Rosalía, l'art sincrètic

"A través de mi cuerpo, puedes ver la luz"

Un món ple de llum que defuig la foscor, amb vida intensa, amor i pulsió. No defallir en la desesperança, travessar el cos per lliurar-se a l'energia del cosmos. Cal il·luminar l'existència amb passió, bellesa i adoració. Rosalía esdevé mèdium pel paroxisme de les emocions, portal al món dels sentits i de la rauxa. L'estímul de l'instant per desfermar l'eufòria, el poder de l'ara, el goig.

Tot comença amb Pau Casals interpretant la primera Suite de Bach i a continuació, Angel de Jimi Hendrix. Tota una declaració d'intencions. La música, global i sense fronteres, es fa present des del primer moment. És la concepció eclèctica de l'art que ha dut l'artista catalana als altars de la música del nostre temps: entenent-la com un tot, com una obra oberta i en constant moviment, que beu del passat i navega en l'experimentació. Rosalia apareix a escena vestida de ballarina, sola, cantant Sexo, violencia y llantas i la màgia s'apodera del Palau Sant Jordi.

El concert transita entre estils, ritmes i conceptes diversos. Un mestissatge que aglutina la cultura contemporània i que proposa una manera universal d'explorar el món. Rosalía juga amb totes les formes d'art, de manera sincrètica, però sense dissoldre-les, cada llenguatge manté la seva força i identitat. És poderosa i talentosa, domina l'escenari, en tots els seu registres, ballant, actuant, interpretant, sempre al servei d'una veu portentosa.

"Pero mi corazón nunca ha sido mío. Yo siempre lo doy, coge un trozo de mí."

Durant tot el concert la Rosalía es lliura amb generositat i tendresa a un públic completament entregat. La seva actuació rebutja l'artificialitat del món virtual i ho fa apel·lant a la memòria, al passat, a la necessitat de recuperar les arrels per trobar-hi certeses. L'espectacle transita entre les arts escèniques del Renaixement, els rituals religiosos i el Romanticisme fins a configurar una litúrgia entre pagana i divina. Però és, sobre tot, una litúrgia real, voluntàriament dissenyada per subratllar el caràcter profundament tangible, genuí i corporal de la proposta.

La poesia de Rosalía entronca amb la sensibilitat romàntica, no la de la llàgrima fàcil i impostada, sinó la del corrent artístic sorgit a finals del Segle XVIII: La celebració d'un univers al·legòric on conviuen els sentiments intensos, la llibertat de l'esperit, el dolor, la bellesa de la natura i el misteri de la mort, tots ells situats al centre de l'experiència artística. És així com Rosalía es vol expressar: amb l'art entès com a vehicle total, on la musica, la dansa, la llum i la subtilesa d'una veu amorosa s'entrellacen per reclamar presència, atenció i devoció.

"Entrégate.

Que no hay manera

Mejor de amar

Que aniquilarse"

Rosalía no entén la vida sense ardor ni efervescència. Tot ho viu al límit, sense treva, amb una intensitat que travessa cada gest. Les cançons es despleguen com un panòptic emocional on l'esperança, el desig i el despit s'escampen com a rosada fina sobre el públic del Palau Sant Jordi. Hi ressonen gairebé totes les peces del disc Lux, incloses dues que no apareixen a l'àlbum, un total de 25 temes dividits en 4 actes. Com si es tractés d'una òpera o una obra teatral, cada part revela un sentit simbòlic diferent: Naixement, pecat, perdó i mort.

Tot conforma un espectacle enlluernador i estimulant. Poques vegades s'ha vist a Barcelona un desplegament de tanta força i talent. Considerada per alguns la Ferran Adrià de la música, Rosalía desprèn enginy i capacitat creativa amb una potència gairebé inesgotable. Resulta engrescador veure tanta gent entregada amb una proposta musical no sempre fàcil, sovint al marge del mainstream i oberta a l'experimentació.

Malgrat tot, sorprèn que, de manera incomprensible i anacrònica, l'artista continuï prohibint la feina dels fotògrafs professionals. Limitar l'accés de la premsa gràfica contradiu l'esperit d'obertura i llibertat que l'artista reivindica.

Relacionat amb aquest tema

"Si la Rosalía vol controlar la seva imatge, que gravi un videoclip en un plató. Això és un acte de censura"

Ona Falcó

Déu com a metàfora, allò diví com a trànsit cap a l'espiritualitat. Canviar la mirada, retirar el vel que ens immobilitza per superar la por de viure, doblegar la fragilitat i creure que l'amor ens pot fer més lliures. Déu entès com a camí místic, lluny del dogma de l'Església, una idea de transcendència a l'abast de les ànimes perdudes entre els algoritmes, la violència de les idees i el desconcert global. Un punt de trobada per assedegar esperits desorientats enmig de la mentida i la falsedat. Rosalía invoca la bellesa i l'estima com a portals cap la reparació i la sanació. I així arriba el final, vestida de blanc, gairebé com un àngel, desapareix lentament de l'escenari mentre invoca la pau, el perdó i el goig. Rosalía, geni i figura. 

Promete que me protegerás

A mí y a mi nombre en mi ausencia

Yo que vengo de las estrellas

Hoy me convierto en polvo

Pa' volver con ellas.