El precedent dels diversos incompliments de l'acord de finançament del 2009

Les darreres setmanes ha augmentat la tensió entre ERC i el PSOE al voltant de la reforma del finançament. En comptes d'avançar a velocitat de creuer en el compliment del que es va acordar en la investidura de Salvador Illa, els republicans denuncien que s'estan topant amb resistències de l'altra part, que personalitzen en la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que alhora també serà la candidata del PSOE a les eleccions andaluses previstes per a l'any vinent. 

Amb matisos diversos, les dificultats recorden el succeït amb l'actual model de finançament, aprovat el juliol del 2009 després d'unes negociacions complexes i que, més de tres lustres més tard, no ha complert tot el que s'havia acordat amb la Generalitat, que com ara estava presidida pel PSC.

L'últim exemple de la tensió existent el constitueix la posició de Montero davant la proposició de llei registrada per ERC al Congrés per aconseguir la cessió integral de l'IRPF a Catalunya, que no veu "assumible", o les resistències de l'executiu estatal a assumir l'ordinalitat en el repartiment dels recursos entre les diferents autonomies. Com a reacció, Junqueras insisteix que els republicans no pensen negociar els pressupostos de l'Estat o de la Generalitat amb el Partit Socialista si abans no hi ha avenços significatius en matèria de finançament.

La Comissió Bilateral Estat – Generalitat del passat 14 de juliol va servir per establir les bases del nou model de finançament, però sense que el Govern de Sánchez assumís el principi d'ordinalitat. L'ordinalitat implicaria que després del repartiment de recursos entre les comunitats de règim comú, Catalunya mantindria la posició que ocupa a l'hora de fer aportacions al sistema, és a dir, si és la tercera que més recapta -sempre en xifres per càpita- hauria de ser la tercera que més diners rebés. Actualment és la tercera en recaptació, però baixa a la desena posició quan es fa el repartiment de fons, posició que cau fins a la 14a si es té en compte el cost de la vida.

Catalunya és la tercera en recaptació per càpita, però tot just la desena comunitat quan es fa el repartiment dels fons

El compliment al 100% del que diu l'acord d'investidura entre ERC i PSC ja es dona per impossible des que a l'estiu un document del Govern va assumir que l'Agència Tributària de Catalunya (ATC) no assumiria la recaptació de l'IRPF fins el 2028, dos anys més tard del previst. La raó fonamental és que per fer-ho necessita experimentar un creixement de recursos i personal que no s'haurà completat.

Paral·lelament, més enllà de les negociacions entre els dos governs -estatal i autonòmic- i ERC, perquè el nou model pugui ser una realitat caldrà la modificació al Congrés de tres lleis, el que requereix el suport de la majoria d'investidura a Sánchez, un fet que ni de bon tros està garantit.

Celebració inicial

Si se superen tots aquests obstacles, encara s'hauria de comprovar amb el pas dels anys que realment es compleix allò que establís el nou model, perquè si més no amb l'actual sistema de finançament es pot dir que no ha estat així. Almenys des de l'òptica catalana. A mitjan de juliol del 2009, quan els executius liderats aleshores per José Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero van tancar l'acord definitiu del nou finançament, el Govern de la Generalitat -conformat per PSC, ERC i ICV-EUiA- va emetre un comunicat que celebrava el pacte.

Entre d'altres punts, el text assegurava "el nou model desenvolupa l’Estatut en la seva màxima potencialitat en tots els seus preceptes", que l'acord "representa un canvi de fons respecte del model actual, que consolida i fa efectiva la relació bilateral de Catalunya amb el govern de l'Estat" i que "l'acord proporciona a Catalunya una quantia a l'alçada de les aspiracions que s’havien plantejat. Suposarà una quantia molt significativa que es desprèn del nou model".

A l'hora de detallar els "aspectes destacats" del nou model, se citaven punts com que "els recursos per càpita de Catalunya se situaran, per primera vegada, per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes". En concret, ho havien d'estar "cinc punts". Això, segons els partits del Govern català, havia de suposar "un increment substancial dels ingressos de la Generalitat" i, per tant, comportar "una reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l'Estat".

