SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀBel Olid: "Si destruïm el masclisme, el racisme i la resta d'opressions, no ens caldran les etiquetes"

En només una setmana, Follem? s'ha convertit en el tercer llibre de no ficció més venut, per darrere de Re-unim-nos (La Campana, 2019) de l'expresident Carles Puigdemont i Ho tornarem a fer (Ara llibres, 2019) del líder d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Amb pretensió pedagògica, Bel Olid (Mataró, 1977) parla sense embuts del plaer, de les possibilitats d'experimentar, de consentiment i entusiasme. Explica la lluita per superar el binarisme de gènere i imagina un món sense etiquetes en el qual ens puguem relacionar lliurement deixant de banda estereotips o idees preconcebudes. Dedica el llibre a tota la gent que lluita per aconseguir aquest món: "A nosaltres, que transformem en festa el camp de batalla", però encara es mostra reticent i pessimista. "Estan canviant les coses, però no a la velocitat que voldria". Olid ha presentat Follem en el marc de la Setmana del Llibre en Català.

Follem? és gairebé un manual de sexualitats. Tant el pot llegir una persona de cinquanta anys com un adolescent de setze. Té una finalitat pedagògica?

Tinc dos fills adolescents i en els últims anys he pensat molt en el tipus d'educació sexual que jo vaig rebre o que estic rebent, ja que no deixem mai d'aprendre. Em vaig alarmar. Els missatges que rebem sobre les sexualitats estan mal enfocats, no ens diuen que el sexe pot ser una experiència meravellosa de la qual se'n pot arribar a gaudir molt. No ens ho expliquen. La meva educació sexual va ser: no et quedis embarassada i no agafis infeccions de transmissió sexual (ITS). M'hauria agradat que m'expliquessin més coses i que la informació no hagués estat només basada en unes suposades relacions heterosexuals. A mi, aquella informació no em va servir de gaire. Tothom entén que s'ha de follar, però no perquè follar tingui valor en si mateix, sinó perquè dona capital social. Si folles molt o ets molt follable, ets més guai. Si ets una dona, has de ser follable, si ets home, has de follar molt. [Riu] Sigui com sigui, follar et dona capital social, això sí, sempre vist com un bé de consum i enfocat des de la por.

Un bé de consum?

S'aposta per un sexe molt poc humà. La gent s'educa en sexualitat a partir de la pornografia, pàgines web especialitzades i mass media, on podem incloure cançons, imatges, etc. Em calia fer una reflexió sobre què significa per a mi la sexualitat, per què tinc relacions sexuals, per què tinc les relacions sexuals que tinc i amb qui les tinc i volia transmetre això als meus fills adolescents i la gent de la seva edat. El llibre presenta una reflexió a dos nivells: d'una banda hi ha una pretensió educativa per a la gent més jove; i d'altra vol ser un text destinat a la gent més gran que no s'ha plantejat les seves relacions sexuals.

En el llibre parla de les sexualitats de consum i escriu: "Contra la tirania de les relacions prêt-à-porter, la revolució dels afectes triats". Té a veure amb com es relaciona la gent avui dia a través d'aplicacions com Tinder, OkCupid i d'altres?

"La meva educació sexual va ser: no et quedis embarassada i no agafis infeccions de transmissió sexual (ITS). M'hauria agradat que m'expliquessin més coses"

La gent es relaciona com abans; han canviat les plataformes, però les relacions que s'estableixen no han canviat. Se'ns ven que quan hi ha sexe d'una nit, la relació ha de ser freda i utilitària i no té per què ser així: hi pot haver un afecte, respecte i podem intentar que l'estona que passem amb aquella persona sigui molt agradable en tots els sentits, no només des del punt de vista sexual, sinó des del punt de vista humà. Per a mi, aquests afectes triats tenen sentit quan deixem de banda les expectatives socials i el què s'espera del nostre comportament afectiu i sexual, quan fem allò què ens ve de gust. Se'ns ven que en les relacions sexuals esporàdiques no pot haver-hi afectes, i no hauria de ser així. Em sembla un plantejament pobre. Els afectes triats impliquen escoltar-nos, oblidar-nos de tots els mandats que tenim sobre la sexualitat i atrevir-nos a analitzar què volem, què volen les persones amb qui ens relacionem i mirar si és compatible, perquè de vegades no ho és.

En el llibre mostres diferents possibilitats de relacions sexuals, entre elles el sexe a distància, el que ara es coneix com a 'sexting', una pràctica que, malauradament, pot convertir-se en assetjament digital contra dones.  Fa uns mesos una noia es va suïcidar quan la seva exparella va publicar imatges íntimes d'ella.

