Natza Farré, escriptora: "Em vaig sentir com una merda per desitjar que es morís el meu germà ionqui"
La periodista catalana reconstrueix la convivència familiar amb un addicte a l'heroïna a la novel·la L'última vegada que et dic adeu
Madrid--Actualitzat a
"Escric un llibre sobre el meu germà, però en realitat vull explicar com em va afectar ser la germana del meu germà", deixa clar Natza Farré (Barcelona, 1972) en el preludi de L'última vegada que et dic adeu (Angle Editorial), on narra els devastadors efectes de l'heroïna en una família de classe mitjana. La periodista, que debuta a la novel·la després de publicar l'assaig Curs de feminisme per a microones, descriu l'esquinçament que provoca la droga i la malaltia des del punt de vista de la menor de la casa, que com tots els germans ha estat un "testimoni invisible i invisibilitzat". Ho ha fet potser per necessitat, potser per catarsi o per vòmit, potser per treure's un pes de sobre, per alliberar-se, per tancar una porta, per sanar...
Estimar cansa?
Molt.
Més o menys que odiar?
El problema és que pots deixar d'odiar però no pots deixar d'estimar.
Relacionat amb aquest tema
La novel·la traça el viatge del seu germà i el seu propi. Coneixem el destí d'ell, però on ha arribat vostè?
Per fi he arribat a estar en pau. Aquest és l'objectiu de tot aquest viatge.
Per què la va escriure?
L'he tingut molts anys al cap. Sentia la necessitat d'escriure una història que no estava escrita, que és la d'una època concreta de la qual sí que s'havia parlat alguna cosa, però no des de la visió de la germana. Som uns éssers que hi som, encara que bastant invisibles. Ningú ens pregunta i ens ho mengem tot. Per això era important aportar aquesta perspectiva.
De fet, quan va publicar el llibre en català, la van assaltar molts germans com vostè, no només afectats pel trauma de l'heroïna. Per què aquesta invisibilitat?
Perquè en aquells anys manava el silenci i les emocions no s'explicaven, de manera que anàvem guardant molta merda a dins. Les relacions amb els germans sempre m'han interessat, perquè són uns éssers estranys amb els quals tens una relació de molta confiança, però en realitat no saps qui són. Jo, sent la petita, em trobava amb tots aquests éssers estranys més grans que jo, que no entenia molt bé qui eren, i molt menys si un d'ells era un germà drogoaddicte que estava trastocat per l'heroïna. "No sé qui era el meu germà", escric en el llibre, perquè en realitat no ho sé, no ho vaig saber ni ho sabré.
Vostès eren sis, o cinc més un, o cinc més una. "Som els que no van morir, però vam veure els morts, compartim pares i disgustos". Insisteixo: per què els germans han estat invisibles?
Invisibilitat literària. I, moltes vegades, també vital, perquè no se'ns ha tingut tant en compte. Són personatges secundaris en la literatura i en la família. En el cas de les drogues, sobretot, s'ha parlat de les mares, dels pares i dels ionquis, però ningú ha explicat com vam viure els germans —que érem molts— aquesta part de la nostra història. Llavors, els pares et xutaven el problema com a germana. És a dir, en diferents etapes cada germà es va ocupar d'un altre.
Relacionat amb aquest tema
I un germà havia d'estar de guàrdia per cuidar l'heroïnòman.
Sempre.
"La seva dependència generava dependència de la família", escriu vostè.
Tota l'estona. També m'interessava molt explorar la dependència que generen els llaços de sang. Per què no pots dir tan tranquil·lament: Mira, aquí t'apanyes, jo me'n vaig d'aquesta història. Però és complicat fer-li això a la família.
Relacionat amb aquest tema
El patiment acaba amb la mort de l'ésser estimat i odiat?
Una mena de patiment, sí.
Vostè desitjava la seva mort, encara que aquest sentiment ha tingut un preu. En el fons, sempre ens ronda la culpa, fins i tot en la producció literària, com un tema recurrent i inevitable?
És el mal del món, i part de la culpa la té la religió. Quan desitjava la seva mort, automàticament després apareixia la culpa. Jo em vaig sentir com una merda per desitjar que es morís el meu germà ionqui. En realitat, no desitges això, sinó que el problema s'acabi. I, en aquest moment, l'única solució que veus perquè s'acabi és la mort.
En les cartes que li envia, sembla que el seu pare conserva l'esperança.
Sobre aquesta relació no puc explicar molt perquè, afortunadament per a la meva nissaga, no he tingut fills, però crec que la meva mare i el meu pare són els únics que no van perdre l'esperança. Encara que a vegades podien tirar la tovallola, perquè la desesperació era màxima.
Va tenir en compte la reacció de la seva família quan llegís certes intimitats? No temia ferir els seus en expressar amb tanta cruesa el que sentia cap al seu germà? O ja havia trencat aquest silenci i no hi ha res que no sabessin?
No. La meva família està trencada. Que jo sàpiga, el llibre l'han llegit la meva mare i una germana amb qui tinc relació. Dels altres no en sé res.
Va influir el seu germà ionqui en la relació actual amb els seus germans i germanes?
No. Bé, va influir tot: ell, el meu pare, la meva mare, els meus altres germans... Influïm tots, però aquesta persona no és determinant.
La persona que no té nom.
No, ningú té nom. A més de funcionar, ajuda a transmetre la idea de la meva història com una història col·lectiva. És a dir, al no tenir noms els personatges, resulta una història més universal que la de casa meva.
On el seu pare, metge, exercia la professió.
Segons m'explicaven a casa, el meu pare va rebutjar treballar en un hospital perquè no volia tenir un sou franquista. Era molt republicà, estava en contra de la dictadura i no desitjava tenir res a veure amb un estament que fos relativament oficial. Bé, érem una família molt antifranquista.
"Els joves dels barris més rics van començar a caure i la droga va igualar a tothom [...]. Les diferències socials s'escurcen en la desgràcia, no en la fortuna". Entenc que, llavors, les famílies callaven i ho amagaven.
Callaven per vergonya.
Més que en una família de classe obrera?
No ho sé, però l'entrada de l'heroïna va ser una hòstia per a les famílies burgeses i de classe mitjana. El desconcert va ser total, perquè nosaltres associàvem totes aquestes merdes a la gent dels barris perifèrics i al Vaquilla, no a les nostres classes socials: persones cultes, que anàvem a l'escola. Això va caure com una bomba en aquestes famílies. No obstant, un mantell de silenci va cobrir els germans drogoaddictes i malalts de sida. Molt de gran, he conegut gent pròxima que tenia el mateix problema. No obstant això, llavors no en teníem ni idea, perquè acollonia parlar d'això.
Durant anys es va culpar per no saber donar-li suport. "És punyeterament humà enganxar-se a qualsevol substància que ens calmi el patiment. El que és difícil és no ser addicte a res, però aquest calmant s'ha convertit paradoxalment en el dolor del món". Quan va entendre la dependència?
Ben passada l'adolescència. Vaig trigar...
En canvi, vostè sempre ho va percebre com un acte egoista per part del seu germà.
Sí. Sortir de la droga és molt difícil. El que jo entenc molt bé és que s'hi entri. Les addiccions són molt putes. I tu neixes amb un gen que t'atrau cap a les drogues o no. El meu germà tenia un cos molt resistent: que visqués 45 anys és molt boig.
De fet, vostè escriu: "Hi ha molta gent que no es vol morir, per estranya que resulti la seva inclinació a matar-se".
Sí, perquè el meu germà era el més vitalista de la família.
L'ésser humà no aprèn res: torna l'heroïna, torna el feixisme i torna tota la merda
"Quan vaig complir 46 anys em vaig treure un pes de sobre. Ja n'havia viscut més que el meu germà. Necessitava arribar a aquesta xifra perquè jo no m'havia punxat heroïna i em semblava injust morir-me abans que ell".
Estava molt obsessionada amb això. Em semblava molt injust, encara que reconec que és molt infantil. El meu germà havia comprat molts bitllets, però l'oncle s'aferrava a la vida perquè li agradava viure. Una paradoxa. És més, jo crec que, de tots els germans, era a qui més li agradava viure.
No hi ha dubte que el seu germà va condicionar la seva infància i la seva joventut, "com si la meva vida fossin els parèntesis entre les recaigudes d'una altra persona". Va recuperar el temps perdut o malgastat ja en la maduresa?
Jo no crec ni en el temps perdut, ni en el malgastat, ni en coses d'aquestes. La vida és la que és i vas creixent. Afortunadament, el meu objectiu sempre ha estat evolucionar cap a algun costat, no quedar-me estancada en cap merda. Jo no me'n penedeixo de res. A mi m'ha tocat això, encara que no em sento una víctima, ni sóc una desgraciada. Van ser moments molt durs, però afortunadament he aconseguit fer el meu camí i arribar on volia. Ara segueixo caminant en el present. No penso mai en el futur, perquè el futur no existeix.
Parla de moments durs i, precisament, en el llibre descriu una escena inoblidable: un ionqui s'emporta la seva germana petita, una nena, a comprar droga.
Sense que la nena sàpiga on va. Devia tenir uns vuit anys i em va dir: "Espera'm aquí". En aquell moment, em sentia perduda enmig del carrer. Després, amb el pas del temps, ho vaig entendre. Em portava set anys i mig i, quan començo a tenir records, ell ja està enganxat.
"Els pares s'imaginen com seran els seus fills, per més que diguin que no s'imaginen res i que siguin el que ells vulguin". Com s'imaginava aquella nena i adolescent a la Natza del futur i com és avui?
Doncs molt semblant. Jo volia ser escriptora. Tenia la sensació que a cada germà ens havia tocat un do artístic. A ell li havia tocat el de la música i a mi el de l'escriptura.
Com va aconseguir aplacar la ràbia cap al seu germà? Imagino que la teràpia i el pas del temps...
Sí. He fet molta teràpia abans d'escriure la novel·la perquè aquest llibre no és terapèutic. És un llibre, diguem-ne, literari, no d'autoajuda, que explica una història molt difícil per a mi. Sense teràpia no hagués estat capaç de fer-ho. Després, escrivint-lo, m'he emportat les hòsties, encara que ho tinc molt treballat. És a dir, m'ha fet mal escriure-ho: el dolor de tornar a aquests llocs. Ho he passat malament al mateix temps que m'ha alleujat.
Quan i com es converteix el testimoni en literatura?
No sé separar-los. Per a mi té a veure amb com està escrit, la intenció, l'estructura... Un testimoni és literatura si és literatura.
Hi ha poca ficció en aquesta novel·la?
Per a mi els records tenen una part de ficció molt important. En tot cas, es pot considerar una novel·la perquè, si et digués que la història no és meva i l'he inventat, funcionaria igual com una novel·la.
Al final del llibre al·ludeix al retorn de l'heroïna, cosa que no comprendrà.
Entenc que torna l'heroïna, torna el feixisme i torna tota la merda. L'ésser humà no aprèn res. Res de res. Estem tota l'estona en un bucle. Vivim amb aquesta creu.
"Jo no vaig conèixer el meu germà. Vaig conviure amb ell". Ja ha descobert qui era el seu germà?
No, però he pogut acomiadar-me literàriament d'ell.
Sobre la firma
Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.