PolíticaJunqueras-Rovira: una dècada al capdavant d’ERC

El 2021 serà un any per al record per al president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Oriol Junqueras, i per molts motius: no només per l’indult del mes de juny que va permetre la seva sortida de la presó, sinó també perquè ha estat l’any en el qual el partit ha tornat a la presidència de la Generalitat per primer cop des de la Segona República, coincidint amb el desè aniversari, el aquest divendres 17, de la seva elecció per liderar la formació, en substitució de Joan Puigcercós. Aquell mateix dia Marta Rovira era escollida secretària general d’ERC.

Aquests deu anys, plens d'episodis polítics d'alt voltatge, van arrancar ja amb problemes: el partit havia obtingut uns resultats força dolents a les eleccions del 2010, en les quals va perdre més de set punts percentuals i va quedar-se amb 10 diputats, per darrere del PP i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), que en van aconseguir 18 i 10, respectivament.

Problemes, però, que es quedarien petits amb tot el que vindria anys després, quan el Procés independentista va agafar embranzida i Junqueras, que havia aconseguit que ERC no només recuperés el terreny perdut, sinó que amenacés l’hegemonia de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) –després Partit Demòcrata Europeu Català (PdeCAT)– a nivell nacional i del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) al municipal a moltes ciutats i pobles. I, ja com a vicepresident de la Generalitat, fos un dels principals responsables del referèndum unilateral d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017, primer, i processat per la justícia espanyola per aquest mateix referèndum, després, en un cas que ha traspassat les fronteres de Catalunya i Espanya per tenir repercussions europees i internacionals fins al dia d’avui.

Quin balanç es pot fer d’aquesta dècada d’ERC sota la direcció de Junqueras i Rovira? Públic ha parlat amb alguns militants i exmilitants del partit. Molts d’ells han preferit no donar el seu nom. No, asseguren, perquè tinguin por a possibles represalies, sinó perquè prefereixin que el partit segueixi el seu propi camí sense interferències, sobretot si procedeixen del passat.

El difícil equilibri polític

Segons un antic alt càrrec, l’elecció de Junqueras el 2011 "aconsegueix unificar i superar les divisions existents a ERC", sobretot "entre els sectors més d’esquerres i els més nacionalistes". Una crisi que, segueix aquest testimoni de primer ordre de la trajectòria de la direcció republicana, "es va resoldre amb la sortida de Reagrupament i la creació de Solidaritat per la Independència (SI)". El canvi també va portar a "promoure una visió inclusiva de l’independentisme, associat a les condicions de vida de la gent" i, per extensió, de "la independència entesa com a finalitat, com a mètode, no com a objectiu", i que marcaria d’ara en endavant el discurs de la formació.

Per a aquest alt càrrec, que valora molt positivament la feina del tàndem Junqueras-Rovira, "al voltant d’ells s’ha teixit una unitat i hi ha hagut un recanvi generacional, amb les velles guàrdies al voltant de Puigcercós i Carod-Rovira acceptant passar a un segon pla i deixar de banda els seus enfrontaments".

Un dels motius que explicaria el seu èxit el capdavant d’ERC, i en el qual coincideixen altres fonts consultades per Públic, és que Junqueras, a banda de polític, és "també un intel·lectual que ha tingut un paper a l’hora de conformar intel·lectualment al partit", però com s’afanya a matisar aquesta veu, "no és elitista, perquè se sent amb la gent, és proper a la gent".

Canvi de funcionament del partit

No tothom té però la mateixa opinió positiva d’aquesta etapa, d'una durada poc habitual a la política catalana i espanyola. Un altre alt càrrec descriu el partit abans del 2011 com "un partit independentista, que es definia com a socialdemòcrata, però on hi coexistien diferents ideologies". Un partit, continua, al qual Josep-Lluis Carod-Rovira, com a dirigent "polític i teòric", "va posar-li com a objectiu convertir-se en l'esquerra nacional de Catalunya i el conjunt dels Països Catalans".

Aquesta font considera que després "de l'onada independentista popular" –que ha fet "canviar profundament el sistema i el posicionament dels partits", recorda– ERC, tot i que es continua definint oficialment com a independentista i socialdemòcrata, "ha passat a tenir un funcionament molt més jeràrquic, a ser un partit tradicional".

En aquest sentit, aquest antic alt càrrec lamenta com, al seu parer, "ha guanyat molt de pes el social-liberalisme", a causa, entre altres motius, de l’entrada d’antics militants socialistes i de l’antiga Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i CDC. Un aterratge que ha comportat, juntament amb la pròpia estratègia de la direcció, que "més enllà de mantenir la retòrica independentista i d'esquerres", els seus objectius hagin passat a ser "molt més prosaics", sobretot "convertir-se, i consolidar-se, en el primer partit de Catalunya, tant a l'àmbit local com nacional". Això, defensa aquesta font, el porta a "actuar a Madrid com a crossa principal del PSOE".

Xavier Martínez Gil, militant d’ERC a la ciutat Barcelona, no té en canvi problemes per donar el seu nom quan se'l pregunta per aquesta qüestió. És integrant del col·lectiu 1-O que va ajudar a fundar el 2018, tot i que formalment no es va constituir el 2019 "com a corrent d’opinió intern a ERC". Aquest militant del partit republicà també creu que l’elecció de Junqueras cal valorar-la positivament. "ERC venia de ganivetades mútues i escissions", reflexiona al telèfon, "i aquesta vegada es va poder fer una successió ordenada". Junqueras, a més, és un orador amb una demostrada capacitat "pedagògica" per "explicar de manera molt planera que la independència és bona per a tothom", recollint alhora diverses reivindicacions socials, i tot plegat va ser rebut favorablement per les bases.

No obstant, Martínez Gil mantè que tot va començar a canviar a partir de l’octubre del 2017, en particular "com a conseqüència de la repressió" i davant un escenari "en el que no van saber què fer" i "no van tirar endavant el mandat de l’1-O" ni tampoc "respectar la ponència política que deia que no hi havia que fer pactes ni concessions amb els partits del 155, la qual cosa inclou el PSOE". "El diàleg s’ha de cercar a partir del referèndum d’autodeterminació i no de la denúncia o ajornament del referèndum d’autodeterminació", precisa. Després d’això, "el partit va entrar a la deriva durant mesos", explica.

Tot i que no es deixa emportar pel pessimisme, Martínez Gil relata com des del col·lectiu "hem vist amb impotència com molts militants han anat abandonant el partit", una tendència que hauria d'invertir-se millorant "els mecanismes de participació democràtica" de la formació, que, al seu judici, "ha anat perdent assamblearisme" i "donant més poder als òrgans de direcció". Una bona manera de començar el canvi seria tal i com va passar fa 10 anys, amb "un relleu en el partit". I ho aclareix amb una metàfora: "Mira, és com una cursa de relleus: el primer tram l’han fet molt bé, però ara, abans de quedar segons, el relleu l’ha d’agafar un altre".