Segons la Generalitat, l'acord de 2009 havia de situar Catalunya cinc punts per sobre de la mitjana en recursos per càpita

L'acord suposava teòricament complir l'Estatut, aprovat en referèndum el 2006, i que també establia la creació d'un consorci "amb participació paritària" entre les hisendes estatal i catalana, destinat a "poder gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar la totalitat dels impostos cedits a Catalunya". La normativa autonòmica també fixava en matèria de finançament que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament".

Decepció posterior

A finals de juny del 2010, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar la seva sentència sobre l'Estatut, que en retallava aspectes clau, com alguns dels punts que feien referència al finançament. Entre la sentència judicial i la manca de voluntat política, les suposades bondats del nou finançament van diluir-se ràpidament i el compliment d'allò pactat no s'arribaria a produir mai al 100%.

El consorci tributari teòricament havia de precedir l'aplicació del nou model de finançament i havia de crear-se durant el 2008, l'any en què va aparèixer l'Agència Tributària de Catalunya. La realitat, però, és que no va arribar a materialitzar-se mai i en ple setembre del 2025 no existeix. Abans de les eleccions al Parlament de maig de l'any passat, Salvador Illa, aleshores cap de llista del PSC, se'l va fer seu i el portava al programa electoral, però l'acord d'investidura amb ERC va tornar-lo a fer desaparèixer. Lluny d'un consorci, els republicans van aconseguir que al pacte es concretés que seria l'ATC l'encarregada de recaptar i gestionar tots els impostos a Catalunya.

El consorci tributari entre les hisendes catalana i estatal no s'ha creat mai

Pel que fa als resultats concrets del nou model, amb els anys s'ha constatat que els recursos per càpita que n'obté Catalunya no només no se situen cinc punts per sobre de la mitjana, sinó que fins i tot queden per sota. Segons les dades del Departament d'Economia a partir de la distribució del sistema de finançament del 2022, després del repartiment la mitjana de recursos per càpita va ser 3.341 euros, però Catalunya va quedar-se per sota, en 3.264 euros per habitant. A més a més, suposava un retrocés respecte dels 3.565 euros per habitant que recaptava. Ras i curt, passava de ser la tercera en recaptació a tot just la desena posició en la distribució. Res a veure amb el que establien tant l'Estatut com l'acord de finançament del 2009. L'ordinalitat, per tant, no s'ha complert, si bé és cert que aquest principi va quedar absolutament diluït amb la sentència del TC del 2010.

Finalment, si posem el focus en el dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre el que l'Estat recapta a Catalunya i el que hi acaba tornant, durant els anys 2002 i 2009 es movia entre el 8% i el 10% del PIB català i els 13.000 i els 17.000 milions anuals, segons el mètode de flux monetari. I les darreres dades donades per la Generalitat, que corresponen als anys 2020 i 2021, indiquen que va situar-se en el 9,8% i el 9,6% del PIB, el que equivalia a 20.772 i 21.982 milions, respectivament. És a dir, que a la pràctica el dèficit fiscal no s'ha reduït i es manté en percentatges absolutament equivalents als que hi havia abans de l'aplicació del model de finançament de 2009.

El sistema de finançament actual no ha servit per reduir el dèficit fiscal català

Segons va escriure l'any passat Marta Espasa, professora d'Hisenda Pública de la UB i membre de l'Institut d'Economia de Barcelona, "tot i que l'actual sistema de finançament va suposar una millora formal respecte del model anterior, la seva aplicació ha comportat greus disfuncions, entre les quals destaquen la manca d'autonomia i de responsabilitat fiscal, la persistència de desequilibris verticals i horitzontals i un elevat grau de complexitat i d’opacitat".

I hi afegia que "aquestes deficiències estructurals han afectat especialment Catalunya, i li han generat un problema de finançament insuficient crònic que ha repercutit en el finançament dels serveis públics traspassats a la Generalitat, malgrat que la ciutadania contribueixi amb els impostos per cobrir suficientment el cost d'aquests serveis".

Raons que expliquen la demanda transversal de la societat i els partits catalans a favor d'una reforma profunda del sistema. I que, a més a més, posen de relleu que si, finalment, s'assoleix un acord i s'aprova un nou model caldrà comprovar amb els anys fins a quin punt es compleix al peu de la lletra.