Entrevista a Gabriel Rufián"Advoco per pactes sense manies entre PSC i ERC"

Les enquestes pronostiquen bons resultats per a ERC el 29-N, que aspira a millorar notablement els set diputats aconseguits el 2023. Les bones expectatives tenen molt a veure amb l'efecte Gabriel Rufián, cap de files dels republicans, convertit en figura mediàtica al conjunt de l'Estat, el polític més ben valorat del moment. A l'últim baròmetre del CIS és l'únic que aprova.

Rufián arriba a l'entrevista amb Públic -programada divendres a la biblioteca de la Fundació Irla de Barcelona, abans que viatgés al míting de Palma amb Irene Montero-, amb una gorra i ganes de prendre's un cafè, després d'haver rebut felicitacions al carrer. No va aconseguir que cristal·litzés la desitjada candidatura unitària de les esquerres sobiranistes i espanyoles, però el seu ascendent electoral sembla resistir la tempesta. Amb una peculiar relació amb la direcció del seu partit -fins i tot ha obert un interrogant sobre el seu futur després de les eleccions-, Rufián desplega un manual més agosarat que el d'ERC. Reivindica els pactes amb el PSC -a part d'estendre la mà a Comuns i CUP- i carrega contra Junts per alinear-se amb el bloc de la dreta al Congrés. Però, sobretot, lamenta que l'aposta progressista que tenia al cap no es materialitzés per culpa de les "cúpules dels partits", tot i que avisa que canviaran d'opinió si el PP i Vox governen de forma desbocada.

En el seu llibre -Com guanyar els fatxes (Now Books, Abacus)-, i també en els mítings que ha fet fins ara, alerta que un govern de PP i Vox obrirà la porta a "il·legalitzacions de partits", "empresonaments" o "tancament de mitjans", a més d'un "enorme patiment social". El missatge de la por va funcionar el 2023. Creu que ara també és viable evitar aquesta majoria de la dreta i l'extrema dreta?

L'alternança és sana. Durant una mica més de 40 anys, a l'Estat espanyol, i també a Catalunya, hi ha hagut una alternança esquerra-dreta relativament sana. Però, ara, el que ve és molt diferent, és una coalició dreta-extrema dreta amb gent que és salvatge, que diu de forma oberta que vol imitar les pitjors polítiques mundials d'ultradreta. No és tan feixisme sinó que és filldeputisme. Aquest bullying, aquest matxacar el més feble que representen els Milei, Trump, Bolsonaro, Ayuso, Orriols... I si arriben a 210 diputats, gent com [Santiago] Abascal i [Alberto Núñez] Feijóo poden canviar la Constitució, poden carregar-se el sistema públic de pensions, el sistema sanitari públic, el sistema d'educació públic. I també, evidentment, poden arribar il·legalitzacions de partits polítics com el meu, la CUP, Bildu o BNG, i tancaments de mitjans de comunicació. Dic que tinc por i crec que aquesta campanya va de la por que suscita tot plegat. No és una estratègia, ni una tàctica electoral. No tinc punyeteres ganes que algú com Abascal sigui vicepresident de l'Estat espanyol, algú que justifica el genocidi a Gaza. Em sembla extraterrestre dir que això no importa o dir que "jo no soc de cap bloc" o "que jo soc de Catalunya". Catalunya no és un ens independent del món.

Veient com s'han conformat les candidatures d'esquerra, creu que els progressistes no han entès el moment polític?

Puc arribar a entendre, per exemple, que l'esquerra espanyola em foti hòsties. Vaig defensar durant 24 hores Broncano, perquè em semblava que l'havia de defensar, i després en Broncano em va fotre una hòstia. En fi, que votin la seva opció. Jo vull que els vagi bé a totes les esquerres, a totes. També a les espanyoles, que són el problema. Les esquerres sobiranistes no som el problema, nosaltres ens hem guanyat que les coses ens vagin bé. Ells han de fer una reflexió molt profunda. Em sobta que tres setmanes després encara em diguin que el problema soc jo. Bé, d'acord, assumeixo aquesta culpa, no vaig ser capaç de convèncer les cúpules dels seus partits perquè arribéssim a un acord, tampoc la del meu partit. I ja està. Hem d'assumir aquest fracàs i anar a totes. A Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears hem aconseguit un front real. A mi m'hauria agradat que fos a nivell general? Sí. Aspiro a que ERC i els Comuns arribin a un acord? Sí. Em sento molt orgullós de l'acord amb Podem perquè elimina una llista electoral d'esquerres a Catalunya? També. Ja està. A partir d'aquí, estic centrat en parlar de les coses que importen la gent, no tant de nosaltres.

