Per què l'assalt de la Flotilla per part d'Israel infringeix el dret marítim internacional

El mar també té fronteres. Si més no, així ho estableixen els tractats marítims actualment vigents, la jurisdicció dels quals accepta la major part dels països del món. Aquestes normes fixen línies invisibles que delimiten les porcions de mar sobre les quals cada estat té sobirania. D'acord amb aquestes normes, Israel no tenia cap dret a assaltar les embarcacions de la Flotilla de la Llibertat els passats 1 i 2 d'octubre.  

No és pas la primera vegada que això passa. Comptant aquesta darrera, de les 21 expedicions que ha dut a terme la Coalició Internacional de la Flotilla de la Llibertat, l'exèrcit d'Israel n'ha assaltat o atacat 16. L'any 2010, la incursió dels militars es va saldar amb l'assassinat de nou activistes turcs que es van oposar a l'abordatge.

En altres ocasions, els vaixells han estat sabotejats amb drons. Els darrers atacs d'aquest tipus van tenir lloc el 24 de setembre, quan diversos vaixells van ser colpejats amb projectils i substàncies químiques prop de Creta. L'anterior atac havia tingut lloc al port de Sidi Bou Said (Tunísia), és a dir, en aigües sota sobirania del país africà. Al maig, un atac amb drons va avariar el motor del Conscience, el vaixell amb què els activistes de la Flotilla planejaven salpar cap a Gaza. En el moment dels impactes, l'embarcació es trobava al límit de les aigües territorials de Malta.

Tots aquests atacs es van produir en punts on Israel no tenia sobirania. De fet, Tel-Aviv mai no ha reconegut l'autoria d'aquestes agressions. Tampoc no l'ha negada, malgrat les acusacions dels activistes de la Flotilla i les troballes d'una investigació periodística que assenyala l'Estat sionista com a principal sospitós dels atacs. Ara bé, són il·legals aquests atacs? Quines lleis infringeixen?

Nocions bàsiques: Mar Territorial, aigües contigües i ZEE  

Per respondre aquestes preguntes cal definir alguns conceptes sobre dret marítim. El primer que cal saber és que el terme "aigües internacionals" no és un concepte jurídic, sinó una manera col·loquial de referir-se a les zones marítimes de lliure navegació. És a dir, aquelles per on qualsevol vaixell té dret a viatjar sempre que es compleixin determinats requisits. Aquests varien segons la distància que separa el vaixell de la línia de costa de l'estat més proper.

Així, el tros de mar que hi ha entre la costa d'un país i les primeres 12 milles nàutiques –22,2 quilòmetres– és el Mar Territorial d'aquest estat. Aquest té sobirania completa sobre ell, cosa que converteix aquesta porció d'aigua en part del seu territori. En ell, l'estat ribereny pot disposar del subsòl, del llit marí i de l'espai aeri que el cobreix. Si la Flotilla hagués entrat dins d'aquest perímetre, Israel hauria tingut legitimitat per intervenir-hi. Però la Flotilla mai no va entrar dins el seu mar territorial.

A partir del quilòmetre 22,2 mar endins comencen les anomenades '"aigües internacionals". Aquestes es divideixen en aigües contigües, la Zona Econòmica Exclusiva (ZEE) i, finalment, alta mar. Les aigües contigües de qualsevol país són la franja d'aigua que s'estén entre el límit final del Mar Territorial i les següents 12,2 milles. És a dir, entre el quilòmetre 22,2 i el 44,4 des de la línia de costa. En aquesta porció de mar, el país ribereny només pot exercir sobirania per qüestions duaneres, fiscals, d'immigració i de protecció del medi ambient.

Després de les aigües contigües es troba la zona econòmica exclusiva (ZEE), que abasta des de l'inici de les aigües territorials fins a les 200 milles nàutiques. És a dir, 370,4 quilòmetres mar endins des de la línia de costa. El país ribereny pot fer ús d'aquestes aigües únicament per explotar-ne els recursos. De vegades, dos o més països veïns arriben a acords per disposar conjuntament dels recursos de la ZEE d'un d'ells. Fins ara, no ha transcendit que Israel o Egipte hagin tancat cap acord d'aquest tipus, que en qualsevol cas no permetria a Israel fer-hi maniobres militars, llevat que el Caire ho autoritzés. De fet, la Convenció de l'ONU sobre el Dret del Mar (CONVEMAR), un dels tractats més rellevants sobre dret marítim internacional, estableix que cap país pot fer maniobres militars fora del seu mar territorial. Ni els EUA ni Israel no van signar mai aquest acord.

