirma l'autor de l'assaig musical Yo siendo yo (Nuevos Cuadernos Anagrama). "Per molt que es parli de la crisi de la premsa, les grans estrelles continuen necessitant-los per construir unes imatges absolutament transversals".

Hans Laguna creu que el periodisme ha estat domesticat per la indústria. "De fet, ja no hi ha crítiques negatives i les puntuacions no baixen de tres estrelles i mitja sobre cinc". Fernando Navarro va més enllà: "A les redaccions dels mitjans ja no els importen les crítiques perquè consideren que la música forma part de l'estil de vida. Renunciar-hi perjudica l'ecosistema de la informació musical, perquè perds la capacitat de tenir una veu pròpia com a mitjà, et converteixes en un missatger de la indústria i et fas menys exigent".

"La cadena del dret a la informació és comissariada pel costat artístic a favor del control reputacional", denunciava l'associació PAM (Periodistes Associats de Música) en un comunicat sobre el veto als reporters gràfics en la gira de Rosalía. "Les estrelles ja ho conceben tot com a eines promocionals que han de ser controlades pels seus equips", conclou Hans Laguna. "I si tot és màrqueting, la independència dels mitjans els resulta desagradable".

Per això, com recorda Fernando Navarro, la discogràfica i la promotora d'Alejandro Sanz li van retirar l'acreditació a un periodista del seu diari per cobrir el concert que va oferir el desembre de 2016 al WiZink Center de Madrid. El motiu? Anys abans, aquell professional havia publicat dues cròniques negatives. Hi ha anècdotes més entranyables, com la protagonitzada per Andrés Calamaro després d'actuar en les Nits del Botànic. Per descomptat, ell sí que va permetre l'accés als fotògrafs, però després va demanar que canviessin la foto de la crònica del concert.