25 ANIVERSARI DELS JOCS OLÍMPICSHassiba Boulmerka, un puny alçat per la llibertat a Barcelona 92

Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser els primers post-soviètics i van comptar amb la victòria al palmarès d'aquell singular equip unificat que ajuntava la majoria dels esportistes de les antigues repúbliques de la URSS. Lluny dels boicots dels anys anteriors, la guerra freda quedava soterrada del tot per donar pas a l'espectacle del dream team de la NBA. Vist amb perspectiva, però, el gran èxit d'aquells Jocs va ser l'eclosió definitiva de les atletes africanes.

Nawal El Moutawakel va ser la primera africana en proclamar-se campiona olímpica i la primera dona del món àrab en pujar al podi. Ho va aconseguir als Jocs de Los Àngeles de 1984 amb una exhibició als 400 metres tanques. La marroquina va sacsejar consciències amb aquell triomf i amb la seva tasca posterior per fer créixer l'esport femení en tots els àmbits possibles. Les africanes, però, no ho tenien gens fàcil i al cap de quatre anys, a Seül 1988, van passar inadvertides. El Moutawakel havia sembrat una llavor que trigaria vuit anys a esclatar definitivament.

A Barcelona 92 Àfrica va viure amb intensitat la final femenina del 10.000 metres llisos. La corredora d'Etiòpia Derartu Tulu va vèncer per davant de la sud-africana blanca Elana Meyer. Els Jocs eren la primera gran cita esportiva internacional després del final de l'Apartheid i la volta d'honor que Tulu i Meyer van fer plegades a l'estadi de Montjuïc va ensorrar molts murs que oficialment ja feia mesos que estaven enderrocats. 

Una imatge potent que d'altra banda donava el tret de sortida al domini d'Etiòpia. Des d'aquell 1992 han pujat al podi en totes les edicions d'aquesta prova de fons femení. La gran victòria de Tulu va venir acompanyada d'una sorprenent medalla de bronze als 4x100 relleus de l'equip nigerià format per Beatrice Utondu, Faith Idehen, Mary Onyali i Christy Opara Thompson. Onyali, a més, va ser finalista a la prova reina de la velocitat.

Encara hi va haver un altre podi africà als 1.500 metres llisos. Una magnífica medalla d'or assolida per l'algeriana Hassiba Boulmerka que va alçar el puny tot just creuar la línia de meta en primera posició. Un gest de ràbia i de reivindicació que sempre ha reivindicat com un «triomf per totes les dones del món que planten cara als seus enemics». Per entendre aquell puny i les llàgrimes del podi («Eren llàgrimes de sacrifici, per tota la gent que m'estimava i que havia abandonat per disputar aquella cursa»), cal explicar la història d'una atleta valenta.

Hassiba Boulmerka, l'èxit tacat per l'integrisme religiós

Boulmerka va néixer el 10 de juliol de 1968 a Constantina, la ciutat on va créixer i on va iniciar la seva carrera esportiva. Amb 20 anys va classificar-se per als jocs de Seül, on va caure eliminada a les rondes preliminars. Millorant de mica en mica la seva tècnica i la capacitat de lectura durant les curses, l'algeriana va esdevenir una adversària difícil per a les grans estrelles del moment. Al míting de Roma de la Golden Gala de 1991 va guanyar els 800 metres llisos i al cap d'un mes, a Tòquio, va convertir-se en la primera africana en proclamar-se campiona del món d'atletisme en vèncer als 1.500 metres llisos. Als Jocs del Mediterrani celebrats a Atenes també va somriure amb un doble or als 800 i als 1.500.

Tots aquells èxits van ser celebrats amb eufòria al seu país, que després dels mundials la va premiar amb una rebuda multitudinària als carrers de la capital, a Alger. Allà va compartir una rua singular acompanyada per Noureddine Morceli, un altre grandíssim migfondista que també havia triomfat a Tòquio. Va ser un reconeixement enorme per a dos joves talents que tenien ganes de brillar un any després a Barcelona. Aquella rebuda, però, va ser un esclat aïllat d'alegria en un país en tensió permanent i que estava a punt de viure una guerra civil.

L'islamisme integrista creixia i Boulmerka va ser una de les primeres algerianes en ser amenaçada

El conflicte va esclatar al cap de pocs mesos, els dies finals de 1991, i va prosseguir amb un cop d'estat el gener de 1992 que va tenir continuïtat armada a diferents indrets del país de grups islamistes que no perdonaven al govern de l'FLN que no hagués acceptat la seva victòria a les urnes. L'islamisme integrista creixia en popularitat i Hassiba Boulmerka, al centre del focus mediàtic, va ser una de les primeres algerianes en ser amenaçada. 