Raó 1: No es trobaven dins les seves aigües territorials  

Segons les darreres coordenades registrades pels dispositius de geolocalització de la Global Sumud Flotilla, la major part de les embarcacions detectades entre l'1 i el 2 d'octubre es trobaven, o bé a la zona econòmica exclusiva d'Egipte, o bé a les seves aigües contigües, o bé a les de la Franja de Gaza. Segons les últimes informacions, només el Mikeno, un dels 44 vaixells que formaven part de l'expedició, va aconseguir entrar al mar territorial de Gaza. Sobre aquestes aigües només tindria sobirania Palestina, amb una autoritat dividida entre Hamàs –defenestrat després de dos anys de genocidi– i l'Autoritat Nacional Palestina.

El Mikeno s'ha convertit així en el primer vaixell en 26 anys que ha aconseguit navegar lliurement pel mar territorial gazià, trencant el bloqueig il·legal imposat per Israel a la Franja de Gaza l'any 2006. L'última vegada que un vaixell havia assolit aquesta fita va ser el 2009, quan l'incipient projecte de la Flotilla de la Llibertat va aconseguir arribar a les costes gazianes.

L'Assemblea General de les Nacions Unides, així com altres organismes de l'ONU, consideren il·legal el bloqueig israelià que pesa sobre la terra, el mar i l'aire dels gazatins. De fet, aquesta estratègia ha ofegat els pescadors palestins, que només podien allunyar-se un parell de milles de la costa per pescar. Al matí del 2 d'octubre, gràcies a les distraccions generades per la Global Sumud Flotilla, els pescadors gazians van poder sortir a pescar més enllà d'aquests límits per primer cop en anys, tal com ha informat una de les observadores a bord del vaixell de suport legal de l'expedició.

Raó 2: No es complien les excepcions previstes per la llei  

Dins de totes les fronteres marines, la llei internacional exigeix el compliment d'unes normes bàsiques, com ara no comprometre la seguretat de l'estat ribereny. Israel ha al·legat en altres ocasions que el fet que la Flotilla navegés per '"les seves aigües" posava en perill els seus objectius militars. Exemple d'això fou l'assalt al Madleen a la zona econòmica exclusiva d'Egipte el passat mes de juny. Aleshores, Tel-Aviv va assegurar que l'assalt s'havia dut a terme per sospites que la Flotilla estigués fent maniobres de contraban.

Tanmateix, aquest argument continua topant amb un altre fet: la Flotilla mai no va arribar a entrar en aigües sobre les quals Israel tingués cap mena de sobirania. Com va passar amb el Madleen, la majoria de vaixells de la Global Sumud Flotilla es trobaven dins la zona econòmica exclusiva d'Egipte quan van ser interceptats. Només el Mikeno navegava en aigües palestines, no pas israelianes.

Tampoc no es donava una altra excepció prevista per la CONVEMAR, que fa referència al fet que un estat pot aturar un altre en el cas que el pavelló sota el qual navega l'embarcació –és a dir, el país de la bandera que oneja al pal del vaixell– ho permeti. Els vaixells de la Flotilla portaven banderes espanyoles, britàniques, gregues i italianes, entre d'altres. No consta que cap d'aquests països hagi permès a Israel assaltar-ne els vaixells.

Raó 3: La Flotilla duia ajuda humanitària  

La CONVEMAR i el Manual de San Remo sobre el Dret Internacional aplicable als conflictes armats al mar –tots dos documents no vinculants però de referència en dret marítim– reconeixen la necessitat d'obrir corredors humanitaris que permetin fer arribar a la població civil els béns bàsics per a la seva supervivència. Atès que la Flotilla de la Llibertat transportava ajuda humanitària, d'acord amb aquests escrits, els seus vaixells no haurien d'haver estat detinguts.