El cicle electoral en tres claus: el PP compra el marc de Vox, les ministres no sumen i l'esquerra sobiranista guanya múscul

"Extremadura. Aragó. Castella i Lleó. Andalusia. El canvi està més a prop". El Partit Popular va celebrar amb aquest tuit la fi d'un cicle electoral que suposa al mateix temps l'inici de la campanya per a una eventual arribada d'Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa. El mateix lema amb el qual els populars han arrencat aquest dilluns a les seves xarxes socials il·lustra també una lona de fons blau i bandera d'Espanya desplegada sobre la façana de Gènova. El PP canta victòria després de consolidar-se com la llista més votada en les quatre eleccions autonòmiques que han tingut lloc en els últims sis mesos. Les tres primeres, molt abans del previst. Gènova intentava amb aquest moviment retratar l'enfonsament dels socialistes i despenjar-se el màxim possible de Vox. L'última convocatòria, l'andalusa, va ser l'única que va arribar després d'esgotar-se els quatre anys de legislatura.

Els plans no van sortir segons el previst per als populars, atès que van aconseguir evidenciar la pèrdua de vots del PSOE, però no tant arrabassar-li paperetes a Vox. El PP va perdre escons a Aragó i Andalusia. I les lleugeres pujades a Extremadura i Castella i Lleó tampoc van ser suficients per atorgar-los les seves anhelades majories a María Guardiola i Alfonso Fernández Mañueco. Ferraz ha reconegut en les últimes hores els seus dubtes amb l'"eufòria" de Gènova. I posa el focus precisament en el lligam més gran que tindran ara els conservadors amb l'extrema dreta. "El PP és ara més dependent de Vox", ha valorat aquest dilluns Montse Mínguez, portaveu de la Comissió Executiva Federal (CEF) del PSOE.

Els socialistes venen de tocar —quan no perforar— sòl electoral a Extremadura, Aragó i Andalusia. Castella i Lleó és l'única comunitat en la qual han aconseguit resistir l'hecatombe. I mentrestant, les esquerres sobiranistes guanyen força enfront de les candidatures estatals en l'espai que s'obre a l'esquerra del PSOE. Quines lliçons podem treure d'aquest últim cicle electoral? El PP pot parlar d'èxit quan quedarà més lligat —si és possible— als interessos de Vox? Els socialistes haurien de canviar d'estratègia? I quines reflexions han de fer Podem, Esquerra Unida o Moviment Sumar?

El PP, lligat a l'extrema dreta

María Guardiola va inaugurar al desembre aquesta cadena de cites amb les urnes. La legislatura encara no havia arribat a la recta final, però la popular va decidir avançar els comicis després que l'extrema dreta presentés una esmena a la totalitat del seu projecte pressupostari. El PP va passar dels 28 als 29 seients a l'Assemblea de Mèrida, quatre menys dels que necessitava per no dependre —novament— del partit de Santiago Abascal. La "prioritat nacional" és ara el leitmotiv de l'acabat d'elegir Govern d'Extremadura. Jorge Azcón va seguir els passos de la seva companya de files i va convocar eleccions al febrer, també motivat –segons la versió oficial– per les desavinences amb Vox. El popular va perdre dos escons al Palau de l'Aljaferia. I va tancar un pacte per a la seva investidura en el qual no va tenir cap altra opció que assumir la "prioritat nacional" de la formació ultra. L'escenari es preveu similar a Castella i Lleó, on la dreta tampoc ha aconseguit els números que buscava per governar en solitari.

Els resultats de les andaluses d'aquest diumenge acaben de confirmar un patró que s'ha seguit en les tres convocatòries anteriors: Juan Manuel Moreno Bonilla també haurà de negociar la seva investidura amb l'extrema dreta. El popular que presumeix de ser "moderat" ha perdut la majoria absoluta de què gaudia a l'Hospital de las Cinco Llagas. I Vox no sembla disposat a deixar passar l'oportunitat d'imposar —una vegada més— les seves polítiques de "prioritat nacional" per sobre de totes les coses. "El desenllaç d'aquest cicle electoral el definiria com agredolç per al PP. Gènova no ha aconseguit els seus objectius màxims, però sí que ha acabat com el partit més votat en les quatre convocatòries", valora Ignacio Jurado, politòleg al CSIC. "La dreta i l'extrema dreta queden ara lligades de mans i depenen l'una de l'altra per ser influents. Els resultats tenen, no obstant això, una segona lectura. El que semblava en un primer moment que podia ser una palanca de creixement per a Vox, finalment no ho ha estat tant. El partit ha frenat la seva pujada després de les eleccions de Castella i Lleó i Andalusia", continua el també investigador.