Em sobta que, tres setmanes després, les esquerres espanyoles encara em diguin que el problema soc jo

Creu que aquesta candidatura unitària que perseguia pot tenir recorregut en el futur?

I tant. Estic absolutament convençut que si la dreta i la ultradreta guanyen, si aquest país xupa feixisme, les cúpules dels partits es mouran. Dit això, tant de bo no passi i es pugui parlar d'una forma racional, perquè el que he vist durant tot aquest procés... Tot això també ha passat perquè el PSOE va convocar [eleccions] quan les va convocar, perquè Pedro Sánchez, quan va olorar una oportunitat relativament favorable, va convocar d'una forma molt irresponsable. Em va sobtar aquesta mena d'eufòria que vaig veure al Congrés. De seguida, vaig dir: "Però la gent que no vol votar el PSOE, a qui vota?". I no em referia a Catalunya. Per tant, crec que sí [que té futur] i l'únic que puc dir és que intentaré treballar molt més dins del meu partit, molt més a Catalunya. I utilitzaré tota la meva força política perquè ERC entengui que és l'esquerra nacional real de Catalunya, i això passa per pactes amb els Comuns i amb la CUP.

L'acord de col·laboració d'Esquerra i Podem era el més possibilista o era l'únic que volia el partit?

Bé, és un pacte de partit. Se m'ha assenyalat a mi com l'artífex, cosa que no m'importa, perquè hi estic molt d'acord. És el que dèiem, una esquerra sobiranista que fa de motor i optimitza l'oferta electoral a Catalunya. El que no acabo d'entendre és que si ERC i Podem pacten, ja no es pugui pactar més. Em sento molt orgullós d'això i crec que s'ha d'ampliar als Comuns. Vam estar-ne molt a prop. No tinc cap mala paraula cap a l'Ada [Colau], nosaltres ens ho crèiem i ens vam trobar amb unes direccions que consideraven que [no tocava]. Ho vaig intentar, però vaig fracassar enormement. No vaig ser-ne capaç. 

Oriol Junqueras va dir al míting de Badalona que aspirava a "guanyar sense fer sopes de lletres". Una referència clara a no diluir la marca d'ERC en coalicions.

Per a mi no ho diu, perquè jo, en tot moment, vaig dir que no volia que ningú renunciés a les seves sigles. Hi havia mil fórmules. Soc més junquerista que ningú, fins i tot més que Junqueras. ERC no ha de diluir les seves sigles. Bildu, que a Catalunya és com una mena d'exemple de tot, ja és una coalició de partits on tothom està reconegut. I ells diuen, com nosaltres, que volem un Govern del PSOE sotmès. I això no em fa menys independentista, em fa més realista. No vull governar Espanya, vull que es governi bé Espanya. Ja està. I aquest crec que és el sentiment global de la gent normal a Catalunya, més enllà de tota la toxicitat que ven la dreta catalana al faristol del Congrés i del Parlament, i als seus mitjans de comunicació, que encara són molts a Catalunya.

Està satisfet amb la composició de la llista d'ERC?

I tant. És extraordinària. Gent, a més, molt diversa i molt millor que jo.

La llista d'ERC és extraordinària. Gent, a més, molt diversa i molt millor que jo

Les expectatives electorals són bones per a ERC. Les enquestes situen un creixement del partit respecte el 2023. Quin pes hi té el factor Rufián, la seva capacitat per penetrar en altres bosses d’electors més enllà de l'independentisme?

Zero, zero. Porto prou temps en política i he fet prou campanyes com per saber que això és molt líquid, molt voluble. Parlar d'enquestes és la millor manera de començar a fracassar. La millor campanya que he fet mai és la del 2023 i ens vam fotre una hòstia brutal. Arrossegàvem el desgast del Govern i es va utilitzar l'eslògan miserable del "a canvi de res", que el meu partit tampoc va ser capaç de contrarestar, malgrat que nosaltres havíem tret la gent de la presó [amb la negociació dels indults als dirigents independentistes]. És una vergonya nacional, política i mediàtica, que això colés. Pràcticament cap periodista li va preguntar a [Jordi] Turull i companyia: "Si a ERC són tan traïdors i han votat tant a canvi de res, per què vostè no és a [a la presó de] Lledoners?".

El seu partit no va saber reaccionar.