El primer en atacar-la va ser l'imam de la mesquita més propera de casa seva. En una pregària va denunciar que corria en pantalons curts, ensenyant els braços i les cames, i que allò no només l'excloïa de ser musulmana, sinó que la convertia en una persona contrària als musulmans. Per si fos poca cosa, Boulmerka acostumava a anar a totes les recepcions oficials i actes públics sense vel i plantava cara públicament al clergue («no es pot córrer amb hijab»), malgrat ser musulmana i practicant, i a aquells que des del poder van intentar prohibir l'esport femení, sense èxit.

A partir d'aquell moment Boulmerka va estar al punt de mira i no va poder continuar entrenant amb els seus companys. De fet, tant ella com la seva família van començar a rebre amenaces de mort, van aparèixer pintades a casa seva que l'acusaven de «traïdora» i la gran estrella dels mundials de Tòquio es va veure obligada a fer les maletes. Boulmerka va sol·licitar un visat permanent a Europa i va viatjar a Berlín per preparar-se pels Jocs. Allà va tallar totes les comunicacions amb la seva família per evitar posar-la en perill i concentrar-se en els seus objectius esportius. El 1992 Boulmerka no va poder competir abans de la cita olímpica i va aprendre a viure acompanyada d'escorta policial permanent.

A la Barcelona festiva i eufòrica del 1992 hi va arribar canviant el trajecte del vol i fent una escala imprevista a Oslo per evitar qualsevol atac del Front Islàmic de Salvació (FIS) del seu país. De fet, Boulmerka va arribar a la capital catalana just una nit abans d'entrar en competició i va ser escortada el dia següent de l'hotel on s'allotjava a l'estadi com a mesura preventiva. L'algeriana recorda perfectament la presència policial: «M'acompanyaven a tot arreu. Eren amb mi a l'estadi, als vestidors... fins i tot als lavabos!».

Malgrat haver assolit la primera medalla d'or de la història del seu país, no va rebre cap reconeixement públic

La pressió i la manca de preparació no va passar-li factura. Boulmerka va guanyar la seva sèrie, va guanyar la seva semifinal i es va imposar a la final amb un magnífic temps de 3:55.30, imposant-se per davant de la russa Rogatxova i de la xinesa Yunxia. El puny alçat primer, després el dit assenyalant el nom del seu país a la samarreta i l'explosió d'emocions al podi van ser els únics elements que mostraven tot allò que havia sofert Boulmerka entre l'or mundial i l'or olímpic. 

Per a la majoria del públic barceloní, el triomf de l'africana no era res més que la victòria d'una atleta que ja era campiona del món i que plorava després d'assolir l'anhelada medalla olímpica. Boulmerka, però, era l'atleta que necessitava escorta policial per poder competir i que feia mesos que no tenia cap notícia de la seva família amenaçada de mort.

Una rebuda freda, una figura reivindicada

Boulmerka va tornar a Algèria després dels Jocs i, malgrat haver assolit la primera medalla d'or de la història del seu país, no va rebre cap reconeixement públic. Els carrers, això sí, van tornar a omplir-se per celebrar aquell triomf històric. Hassiba va esdevenir un símbol de lluita, especialment per a les joves algerianes que la veien com a referent del combat contra l'integrisme religiós.

Boulmerka és una figura reivindicada a Algèria com una dona que va brillar com ningú

Durant uns mesos va estar pendent del seu pare, que estava en coma després de patir un infart durant la seva estada a Alemanya. L'algeriana va intentar continuar entrenant al seu país malgrat les dificultats i les conseqüències visibles en la seva quotidianitat del conflicte armat a la seva ciutat natal. Més endavant se n'aniria a viure a Cuba per acabar retornant al seu país.

Boulmerka va continuar brillant a les millors competicions mundials i el 1993 es va penjar el bronze als mundials i el 1995, a Goteborg, i de nou amb protecció policial per desplaçar-se de l'hotel a l'estadi, va tornar a guanyar la medalla d'or a la seva prova preferida, els 1.500 metres llisos. Anys més tard es va retirar de l'atletisme, va posicionar-se políticament contra el FIS i va compaginar la feina d'empresària amb la participació en diverses comissions del COI. Actualment Boulmerka és una figura reivindicada a Algèria com una dona que va brillar com ningú ho havia fet abans en l'esport d'elit internacional.

Fa 25 anys que Boulmerka va vèncer totes les pors amb una cursa memorable a l'estadi olímpic de Montjuïc. Ara que és temps d'homenatge, reivindiquem el seu puny alçat per totes les dones que s'alcen contra les injustícies arreu del món.