45 anys dels darrers afusellaments del franquisme, un dels últims cops més durs del règim

Ja els va cantar Aute: "No sé qué estrellas son estas, que hieren como amenazas, ni sé qué sangra la luna al filo de su guadaña". Per a ells, pels milers d'afusellats durant el franquisme, i també pels cinc últims, executats el 27 de setembre de 1975. La dictadura donava els seus últims cops de vida intentant transmetre un missatge de fermesa que, en realitat, tan sols feia sensació de feblesa a una societat cada vegada més organitzada. Sabien que la mort del dictador era a prop. I sabien que aquest seria el moment propici per lluitar per la democràcia a Espanya després d'un règim totalitari que va deixar regades les cunetes de cadàvers d'afusellats.

Cinc afusellaments van passar a la història com els últims del franquisme. Es tractava de tres membres del Front Revolucionari Antifeixistes i Patriota (FRAP) i dos d'ETA polític-militar, als qui els van responsabilitzar de l'assassinat de diversos policies. Els primers es deien José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz; els segons, Juan Paredes Manot i Ángel Otegui. Formant part d'un procés judicial en el qual es van veure imbuïts fins a 11 membres d'aquestes bandes armades, finalment Franco perdonaria la vida a sis d'ells, una notícia que va ser utilitzada per la premsa de llavors per vanagloriar-se de la bondat del dictador.

Esther López, responsable de memòria democràtica d'Esquerra Unida (IU), recorda que les persones enviades com a observadors internacionals van constatar la "farsa" del procés judicial. A més, des del seu punt de vista, les característiques del mateix cas fan que en anomenar-los terroristes "sigui millor deixar-lo en suspens, perquè sí que eren membres de les organitzacions però no caldria donar per vàlida la seva sentència ni condemna". El règim i els seus seguidors, deteriorat per la incipient organització dels obrers en els pols industrials i l'efervescència que es vivia entre l'estudiantat, en lloc de recular davant les protestes i vagues que es repartien per tot el territori nacional va tornar a omplir la plaça d'Orient per mostrar la seva adhesió al dictador: "En aquesta aparició pública el rei Joan Carles va acompanyar al Cabdill, intentant donar una imatge de fermesa a nivell internacional. Una altra cosa més que deixa constància del seu desig de deixar tot lligat i ben lligat de la mà del successor", reflexiona López.

“Tornar a l'horror de la postguerra”

Ella mateixa denomina el que va passar com una "aberració total", que s'afusellés a cinc condemnats a mort de la mateixa forma en què s'efectuava durant la postguerra, els pitjors anys i més durs del franquisme. Que les seves edats fossin 25, 21, 27, 21 i 32 anys, correlativament a l'ordre en què han estat citats amb anterioritat, va fer que el renou format s'acreixés. "Crec recordar que els van donar, fins i tot, el tir de gràcia. Buscaven tornar a l'horror de la postguerra i donar un missatge que la dictadura no acabaria amb la mort de Franco", agrega l'experta en memòria històrica d'IU.

La professora titular en la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i experta tant en la repressió franquista com en la premsa espanyola d'aquell temps, Mirta Núñez, fa un exercici de memòria personal i afirma que "un sector important de la població sí que entenia, encara que no justificava, l'aparició de bandes terroristes que s'oposessin mitjançant les armes a la dictadura". "Durant el franquisme hi havia un sector acomodat que estava tranquil dins del ramat feliç, però també són els anys en què molts joves comencen a despertar. Les protestes continuades en repulsa al règim van ser resultat de l'estratègia orquestrada entre les Comissions Obreres i el Partit Comunista d'Espanya (PCE) de cara a repolititzar la gent; una estratègia molt exitosa però amb un alt cost familiar i personal", declara la docent.

Va ser una època en la qual l'organització popular aixecava el cap mentre Franco la baixava, però la por i la militarització de l'Estat encara persistien. "Estàvem al tardofranquisme i encara continuaven utilitzant les mateixes maneres de sempre: el garrot vil, els afusellaments… Era una cosa que ja no tenia tant a veure amb la quantitat d'assassinats pel règim sinó per les maneres de fer-ho, un missatge que deia que en essència res havia canviat en 40 anys", en els mateixos termes de la professora universitària. Però no era l'única cosa que es mantenia immòbil. La promulgació de decrets i lleis orientades únicament a endurir la repressió també es donava. Així doncs, després de l'aparició de diverses bandes terroristes el Govern espanyol va preveure la pena de mort per aquells implicats en delictes de terrorisme, tal com va esdevenir aquell 27 de setembre després d'un gran enrenou internacional.

