Entrevista a Joan Tardà (ERC)"ERC haurà de decidir sobre el front d'esquerres, inevitablement, en una consulta a la militància"

Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953) és una de les figures emblemàtiques d'Esquerra Republicana en particular, i de la política catalana en generals, dels últims 20 anys. Especialment pel seu pas pel Congrés a Madrid on va estar des del 204 fins el 2019 i on es va fer molt popular per les seves punyents intervencions. Ara publica un ampli relat d'aquella etapa en el llibre 'Una crònica republicana des de Madrid' (Viena edicions), prologat pel periodista Sergi Sol, on repassa multitud d'aspectes i detalls viscuts a la capital de l'Estat.

Tardà és també un polític amb idees pròpies, que defensa de forma lúcida, argumentada i amb convicció, i no sempre d'acord amb la direcció del seu partit. És el cas actual, amb la defensa d'un Front d'Esquerres de Catalunya amb ERC, Comuns, CUP i altres actors polítics i socials de les esquerres catalanes, tal i com ja va avançar en una entrevista a Públic. 

En aquesta nova entrevista defensa que ERC haurà de fer una consulta a la militància sobre aquest front d'esquerres, en aquest cas discrepant amb el president del partit, Oriol Junqueras, del qual paradoxalment va ser un dels principals partidaris en la pugna del darrer Congrés d'ERC. I de retruc, avala l'estratègia que, en sintonia, desenvolupa Gabriel Rufián, de qui al llibre assegura que va tenir un "amor a primera vista" i a qui va traspassar el testimoni a Madrid.

Ha fet un llibre de 86 capítols i 800 pàgines que recull les seves vivències al Congrés. 'Una crònica republicana des de Madrid' són unes memòries o un dietari? Perquè el fil conductor són les notes que anava prenent.

No són unes memòries. De fet, no són memòries en la mesura que el llibre no està redactat com a tals. Les memòries permeten fer una relectura actual de fets passats i jo no n'he fet. El que pretenc és fer una acta notarial dels fets protagonitzats pel grup parlamentari [d'ERC]. Tinc una infinitat de llibretes amb anotacions. Això també inclou moltes contradiccions perquè són anys de molta acceleració de la història com el propi procés independentista.

Vostè parla extensament de l'etapa d'acords amb el Govern Zapatero. Va ser lleial?

El 2004 teníem com a objectiu aterrar a Madrid a fi i efecte de construir conjuntament amb l'esquerra espanyola una segona fase dels autogoverns. L'Estatut que aquí havíem començat a redactar, teòricament, havia de ser revalidat per l'esquerra espanyola com a motlle de la resta d'Estatuts d'Autonomia que una vegada, tots ells refets, comportaria un escenari d'un major aprofundiment dels autogoverns. Tot això se'n va anar en orris amb el retorn de la dialèctica del postfranquisme, d'aliances del PSOE amb els nacionalismes burgesos basc i català. Després va venir el procés, i el postprocés que és la voluntat de construir des del republicanisme un escenari de diàleg amb el PSOE per tal de donar lloc posteriorment a un escenari de negociació i resolució del conflicte.

Amb Zapatero, ERC buscava una aliança estratègica amb el PSOE. Sustituir el nacionalisme borbònic de CiU i PNB pel republicanisme i les esquerres sobiranistes. El PSOE va optar per una aliança tàctica. La del 'kleenex', fer servir i llençar

Vol dir que Zapatero preferia CiU abans que ERC tot i haver-lo investit?

La nostra relació envers del PSOE, en la primera etapa de Rodríguez Zapatero, tenia la categoria de pretensió d'aliança estratègica. Però vam descobrir de seguida, al cap de dos o tres anys, que la relació d'ells envers nosaltres era més aviat tàctica. Tàctica del kleenex, fer servir i llançar. La nostra pretensió era que l'esquerra espanyola substituís CiU i PNB per les esquerres sobiranistes. Aquesta era la gran transformació.

Però vostè reconeix al llibre que això no acaba passant.

No, no solament no acaba passant, sinó que el PSOE té molt d'interès de matar-ho. De fet, tenia tant d'interès que va sabotejar els governs tripartits, tant el de Maragall com el de Montilla. Per tornar a les aigües empantanades de la dècada dels vuitanta i del règim del 78 entre PSOE, CiU i PNB. Raó per la qual va ser clau el pacte de l'Estatut entre Zapatero i Artur Mas.

Enllaçant amb l'actualitat, en el llibre vostè diu que la llavor del Front Ampli, que vostè ja va defensar en una anterior llibre, i que incloïa ERC, Comuns, CUP i també Junts, avui muta en front d'esquerres autodeterministes. Què vol dir això?

El Front Ampli tenia tenia tot el sentit del món. Nosaltres enteníem un Govern de Front Ampli com un govern en el qual hi hagués Junts, amb la presidència d'Esquerra Republicana, i incorporant Comuns i la CUP.

Comuns i CUP amb Junts?

Enteníem que un Govern  de quatre potes sempre és més ferm que no pas un Govern de dues potes. De fet, hi hauria un desplaçament d'aquest Govern cap a l'esquerra en la mesura que hi hauria més socis i que les accions que correspondrien a Junts serien minoritàries. Aleshores, el programa electoral del PSOE no era massa més esquerranós que el de Junts. Ara Junts ha fet un viratge a la dreta extraordinari. Ens semblava estrany que els Comuns aquí no s'hi volguessin sumar a la idea, quan a Madrid Pablo Iglésias havia pactat un Govern amb el PSOE, amb qui havia tingut una actitud molt bel·ligerant.

Però el Front Ampli no es va fer i ara vostè aposta per un front d'esquerres. Què ha canviat?

Doncs no és altra cosa que el paisatge.

Vol dir l'emergència de la ultradreta amb Vox i també Aliança Catalana?

Evidentment. El paisatge actual és molt més polaritzat. Les condicions socials, econòmiques i totes les incerteses que comporta aquesta nova crisi del capitalisme, que fins i tot posa en escac la mateixa democràcia liberal. Creiem que, justament perquè la societat s'està polaritzant i entrem en escenaris de resistència, ara el que caldria són fronts esquerres.

Només des dels fronts d'esquerres podrem combatre la desafecció per part de molts ciutadans, joves i grans, que han vist com s'estroncava la seva cultura política progressista

Per què?

Entre altres coses perquè només des dels fronts d'esquerres podrem combatre la desafecció per part de molts ciutadans, joves i grans, que han vist com s'estroncava la seva cultura política progressista. La transmissió entre generacions del patrimoni cultural de les esquerres, avui dia s'està esfilagarsant víctima de la desafecció. Una tendència que podem revertir si les esquerres fan allò que no s'espera d'elles, unir-se davant una realitat que atempta contra tot el construït democràticament en les darreres dècades i que genera la incertesa d'escenaris esfereïdors.

Però vostè forma part d'un partit que es diu Esquerra Republicana i lidera una corrent interna que és Àgora Republicana. Com ho pensa impulsar?

Àgora Republicana bàsicament ha nascut per assolir dos objectius. Primer, per fer inevitable l'empoderament de la militància perquè entenem que és el que pot salvaguardar els partits polítics de convertir-se en una empresa de comunicació. I dos, aconseguir la unitat de l'esquerra en el proper cicle electoral.

Quina és doncs la seva proposta per a ERC?

Esquerra Republicana hauria de liderar l'impuls i la voluntat de constituir a Catalunya, i després podem parlar d'altres territoris dels Països Catalans, un front d'esquerres que integrés en el proper cicle electoral els partits d'esquerra independentistes i sobiranistes. Comuns, la CUP, Comunistes, Esquerra Republicana i altres partits que pugui haver-hi de caràcter sobiranista i independentista d'esquerres. Sense necessitat de renunciar als logos. És a dir, una sola papereta, Front d'Esquerres de Catalunya, a sota tots els logos de tots els partits, després el llistat de candidats, i incorporant representants dels moviments socials.

Esquerra Republicana hauria de liderar l'impuls i la voluntat de constituir a Catalunya un front d'esquerres. Una sola papereta, Front d'Esquerres de Catalunya, i a sota de la llista tots els logos de tots els partits

I com es tria el cap de llista?

Però això no pertoca ara! Ara el que pertoca és guanyar la batalla ideològica de convèncer a les bases d'Esquerra Republicana, i convèncer a la direcció, de la necessitat de conformar una candidatura del Front d'Esquerres de Catalunya. Nosaltres voldríem que aquest debat fos tan intens, com ja ho és dins d'Esquerra, a la CUP i als Comuns. Crec que si en el 2027 hi ha un Front d'Esquerres de Catalunya, també pot actuar com un mirall, com un catalitzador, perquè els espanyols facin el mateix.

Però Gabriel Rufián planteja directament una coalició amb les esquerres de la resta de l'Estat. Com casa això?

Això no ho he vist enlloc. Una cosa és el que diuen els diaris que diu Rufián. Això no ho he vist en cap document. Jo, el dia 9 [d'abril] aniré a escoltar Rufián [a l'acte de Barcelona amb Irene Montero]. Crec que serà un acte molt interessant, perquè dues ment lúcides, com la de Rufián i Montero, debatent en una universitat davant de 300 o 400 joves, ho trobo una molt bona notícia. D'altra banda, Rufián sap que les polítiques d'aliances les decideixen els partits. El que diu Rufián és: esquerres espanyoles espavileu-vos. I també diu una cosa molt certa: que alguns, innocentment, creuen que els mals que venen de Ponent [cap a Catalunya], a Fraga s'aturen, i no és cert. Si guanya el Vox i el PP, dubto que les classes populars catalanes, i la catalanitat, puguin suportar 8 o 12 anys de Govern de la ultradreta.

Rufián sap que les polítiques d'aliances les decideixen els partits. El que diu Rufián és: esquerres espanyoles espavileu-vos

I el Front d'Esquerres a Catalunya sumaria o restaria per evitar això?

Jo tinc la impressió que si l'any 2027 fem un Front d'Esquerres de Catalunya [a les generals] no es perdrà cap vot, al contrari, i podrem contribuir de millor manera a aturar el PP i Vox, que és el bé superior a perseguir. I si l'any 2028, el Front d'Esquerres de Catalunya es presenta a les eleccions al Parlament crec que estem en condicions de guanyar.

No sembla que a ERC, almenys la direcció, estigui per aquesta fórmula...

Ara en aquests moments, nosaltres el que pretenem és convèncer la direcció i les bases d'Esquerra, raó per la qual esperem, desitgem, reclamarem que es pugui fer una consulta interna, tal com es va fer amb un tema tan important com  la investidura de Salvador Illa. La direcció d'Esquerra Republicana, que és la meva direcció, que és la nostra direcció, que està absolutament legitimada perquè és la que va guanyar, i en el meu cas jo vaig votar a favor d'ella, aquesta direcció ja ha reconegut que el debat s'ha de fer. I a més a més, tothom sap que aquest debat anirà creixent amb el temps.

La direcció insta a que això es decideixi en els òrgans de decisió pertinents i apunten al Consell Nacional. Quina és la seva proposta, forçar una consulta?

Nosaltres el que defensem és que és una decisió tan important que fins i tot pot  condicionar el sistema de partits polítics de la propera dècada. De manera que, més enllà que el Consell Nacional vulgui debatre-ho, aquesta decisió crec que inevitablement s'haurà de prendre a través d'una consulta interna a la militància.

A ERC, la decisió sobre el front d'esquerres crec que, inevitablement, s'haurà de prendre a través d'una consulta a la militància

Però la forçaran la consulta recollint les signatures pertinents?

Jo crec que seria bo recordar que Oriol Junqueras es va presentar al Congrés [d'ERC] amb la proposta de Militància Decidim. És a dir, empoderament. I el tema és tan troncal com per prendre la decisió en una consulta a la militància. Els estatuts permeten recollir 800 signatures, però no, als qui som junqueristes ens faria mal haver de recollir signatures.

Però entén que, mentre no hi hagi una decisió, hi hagi gent, dins i fora del partit, desorientats pel fet que un dirigent com Gabriel Rufián faci actes amb altres dirigents polítics en contra del que planteja la direcció d'ERC?

Sé de forma fefaent que Gabriel Rufián i Oriol Junqueras van estar parlant de l'acte [del dia 9 d'abril] el dia 16 de març i no va haver-hi cap oposició per part de la direcció, al contrari, va haver-hi alguna veu que venia a dir que ja ens va bé que es faci aquest acte.

Serà clau aquest acte per impulsar la proposta de front d'esquerres?

No, no. No necessàriament. El que és important és que es parla del futur. Es parla de què hem de fer. Es parla de com i de quina manera les esquerres són capaces de començar a moure's. Per mi, la gran aportació d'en Rufián ha estat que els ha dit a les esquerres espanyoles espavileu d'una vegada, espavileu d'una vegada. Crec que això és important després de l'espectacle que s'ha donat a l'Aragó i a Castella i Lleó, i l'espectacle que possiblement, si res no canvia, es donarà al mes de maig a Andalusia, en què tal vegada podria arribar a haver-hi quatre candidatures de l'esquerra.

Vostè creu possible una candidatura catalana a les generals amb Rufián de número u, Colau de dos i David Fernàndez de tres?

On s'ha de signar?!

Una candidatura catalana a les generals amb Rufián de número u, Colau de dos i David Fernàndez de tres? On s'ha de signar?!

Aquesta seria la proposta doncs?

Efectivament. I voldria que el 2028 es fes el mateix liderat per Oriol Junqueras.

I com s'articula amb les esquerres espanyoles aquesta proposta?

Si fem el Front d'Esquerres a Catalunya, tenim la possibilitat de contribuir molt a aturar el PP i Vox l'any 2027. I tenim la possibilitat de guanyar les eleccions al Parlament el 2028. I fer un Govern amb el PSC, amb Junqueras de president i Illa de vicepresident a tot estirar. I justament, perquè haurem tingut un paper protagonista a Catalunya, estarem en condicions també d'ajudar l'esquerra espanyola. I per un republicà, això és un orgull. Recordem aquell lema de la Guerra Civil 'Defensar Madrid és defensar Catalunya'.

Doncs l'últim front en què va participar ERC no va ser d'esquerres, va ser independentista i amb la dreta de CDC, Junts pel Sí... Com ho justifca?

Junts pel Sí va ser un pacte interclassista. Es va fer perquè el que perseguíem no era una revolució social. Perseguíem una revolució democràtica que havia de comportar la proclamació de la República Catalana. És a dir, una república burgesa, amb una acumulació de forces ràpida.

Junts pel Sí va ser un pacte interclassista. Es va fer perquè el que perseguíem no era una revolució social. Perseguíem una revolució democràtica que havia de comportar la proclamació de la República Catalana

Vostè al llibre diu que "ells [Convergència] ens havien imposat les seves condicions i ens les haguérem d'empassar", i parla de "gripau". Perquè van acceptar?

Vam haver de transigir i menjar-nos el gripau, certament, perquè hi havia el bé superior d'arrossegar a la burgesia catalanista cap a un escenari de trencament amb l'Estat espanyol. Era molt difícil perquè la burgesia catalanista, a més dels interessos de classe, eren pares fundacionals del règim borbònic del 78. Si no haguéssim fet Junts pel Sí, possiblement, la burgesia catalanista s'hagués desempallegat del procés. Vam haver de fer-ho, tot i que érem conscients que la suma no era exitosa per aconseguir la majoria absoluta i no els vam poder convèncer d'això.

Vostè recorda al llibre actes en què assegurava que Junts pel Sí no es faria...

Explico una conferència a Vilafranca, però de fet vaig afirmar desenes de vegades arreu del país que nosaltres mai, mai, mai faríem Junts pel Sí. Perquè Convergència estava tacada per la corrupció. Però...

Vostè al llibre és molt dur amb les crítiques dels Comuns durant el procés i amb altres posicions contra ERC de l'antiga ICV. Perquè ara creu que acceptaran un front conjunt liderat per ERC quan no van voler fer Aragonès president de la Generalitat ni a Ernest Maragall alcalde?

Perquè hem de superar el passat. Hi havia una visió que Esquerra Republicana és un partit petit burgès i que l'esquerra de debò eren ells. Però això és un estereotip per un gran desconeixement. Ara el que cal posar en valor és allò que alguns van començar a debatre a partir del 2019, és a dir, superar la cultura dels vetos creuats. Aquesta és la clau de volta de l'estratègia.

Hem de superar el passat i la cultura dels vetos creuats amb les altres esquerres. Aquesta és la clau de volta de l'estratègia

En el llibre parla d'amor a primera vista amb Gabriel Rufián i d'una certa desconfiança amb Oriol Junqueras al principi del seu mandat com a president d'Esquerra Republicana. Com els veus ara? Li preocupa que el debat sobre el front d'esquerres pugui enfrontar dues figures tan importants pel partit?

Crec que els lideratges de l'Oriol Junqueras i en Gabriel Rufián són el millor tresor que tenim [a ERC]. De fet, és fonamental que hi hagi entesa. És cert que Junqueras ho veu de manera diferent i considera que el front d'esquerres empetiteix el republicanisme. Nosaltres pensem justament tot el contrari i sobretot amb aquesta nova Catalunya. Perquè d'alguna manera, el republicanisme ha d'assumir també un rol semblant al que va assumir el PSUC a la dècada dels seixanta i dels setanta per tal d'incorporar centenars de milers de nous catalans que ni tan sols estan en contacte amb el catalanisme polític, que tot just comencen a tenir un contacte mínim amb la catalanitat. Aquesta feina, si no la fa el republicanisme, si no la fa les esquerres, qui la farà? Sobretot en un context com el d'ara, en què per primera vegada hem de passar per la vergonya i pel mal tràngol de l'aparició d'un independentisme de caràcter feixista. És imprescindible que les esquerres vagin juntes.

Però llavors quin ha de ser el paper de cadascun?

Oriol Junqueras es mereix, sigui pel respecte intel·lectual que atresora, sigui per la dignitat amb què ha viscut la repressió, sigui per la popularitat que té, ser el cap de llista [a les eleccions al Parlament] i espero que ho sigui. Estic convençut, però, que pel republicanisme és imprescindible el lideratge de Gabriel Rufián i el lideratge d'en Junqueras. De manera que, sí, Junqueras ha de ser el líder del front d'esquerres.

Els lideratges de l'Oriol Junqueras i en Gabriel Rufián són el millor tresor que tenim [a ERC]. De fet, és fonamental que hi hagi entesa

Però si no hi està d'acord...

Crec que només tindran possibilitats de projectar-se en el futur aquells líders del 2017 que siguin capaços d'emetre un discurs disruptiu. L'èxit de Junqueras només serà possible si s'acaba convertint en el líder de les esquerres autodeterministes i independentistes. Per això jo voldria convèncer Oriol Junqueras i crec que el convencerem. I crec a més, que la majoria de la militància, el dia que s'hagi de decidir, optarà per fer el front d'esquerres.

I si la militància ho rebutja?

Si la militància diu que no, doncs serà que no.

I si cap altre partit d'esquerres s'hi vol sumar?

Si la resta de partits polítics no fan la feina, crec que quedaran retratats i el republicanisme en sortirà beneficiat, perquè ningú no podrà dir que no ho hem intentat. El problema és que si guanyen les dretes, quan comencem a patir la repressió i les esquerres cridin a sortir al carrer, no sé quina serà la resposta de la ciutadania. Perquè serà molt fàcil retreure que el 2026 no es va voler la unitat. Però estic segur que els pròxims mesos seran molt intensos i que ens en sortirem.