"El PP queda ara retratat davant de les seves contradiccions, posa fi a quatre cites consecutives en què ha deixat el seu futur a la mercè de Vox. Els candidats autonòmics hauran de prendre i de fet estan prenent decisions estratègiques que poden diluir la seva claredat ideològica de cara al futur", adverteix Jean-Baptiste Harguindéguy, doctor en Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla. "Moreno Bonilla es presentava com un moderat al PP, però l'estratègia no li ha funcionat. Això és un avís a navegants també per a Alberto Núñez Feijóo. El partit no té cap altra opció per governar en solitari que no sigui intentar empassar-se Vox, com està fent Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid", insisteix el professor.

Irene Rodríguez López, professora de Ciències Polítiques i Socials i investigadora postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, coincideix en part amb aquesta tesi, però adverteix dels riscos d'abandonar les posicions ambivalents: "El problema d'incorporar part del discurs d'un competidor per intentar neutralitzar-lo és que pot arribar a tenir conseqüències negatives per al mateix PP. Gènova no només corre el risc de perdre paral·lelament els votants moderats, sinó que acaba legitimant l'agenda de l'extrema dreta sense garantir la recuperació del seu electorat". Paloma Piqueiras, doctora en Comunicació Política a la Universitat Complutense de Madrid i vicepresidenta d'ACOP (Associació de Comunicació Política), posa el focus, a més, en l'àmbit de la comunicació política.

En aquest sentit, ha recordat que "Vox s'acaba de consolidar com a àrbitre institucional en pràcticament tot el mapa autonòmic". El votant comença a entendre que votar el PP implica —gairebé necessàriament— votar un Govern amb Vox. Els dos partits s'han configurat com un bloc inseparable en termes electorals".

Els ministres que no convencen com a candidats

El cicle electoral per als socialistes va arrencar de la mà de Miguel Ángel Gallardo. El candidat —processat pel presumpte endoll del germà de Pedro Sánchez a la Diputació de Badajoz— va portar el partit a signar el seu pitjor resultat històric a Extremadura. El PSOE va passar dels 28 escons del 2023 als 18 el desembre del 2025. Pilar Alegría i María Jesús Montero tampoc van tenir gaire sort malgrat tenir experiència com a exministres i arribar als seus respectius feus com les candidates de Moncloa. La primera va igualar el sòl electoral —en escons— del PSOE a Aragó. I la segona exhibeix la pitjor marca del partit en la comunitat amb la federació més frondosa de tot el país: Andalusia". "El model dels ministres-candidats va funcionar bé amb Salvador Illa a Catalunya, però no té parangó en altres comunitats", sosté Jean-Baptiste Harguindéguy. "L'estratègia és arriscada. Salvador Illa encaixava en un context molt específic d'esgotament del cicle independentista i com a alternativa tranquil·la després d'anys de polarització. El perfil del ministre-candidat en altres territoris pot tenir un efecte diferent, nacionalitzant la campanya i activant fins i tot un vot antisanchista", recalca Irene Rodríguez López.

Ferraz té pensat seguir la mateixa lògica al País Valencià amb Diana Morant i a la Comunitat de Madrid amb Óscar López. La formació rebutja, a més, parlar de fracàs. "El PSOE ha plantejat aquest cicle electoral com una oportunitat per mantenir la cohesió nacional i aconseguir una unitat de partit, tenint en compte els acords estatals amb l'independentisme i les forces regionalistes. El sacrifici, però, ha estat més gran del previst. I els mals resultats poden acabar desmobilitzant els seus propis votants", resumeix Ignacio Jurado. "El que veiem [després d'aquest cicle electoral] sembla indicar que hi ha una perspectiva de desconnexió entre els ministres-candidats i les prioritats autonòmiques. Pilar Alegría i María Jesús Montero no han estat trepitjant el terreny durant la passada legislatura i això les ha pogut penalitzar. A Castella i Lleó, on el candidat sí que ha estat lligat al territori [més enllà de la campanya], els resultats han estat lleugerament millors", defensa Paloma Piqueiras.