Aquí entren molts factors en joc. Per començar, tu has de saber a qui li envies el material i tenir la certesa que aquella persona és de confiança. D'altra banda, l'altra persona ha de saber que publicar aquell material constitueix un delicte. Perquè tenen poder aquestes publicacions? Tenen poder en el moment que hi apareix una dona: se les jutja per haver enviat el material, per tenir desig. Se'n dirà que són unes porques o unes promíscues; això és una cosa que als homes no els passa. Se'ls jutja només en el terreny moral si són personatges públics o estan casats. En aquest tipus d'intercanvis no només es tracta d'establir relacions de confiança en què cap de les persones traeix la intimitat, sinó de desfer-se de la vergonya de tenir desig i ser éssers sexuals. Ensenyar parts del cos o masturbar-se són coses que fa gairebé tothom, no ens hauria de fer vergonya. És absurd que això et pugui destruir com a persona. El que porta a situacions extremes de dolor i patiment a les persones de les quals s'ha traït la confiança revelant continguts que no s'havien de revelar és la pressió social. I això els passa normalment a les dones. És important que deixem de fer slut shaming [culpabilitzar les dones per tenir desig sexual].

Un cas emblemàtic de 'slut shaming' va ser el de Monica Lewinsky i Bill Clinton.

En aquest cas hi havia una relació de poder en la qual Clinton era el cap. Qui va fer les coses malament va ser ell, però el càstig social el va rebre ella.

També explica dos moviments nous que estan prenent força: el 'body positive' i el 'body neutrality'.

El body positive diu que siguis com siguis, en el teu cos hi ha bellesa, i per a mi, això no és veritat: hi ha persones amb cossos molt poc convencionals a qui pot costar molt trobar aquesta bellesa, perquè la bellesa, al cap i a la fi, són convencions socials i expectatives de com han de ser les coses. A més, ni tan sols els models que tenim de bellesa són reals, ja que sempre hi ha retocs. El model que tenim de bellesa i se'ns ven no existeix. El body neutral diu: és igual com sigui el teu cos, accepta'l i valora'l en uns altres paràmetres. Treu la bellesa del centre de les nostres preocupacions i proposa relativitzar el valor que donem a la bellesa en general. Tu saps quan pesava Rosa Parks quan va asseure's a l'autobús? O quan pesava la Malala quan va començar a escriure sobre els drets de les nenes? No ho saps perquè no importa. Això ho vaig llegir l'altre dia per les xarxes. La bellesa entesa com a encaix en un cànon importa relativament. En la majoria de coses que fem a la nostra vida, no té gens d'importància. És per això que la nostra felicitat no pot dependre d'aquest encaix. La nostra felicitat ha de dependre d'elements més estables o estarem condemnats a ser infeliços.

Però la bellesa té un gran pes a la societat actual.

La bellesa té la seva importància, sí, ja que se'ns valida constantment a partir del nostre aspecte físic i és normal que li donem una importància, però això ens fa nosa, i com menys importància li donem, millor. La nostra felicitat no pot dependre del nostre aspecte físic.

Desconstruir-se és la paraula de moda. Desconstruir la idea que tenim del desig, de les pràctiques sexuals, desconstruir els nostres cossos, etc. Estan canviant les coses o és tot un miratge? Aquesta frase de l'últim capítol del llibre és demolidora: "Ens falta molt per arribar a un món en què les sexualitats es puguin viure lliurement".

Les coses estan canviant perquè hi ha molta gent assenyalant l'opressió, però la societat no està canviant tan ràpidament com voldríem. Ara m'arriben molts missatges sobre la gordofòbia o antiracistes que abans no m'arribaven. Des del feminisme s'estan construint unes xarxes que ens estan fent reflexionar sobre el desig i sobre el plaer de manera impensable fa uns anys. Abans aquestes reflexions també es donaven, però no arribaven a tanta gent.

Imagino que està al corrent del boom comercial de cert succionador de clítoris. Sembla que hi ha homes cis que encara es mostren reticents a què les dones disposem d'aquestes joguines, cada cop més populars.

Els homes cis pensen que el seu penis és una vareta màgica que funciona per a tothom, tant per a ells com a elles. Molts d'ells no coneixen que hi ha altres fonts de plaer en el seu cos: si no les coneixen, que les investiguin. Les persones que no tenim penis ja fa temps que sabem que tenim altres fonts de plaer i que hi ha altres pràctiques que no passen pel coit, que finalment, no és la manera més fàcil d'aconseguir plaer. La penetració vaginal està bé, però sovint se'n gaudeix més quan hi ha estimulació d'altres parts del cos, com els mugrons o el clítoris. A més, quan una persona té relacions sexuals satisfactòries, té més ganes de tenir-ne, això els beneficia a ells. Qualsevol cosa que millori la vida sexual d'una parella o d'un dels membres és positiu i repercuteix positivament, sempre que hi hagi respecte, confiança i comunicació. Amb les joguines hi guanya tothom.

A Follem? posa en relació i enfronta tres conceptes: el mandat de gènere, la identitat de gènere i l'expressió de gènere.