Sí, sí, absolutament d'acord. Nosaltres tenim una estranya responsabilitat d'estat. En alguns casos, al PSOE també li passa. Quan PP i Vox acusen el PSOE de ser amics de l'ETA, li diuen a gent com Patxi López, que ha portat fèretres de companys seus durant 20 anys. I Patxi López calla. La dreta sempre es comporta igual. Dit això, jo també vaig treure el millor resultat de la història d'ERC a Santa Coloma de Gramenet [a les últimes eleccions municipals], els únics que vam pujar a tota l'àrea metropolitana, i encara es diu que va ser un fracàs. Tinc clar que em mesuren per una altra vara. I, si ara dic que ens anirà molt bé i traiem només un diputat més que el 2023, el 90% dels tertulians de Catalunya diran que és un fracàs. I, si [Míriam] Nogueras en treu quatre [en lloc dels 7 escons actuals], diran que és una estadista.

Les pròpies dades del seu partit diuen que, ara mateix, tenen les principals fronteres de vot amb el PSC i amb els Comuns, molt per damunt de la que tenen amb Junts. Per què algú que dubti entre votar PSC, Comuns o ERC el 29-N, s'hauria de decantar per vostès?

No cauré en això. És que ja estic en un punt de la meva vida política en què intento ser normal. No demanaré el vot llegint argumentaris buits, amb frases buides que m'ha escrit un altre. Que la gent voti amb memòria, ja està. I si volen votar el PSC, que votin el PSC. Si volen votar Colau, que votin Colau. Però que votin progressista, perquè el que ve és molt bèstia. I que votin amb memòria, perquè el PSOE necessita pressió, necessita ser sotmès. Ja sé que aquí ningú se'n recorda, però el PSOE hauria fet vicepresident Albert Rivera. I en fi, això ha estat gràcies a ERC, perquè ens vam quadrar, principalment jo. Ho he de dir.

Repetia la idea de "sotmetre" el PSOE. Quines tres prioritats per a Catalunya ha d'arrencar ERC en cas que els socalistes que puguin governar a l'Estat?

Habitatge, habitatge i Habitatge. Nosaltres som el que som, volem que Catalunya algun dia esdevingui independent, però res del ha fet de bo el Govern del PSOE gràcies a la pressió que ha tingut de l'esquerra sobiranista importa mentre la gent visqui a zulos a preus de palau. Res del que fem val si la gent no té casa. I Junts, quan vota amb PP i Vox, ho fa perquè treballa pels fons, pels grans tenidors, per gent que li paga no sé què. Hi ha diputats i diputades de Junts que tenen empreses immobiliàries, i això condiciona el seu vot. I ho dic jo perquè costa molt que es digui a Catalunya. Això és autolesiu, perquè nou de cada deu catalans entén que l'habitatge és un drama, que és una estafa. I tot el que dic es qualifica d'atac a Junts. Quan càrrecs electes de Junts a mi m'han dit "maltractador", "analfabet", "idiota" i "subnormal". Quantes peces hi ha sobre això? Zero.

Ha insistit clarament que el repte en habitatge és garantir el lema “una família, una casa”. Però com s’hi arriba? Detalli’ns, per exemple, com hauria de ser la reforma fiscal que planteja, l’aplicació pràctica de “fregir a impostos” els que acumulen pisos?

Primer, em sobta que Colau digués l'altre dia això de "fregir a impostos" i que sigui la propietària d'aquesta frase, quan jo ho porto dient dos anys. Però sé l'ajuda mediàtica que té ella i la que tinc jo. Dit això, és molt senzill. Hi ha exemples, com Singapur, Berna, Viena o els Països Baixos. Singapur fixa un 70% d'impostos, a Berna va in crescendo en funció dels pisos que tinguis i als Països Baixos no et permeten comprar-te una casa si no demostres que hi viuràs quatre anys. Per tant, si et compres un pis o una casa, pagues uns determinats impostos; si te'n compres una segona hi afegeixes un 10% més d'impostos; si te'n compres una tercera, un 20% més; i si te'n compres una quarta, un 40% més. Hem de fer que cada vegada sigui menys rendible comprar pisos, que l'habitatge deixi de ser un refugi dels rics.

Que no sigui un negoci.

Exacte. Que les famílies no hagin de competir. Ja sé que, fins i tot al meu partit, hi ha discursos que diuen que això se soluciona fent més pisos. Però si hi ha quatre milions d'habitatges buits. De fet, s'hauria de posar un impost a qui tingui un pis buit per la cara, perquè hi ha una oferta segrestada. Però mentre hi hagi un mercat intoxicat per una sèrie d'acumuladors que competeixen amb molta més pasta que les famílies, per més que facis més habitatge, no serveix de res si no hi ha cap mena de limitació. I tampoc es tracta ee millorar els mitjans de transport, perquè li estàs dient a la gent que les ciutats són per als rics. Doncs, no. La gent de Barcelona ha de poder viure a Barcelona, com la de Madrid, Sevilla o Bilbao. S'ha d'intervenir al mercat.