Repercussió en altres països

Tretze països van retirar momentàniament els seus ambaixadors de Madrid, intentant col·locar al règim en una situació d'aïllament polític i moral que no es produïa des de la dècada dels 40. En nombrosos països d'Europa centenars de persones van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a les execucions. Unes mobilitzacions que van anar més enllà a Lisboa, ja que la seu de l'ambaixada espanyola al país lusità va ser ocupada per alguns activistes i fins i tot incendiada. En paraules de Mauricio Valiente, responsable de memòria democràtica del PCE, "va ser un senyal molt negativa per a l'època que s'aveïnava, com un reducte de feixisme a Europa, que és el que va ser el franquisme, i que exercia una violència irracional i sistemàtica creant una conflictivitat social i política en tots els nivells que no hi havia manera de canalitzar-la".

Posant la vista més enllà de les fronteres espanyoles, "amb independència dels fets pels quals es va jutjar a aquestes persones, una dictadura que no respectava els procediments penals, que havia normalitzat i sistematitzat la tortura en els seus centres de detenció i que no va escoltar totes les peticions que els van arribar de clemència havia de trobar una resposta en l'exterior", en paraules de Valiente. López, per part seva, afegeix que la pressió internacional sempre va ser aquí, i que si no hagués estat per ella, Franco no hauria virat cap a una aparença de dictador tou després de la Segona Guerra Mundial, "encara que el preu que vam haver de pagar va ser que els Estats Units l'acabés secundant", apunta la militant d'IU.

Arriba la Llei de Memòria Democràtica

Amb la idea clara que "és hora d'honrar", López al·ludeix a la recent posada en marxa de la Llei de Memòria Democràtica . "Que haguem arribat 45 anys tard, que sigui ara quan intentem reparar tota aquesta crueltat soferta, aquesta vulneració flagrant dels drets humans, és un reflex de com hem perdut el temps aquests anys, quelcom que s'ha reflectit en com l'extrema dreta ocupa tantíssims escons al Congrés. Hem arribat tard, però no prou tard com perquè sigui irreparable", narra ella mateixa. De la mateixa manera, l'adopció d'aquest nou marc legislatiu per un Govern espanyol encapçalat pel PSOE fa veure que la societat civil està organitzada per a tal fi, i que per fi les associacions memorialistes aconseguiran que les seves necessitats es plasmin en una llei", parafrasejant a l'experta.

Valiente també es congratula de la Llei de Memòria Democràtica, que millora en molts aspectes l'anterior Llei de Memòria Històrica. "És important recordar a aquests últims cinc afusellats perquè defineixen el caràcter criminal que el franquisme va tenir fins als seus últims dies. La nova Llei introdueix un marc de condemna clara i directa del cop d'estat i de la dictadura. I és important fer-ho ara perquè en els últims anys estem veient a una dreta que utilitza un discurs que pretén blanquejar el feixisme", assenyala el militant del PCE.

Així mateix, Valiente també considera essencial que la memòria democràtica sigui present a tot el conjunt de les lluites socials: "Quan es reivindica l'educació o la sanitat públiques, hem de recordar el que va costar en aquest país garantir aquests drets. És el gran repte del moviment memorialista, perquè no es tracta simplement d'una qüestió de víctimes i col·lectius que reivindiquen el seu passat, sinó que es tracta d'una necessitat per al conjunt del país on entronquen les lluites socials del present".

Veritat, justícia i reparació

La responsable de memòria democràtica d'IU ressalta que "la gran majoria de persones d'aquest país venim d'una herència que mai ha deixat de plorar per les seves víctimes i tan sols una ínfima minoria va heretar el llegat dels botxins". D'aquesta manera, en un exercici de reconeixement als últims cinc afusellats pel franquisme, gairebé una trentena de col·lectius antifeixistes i memorialistes han convocat una concentració en el cementiri de l'Almudena, a Madrid, el diumenge 27 de setembre a les 12.00 hores, just uns dies després que Enrique Santiago, secretari general del PCE, aconseguís que el Govern central erigeixi un memorial als executats per la dictadura en el mateix cementiri en el qual l'alcalde de la capital va voler equiparar a totes les víctimes de la dictadura.

Així conclou López: "No podem començar a parlar d'una democràcia a Espanya si no atallem la vulneració més gran de drets humans que ha existit i que ha deixat en cunetes a milers de desapareguts forçats, sent el segon país amb més fosses comunes del món després de Cambodja. A tots i totes ens interessa que la democràcia s'assegui sobre la veritat, la justícia i la reparació".