El mandat fa referència al que se suposa que hem de fer en funció del nostre gènere, la identitat fa referència al sentiment: què sóc jo? Què sé que sóc? Això en la meva franja d'edat i la gent més gran ho té molt clar, la gent és més binària, però els joves d'avui dia no ho són tant. L'expressió de gènere fa referència a com expliquem al món què som. Si sóc una dona i em sento dona, explicaré al món qui sóc complint els mandats de gènere. Si sóc una dona i l'expressió de gènere no concorda perquè no compleixo els mandats, pot ser que, depèn com sigui el meu cos, la gent es despisti. Quan es coneix algú a qui no es pot classificar immediatament, la gent se sent incòmode, perquè si s'és una dona, se't tracta d'una manera i si ets un home, d'una altra. A mi em sembla interessant no saber-ho, conèixer una persona sense estar subjecte al mandat de gènere. M'interessa establir relacions que no estan mediatitzades per les expectatives de gènere. Tot això és important, però en realitat, a les persones no se les discrimina pel que són sinó pel que semblen.

El sistema binari de gèneres provoca desigualtats. Diu: "Crec que no arribaré a viure al món que voldria: un món en què el sexe biològic i el gènere siguin socialment irrellevants i, per tant, desaparegui l'expressió de gènere (si no hi ha gènere, no cal expressar-lo) i l'orientació sexual". No han començat a canviar les coses?

"De vegades s'acusa la gent trans de fomentar els estereotips i el binarisme, però quanta gent cis ho fa i no se'ls diu res?"

No està superat però la gent jove es relaciona de manera molt diferent amb el gènere a com ho hem fet nosaltres fins ara. Encara són grups minoritaris, però a llocs com San Francisco, on la comunitat LGBTIQ és forta i potent, hi ha estudis que conclouen que una part dels adolescents no es consideren ni nois ni noies. Les persones trans de la meva edat són molt més binàries que no pas les persones trans més joves. Als adolescents trans no els importa tant el binarisme: ja no és tan important ser inintel·ligibles per als altres. És un canvi fascinant.

En el llibre explica com, de vegades, s'acusa les persones trans de fomentar les expressions de gènere tradicionals i de reforçar els estereotips de gènere.

Sí, de vegades s'acusa la gent trans de fomentar els estereotips i el binarisme, però quanta gent cis ho fa i no se'ls diu res? No podem acusar les persones trans d'una cosa que les persones cis fan tota l'estona sense que ningú els cridi l'atenció, tot el contrari: el sistema premia les persones cis que ho fan. És absurd que castiguem les persones trans per adaptar-se al binarisme quan socialment és el que se'ls exigeix. La responsabilitat de canviar el cistema, tal com ho escriuen els joves, la tenim les persones cis, que són les que ho podem fer amb més comoditat.

Cal tenir etiquetes per a tot?

Seria genial que d'aquí a un temps, les etiquetes no fossin necessàries, tot i que no sé si ho arribaré a veure. M'encanta pensar que arribarà un moment en el qual les etiquetes no tinguin cap sentit. Les etiquetes discriminen, però també serveixen contra la discriminació. Jo per exemple m'identifico com a no heterosexual o lesbiana política. Si jo m'adhereixo a aquestes etiquetes, puc lluitar contra les discriminacions. També serveixen per identificar determinades opressions i per entendre que les coses existeixen. Quan jo era adolescent em pensava que era l'única a qui agradaven nois i noies; no havia sentit a parlar de la bisexualitat, molt menys de la pansexualitat. Vaig veure la peli Henry and June (Philip Kaufman, 1990), sobre Anaïs Nin i Henry Milller, i em vaig adonar que no estava sola al món i que hi havia molta gent a qui li passava el mateix que a mi. El fet que hi hagi etiquetes ens obre la possibilitat de ser.

Menciona, en el llibre, i insisteix en el concepte de la presumpció d'heterosexualitat.

"El fet de pactar l'ús del condó i trencar el pacte constitueix una violació"

Si a mi no m'haguessin criat assumint la meva heterosexualitat, jo no hauria necessitat cap etiqueta, però em van criar fent-me creure que només em podien agradar els homes. A poc a poc vaig veure que la defectuosa no era jo, sinó el sistema. Si destruïm les discriminacions i la presumpció d'heterosexualitat, el masclisme, el racisme i la resta d'opressions, no ens caldran les etiquetes.

També parla d'un tema del qual se'n parla poc i que és molt comú: l'agressió profilàctica.

L'agressió profilàctica es produeix quan una de les dues persones que estan mantenint una relació sexual trenca el pacte. Això passa quan un tio cis es treu el condó, quan s'espera, quan t'intenta convèncer que ell controla. Hi ha molta reticència al condó i és una falta de respecte a l'altre i a un mateix. El fet de pactar l'ús del condó i trencar el pacte constitueix una violació: si es trenca el pacte, es trenca el consentiment. Això els costa molt d'entendre a determinats tios cis.

Parlant de consentiment, vostè va una mica més enllà i ho lliga necessàriament a l'entusiasme.

El consentiment és la condició fonamental perquè no siguis un violador, però si a més vols ser persona, està molt bé buscar l'entusiasme.

Alguns homes cis fan molta broma sobre la necessitat de demanar el consentiment explícit.

Els homes cis fan molta conya del tema del consentiment fins que un tio els toca un cul en una discoteca, llavors ja no els sembla tan desgavellat el tema del consentiment. Els tios cis en fan conya perquè sempre s'imaginen en la posició de força, quan no s'imaginen en aquesta posició de força, ja no els fa tanta gràcia.