Al Parlament de Catalunya, per exemple, la regulació de la compra especulativa continua encallada.

Sí. Al Congrés també s'han presentat vuit vegades iniciatives, i sempre les han tombades PP, Vox i Junts. A mi em sobta quan ara, durant la campanya, Nogueras comença a reivindicar que ells han fet lleis, com la de l'ELA, signada per tothom. És com quan diuen que l'amnistia és seva i cola, quan està signada per tothom. Però em sobta, perquè fa dos dies deien que a Madrid no s'hi anava a fer res i que aprovar lleis era de traïdor, de botifler. És molt complicat aprovar lleis si PP, Vox i Junts hi voten en contra. Em sembla autolesiu que Nogueres vagi dient que jo soc un dropo i que no aprovo lleis. Li demano a la dreta catalana que deixi d'escoltar qui els paga i que escolti qui els vota, perquè nou de cada deu catalans està en contra del que estan fent en habitatge.

En l'entrevista a Públic, el candidat del PSC, Jordi Hereu, afirmava que el traspàs de Rodalies està en perill si governen PP i Vox.

Té raó. Això és evident, per això em sobta tant que Junts voti [amb PP i Vox]. Més que res perquè durant sis anys a nosaltres se'ns va dir traïdors per millorar l'agenda legislativa del PSOE. "Què feu votant amb els del 155?", deien. I també em sobta aquest acomplexament nostre, que no diem clarament que sí, que hi ha una empresa que ha de ser espanyola i catalana en el procés [de traspàs de Rodalies]. Junts diu que "l'empresa serà mig espanyola". I jo els responc: sí, com en qualsevol altre procés de transició. I em sobta que nosaltres no sortim a dir: "Sí, què passa?".

Als mítings ha repetit la idea que tractarà els votants “com a adults”. En matèria d’immigració, vostè defensa -tant en els actes electorals com en el seu llibre- un model de “drets i obligacions basat en una regla bàsica: qui la fa, la paga”. Això no és comprar el marc de la dreta de mesclar immigració i seguretat?

Primer, no ho vinculo, dic que és un repte. Soc plenament conscient que això és incòmode per a les esquerres. Aposto per competir en aquest marc, perquè no tenim capacitat de revertir-lo. A mi m'agradaria que la gent fos molt conscient que no hi ha res més miserable que culpabilitzar algú més precari que tu de la teva precarietat. I que la gent entengués que hi ha tota una maquinària que el vol convèncer que la minoria perillosa no és la que compra un edifici sencer i posa els pisos a 2.000 pavos, sinó els que arriben sota d'un camió. Però aquest marc s'ha imposat. Jo vull competir-hi. És un repte i sempre ho ha estat. És la meva vida. Jo soc fill de migrants. Els meus avis van arribar d'Andalusia a Catalunya fa 70 anys. I, ara, als mateixos barris hi ha un altre repte. I dir que no passa és ignorar la realitat. I, evidentment, ens hem de basar en la inclusió, la convivència, els drets i les obligacions. I hem d'assumir també que hi ha un problema de multireincidència a Catalunya. Les nostres solucions són diferents [que les de la dreta]. Nosaltres entenem que s'ha d'invertir massivament en educació. La resta és una trampa i és miserable.

Immigració? Aposto per competir en el marc de la dreta, perquè no tenim capacitat de revertir-lo

En la carpeta nacional, quin ha de ser l'objectiu immediat d'ERC? Oriol Junqueras, després que el Suprem li apliqués l'amnistia, va fer una crida a construir "majories amplíssimes" per exercir el dret a decidir.

Advoco per portar Junts al màxim ostracisme polític possible, al racó de pensar, perquè necessitem que Junts torni al pujolisme. Necessitem sotmetre una altra vegada la dreta catalana. Que, com va passar amb el procés, entenguin que han de fer un altre discurs. Fa nou anys hauria estat inimaginable el discurs que està fent Nogueras i companyia. I això passa per unes forces d'esquerres sobiranistes i independentistes fortes. I, en el mentrestant, advoco per pactes sense manies entre PSC i ERC. I, tant de bo, Comuns i CUP. M'hauria agradat que la CUP, per exemple, s'hagués presentat al Congrés.

S'hauria dividit més el vot d'esquerres.