Carlos Martínez i els socialistes van passar dels 28 procuradors als 30 al Parlament de Valladolid. El PSOE va tancar la nit electoral només tres escons per sota del PP. Els números van ser igualment desfavorables, però no tant com els dels seus companys de partit. El cap de llista aquí venia d'encadenar quatre majories absolutes com a alcalde de Sòria. "El PSOE potser no hauria aconseguit resultats substancialment diferents amb una altra estratègia en les comunitats a les quals va enviar ministres-candidats. L'exemple el tenim a Castella i Lleó. El que sí que tenia era marge per haver-ho fet molt millor", precisa Ignacio Jurado. “La fi d'aquest cicle autonòmic evidencia en qualsevol cas que el partit està orfe de líders en els territoris i ha perdut una oportunitat d'or per renovar els seus quadres en les comunitats. La jugada correcta no crec que sigui la de baixar ministres de la Moncloa”, sentencia Jean-Baptiste Harguindéguy.

El puzle de l'esquerra alternativa

L'esquerra alternativa estatal tampoc ha tingut resultats massa favorables en cap de les quatre convocatòries, tant quan ha concorregut per separat com quan ha tancat acords in extremis.  L'única excepció la dibuixa Unides per Extremadura, coalició en la qual han participat Podem, Izquierda Unida i Aliança Verda. El partit va passar dels quatre als set diputats a l'Assemblea de Mèrida, perquè els socialistes van experimentar en la cita amb les urnes una caiguda sense precedents. A Aragó, Podemos va perdre el seu únic representant i Movimiento Sumar-Izquierda Unida va salvar els mobles amb l'entrada de Marta Abengochea al Palau de l'Aljafería. Les dues formacions es van quedar sense seients en els comicis de Castella i Lleó. I Antonio Maíllo va haver de conformar-se amb mantenir al parlament andalús els cinc diputats de Por Andalucía, coalició que van integrar en aquesta ocasió IU, Moviment Sumar, Iniciativa del Poble Andalús, Alternativa Republicana, Podemos i Alianza Verde.

"El que estem veient s'origina en el declivi de Podem, un declivi que tampoc ha sabut capitalitzar de forma clara Sumar. Això ha deixat una part de l'electorat progressista sense una alternativa estatal definida, parlem d'un vot que no necessàriament ha desaparegut, sinó que sembla estar més fragmentat o desplaçat cap a opcions territorials més recognoscibles i arrelades en cada comunitat", llisca Irene Rodríguez López. El retrocés d'aquestes candidatures en clau federal coincideix, a més, amb una pujada de les esquerres sobiranistes allà on s'han presentat a les autonòmiques. Chunta Aragonesista va firmar el seu segon millor resultat històric en passar dels tres als sis diputats a l'Assemblea de Saragossa. Adelante Andalucía va multiplicar per quatre els seus escons i va duplicar els vots pel que fa als comicis de 2022. I Unió del Poble Lleonès es va consolidar —en menor mesura— com l'opció preferida per als votants de l'espai a la província de Lleó.

Ignacio Jurado explica així l'èxit —gairebé sobtat— d'aquestes formacions i el seu possible paper en la futura reconfiguració de l'esquerra a l'esquerra del PSOE. "Els pactes amb les forces sobiranistes i d'esquerres en clau nacional han aconseguit que l'electorat vegi en aquests partits una opció igual de vàlida que les altres per frenar l'extrema dreta i aconseguir mesures progressistes. L'espai està, per tant, en fase de creixement", insisteix l'investigador. "L'esquerra alternativa estatal no ha aconseguit construir un espai emocional estable fora dels grans nuclis urbans. Les esquerres sobiranistes demostren més resiliència per tres qüestions clau, que són l'arrelament territorial, la identitat política recognoscible i la defensa concreta dels interessos locals i regionals", insisteix Paloma Piqueiras. I sentencia, una mica en la línia del que defensava fa uns mesos Gabriel Rufián: "Aquestes forces no només competeixen en l'eix ideològic esquerres-dretes, també en l'equació centre-perifèria. L'esquerra alternativa que està triomfant és la que s'acosta al territori i es distancia de Madrid". La batalla està servida. El temps restant entre aquest estiu i les pròximes eleccions generals servirà per veure quines lliçons han tret aquestes formacions d'Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia.