La crisi curtcircuita l'emancipació: 230.000 joves tornen a casa dels seus pares

Gairebé un quart de milió de joves s'han vist obligats a tornar a viure amb els seus pares davant la duresa de la crisi econòmica associada a la pandèmia, que està resultant especialment intensa per als qui es troben en els primers anys de la vida laboral i que ha provocat un curtcircuit en els processos d'emancipació, que ja no eren molt potents per l'extensió de la precarietat en l'última dècada.

Un total de 228.600 persones de 16 a 35 anys van tornar a viure amb els seus pares al llarg de l'any passat, segons indiquen les dades de la Mitjana de Trimestres de l'EPA que elabora l'INE (Institut Nacional d'Estadística), que torna a situar aquesta xifra per sobre dels sis milions de persones una dècada després.

Aquest nivell es va superar per última vegada el 2010, al començament de l'anterior crisi i en un escenari demogràfic molt diferent de l'actual: els 6,13 milions de joves que llavors vivien amb els seus pares eren poc més de la meitat (52,2%) del col·lectiu, que llavors sumava 11,73; els 6,02 actuals s'acosten a les dues terceres parts (63,1%) dels 9,54 que el formen avui.

Per franges d'edat, crida l'atenció la tornada a casa de gairebé 20.000 joves d'entre 30 i 35 en l'últim any i també la de més de 70.000 que tenien entre 25 i 30, grups que suporten uns nivells de precarietat menys intensos que els qui es troben en dècada inicial d'accés al mercat laboral.

Aquesta xifra dona idea de la magnitud del curtcircuit que s'ha produït en els processos d'emancipació. Com també la dona el fet que, segons les dades de l'INE, aquesta xifra de 228.600 persones resulti superior al cens de vuit províncies de l'Espanya buidada: Osca (222.000), Cuenca (196.139), Zamora (170.588), Palència (160.321), Àvila (157.664), Segòvia (153.478), Terol (134.176) i Surià (88.884).

"La situació és dramàtica a Espanya, amb una taxa d'atur juvenil del 40% i una de temporalitat del 60% entre els qui aconsegueixen emprar-se, al que s'afegeixen les rotacions i els baixos sous. Si se li sumen els preus de l'habitatge, és impossible construir una trajectòria vital i una llar", assenyala Carlos Gutiérrez, secretari de Joventut i Noves Realitats del Treball de CCOO, que afegeix que "això provoca frustració i genera un polvorí. Un país no pot sortir a flotació donant aquest tracte a la seva joventut".

Coincideix en el diagnòstic amb el sociòleg David Pac, professor de la Universitat de Saragossa, que assenyala que "la pandèmia ha provocat un canvi en l'emancipació dels joves. Segons Observatori d'Emancipació Juvenil del Consell de la Joventut d'Espanya només el 17% de les persones joves espanyoles viuen emancipades, i aquest és la dada més baixa des de 2001. Les principals causes són la temporalitat i la terciarització de l'economia", que concentra l'ocupació al qual poden accedir els joves en sectors precaritzats com l'hostaleria, la restauració o el comerç.

"Tornen per les dificultats per pagar un habitatge"

Les dades de l'EPA sobre ocupació, atur i activitat avalen aquestes anàlisis: en 2020 treballaven gairebé dos milions d'espanyols de 16 a 35 anys menys que en 2010, en la fase més dura de l'anterior crisi, i hi ha mig milió més d'inactius, després que en l'últim any més de 400.000 es quedessin sense ocupació, 180.000 caiguessin en la desocupació i més de 300.000 es veiessin expulsats del mercat laboral. El grup el formen dos milions menys de persones ara.

L'estructura de les franges d'edat de 16 a 30 anys mostra un grup de 6,7 milions de persones de les quals, amb 2,47 d'ocupats, 1,02 d'aturats i 3,3 d'inactius, gairebé el 80% del col·lectiu (5,3) continua vivint amb els seus pares. O ha tornat a fer-ho en els últims mesos.

I per què opten per tornar a casa? "Podem distingir diversos models d'emancipació a Europa segons el grau d'intervenció estatal, els sistemes educatius i els tipus de mercat laboral. Tot això configura una manera diferent d'entrada a la vida adulta", explica Pac.

Aquests models serien, bàsicament, els de responsabilitat individual del Regne Unit i de França, el de caràcter públic de països com Dinamarca i el familiarista d'Espanya. "La família té aquí un paper essencial de solidaritat intergeneracional. Alguns joves que es queden sense feina per la crisi de la Covid-19 tornen a les llars d'origen a causa de les dificultats per mantenir les despeses derivades de l'habitatge", explica.

"Una generació perduda no pot sortir-li gratis a un país"

L'actual crisi, que es preveu llarga i que està tenint uns efectes especialment intensos en les capes més precàries, com ara dones i joves, està agreujant el fre als processos d'emancipació que va provocar l'anterior entre els qui van començar a ser denominats com la generació perduda, després d'haver provocat fenòmens socials com l'extensió del model de convivència familiar de pensionistes i precaris i demogràfics com una històrica caiguda de la natalitat i de la fecunditat i un retard de l'edat de maternitat.

"Una part de la generació més jove ja va viure la crisi de 2008, que va deixar unes ferides greus que no es van tancar en la recuperació. El resultat ha estat una situació molt fràgil. Ens emancipem prop de la trentena, i qualsevol cop de vent ens porta a haver de refugiar-nos en la família", anota Gutiérrez.

Això passa per segona vegada per a una part dels joves. Els qui tenien vint anys quan va començar la gran recessió en 2008 tenen ara 33 i els que estaven aconseguint la majoria d'edat estan estrenant la trentena quan reben la segona ració de frustració i desencantament. "No poden construir una trajectòria. Assumir que formaràs part d'una generació perduda, sense present ni futur, no és bo, i això no pot sortir-li gratis a un país. Aquest malestar s'expressarà, sigui al carrer o en el vot. Hi ha una cadena sísmica de malestar les expressions del qual poden superposar-se a altres conflictes", adverteix Gutiérrez.

El sindicalista crida l'atenció sobre altre canvi que s'ha anat produint a mesura que avança el segle. "Als 90 es pensava que la precarietat era una etapa, una mica com la mili, però avui s'ha convertit en una cosa estructural", assenyala. "I això comporta riscos d'explosió social i de polarització política. Quan no tens present ni futur el que ve és la impugnació del sistema", afegeix.