M'és igual. És que a mi em fotran hòsties igual. La meva experiència és de molt respecte a Mireia Vehí i Albert Botran quan van ser al Congrés [com a diputats de la CUP]. La Mireia va ser de les millors parlamentàries. I també, per exemple, Ferran Bel, que per a mi va ser el millor diputat català al Congrés i era molt de dretes. Però ho feia bé, s'hi podia parlar, era un extraordinari orador. Reivindico que torni aquesta dreta catalana.

No aniré al funeral de Jordi Pujol, i tant de bo quedi molt. Però reivindico el millor del pujolisme

Ara tothom reivindica Jordi Pujol o un determinat pujolisme.

Jo no aniré al funeral de Pujol i tant de bo quedi molt. Jo soc d'un lloc on Pujol era el que era, però reivindico el millor del pujolisme. Un partit amb el qual es podia dialogar, es podia pactar i que parlava d'inclusió. Hi ha un míting de Pujol que m'he après memòria, de l'any 1999 a Nou Barris, on van actuar Los Chunguitos, el presentava Justo Molinero i on [el president] parlava en castellà. I no passava res. Quan Junts o l'espai de la dreta catalana, que sap molt bé per on va el poder, va detectar que l'independentisme en castellà era una amenaça per a la seva hegemonia, ho va tallar d'arrel. Si Míriam Nogueras es digués Míriam Sánchez i parlés en castellà, com el parlo jo, Carles Puigdemont sortiria amb una samarreta del Betis a fer actes en castellà. I tothom ho entendria. El problema és que els nostres han comprat [el marc de Junts] en molts casos i és un error.

En la presentació del seu llibre a Barcelona va afirmar que li agradaria ser president de la Generalitat després d'Oriol Junqueras. Quan li agradaria obrir aquesta etapa a la política a Catalunya?

Per molt que es digui que tinc una agenda pròpia, soc molt disciplinat. Soc tan disciplinat que no vaig anar a un debat de Pimec perquè em van dir que no hi anés. I després es va afirmar que estava molt cansat quan estava corrent pel Besòs, flipant amb el que es deia de mi. Em va semblar un error terrible. Dit això, no tinc agenda pròpia més enllà d'intentar arribar al màxim de gent possible. És la meva forma de ser, la meva forma de fer política. Crec, humilment, que no em va malament així. I el que sí que he après els últims dos mesos és que vull tornar a Catalunya a fer política, i que m'agradaria optar a ser president de la Generalitat algun dia. Això ho tinc molt clar. Em sobta molt que em preguntin si vull ser ministre espanyol, perquè ho podria ser. He pogut anar a altres partits, tothom ho sap. I no hi he anat. Continuo a ERC.

Diu que és disciplinat. Tornarà a Catalunya quan el partit li demani?

M'ho demanarà? No ho sé. No ho sé.

La meva relació amb Oriol Junqueras és excel·lent, immillorable

Quina és la seva relació amb Oriol Junqueras?

Excel·lent, immillorable. No seria aquí sense l'Oriol. Es mereix tot allò bo que li passi.

Hi ha companys de partit que li han traslladat d'alguna manera la seva incomoditat per les crítiques que ha fet a ERC per no "involucrar-se" en un front de les esquerres espanyoles?

Em reservo la resposta.

En el míting de Badalona, el primer que compartia amb Junqueras, vostè va introduir un interrogant sobre el seu futur a ERC. Està en disposició d’assegurar que serà el president del grup parlamentari d’ERC tota la legislatura?

Intento sempre ser molt sincer. La normalitat, davant d'un micròfon, suma. No diré que tot és meravellós, i que cada dia és l'hòstia i que jo ho disfruto. No, pateixo com qualsevol persona amb la seva feina. Dit això, sense voler sonar messiànic, em sento molt responsable del que passi el 29 de novembre. I jo no marxaré. Sempre vaig dir que no marxaria d'ERC fins que em fotessin fora. La gent no em creia i aquí estic. Si guanya el PSOE, caldrà apretar el PSOE, i ningú ho farà com nosaltres. I, si guanya la ultradreta i la dreta, caldrà plantar cara amb tot el que tenim, i ningú ho ha fet com nosaltres. Sabeu perfectament que l'única diferència entre jo i altres polítics és que jo dic la veritat del que passa. Ja està. Que potser no hauria de fer? Jo què sé. Ara, crec que és bo, perquè també em sento amb el suport de la militància i de molta gent. Hi ha molta gent que en aquestes eleccions votarà ERC sense ser d'ERC. Per què? Potser perquè som normals.