El Parlament només ha aprovat quatre pressupostos de la Generalitat l'última dècada

ERC va tancar definitivament aquest dilluns la porta a negociar amb el Govern del PSC els pressupostos de la Generalitat del 2025. La decisió dels republicans, que exigeixen avenços significatius en el finançament singular i en el traspàs de Rodalies abans d'abordar nous acords amb els socialistes, suposa que l'executiu presidit per Salvador Illa haurà de funcionar amb els comptes del 2023 prorrogats, ja que els de l'any passat tampoc es van aprovar. 

De fet, un dels grans canvis en la política catalana de l'última dècada és que l'aprovació dels pressupostos del Govern ha deixat de ser la norma. En aquest període només han tirat endavant en quatre ocasions: els dels anys 2017, 2020, 2022 i 2023. En els sis anys restants els comptes no s'han aprovat, ja sigui perquè els ha tombat el Parlament o perquè, directament, no s'han arribat a presentar a la cambra, com serà el cas d'aquest 2025.

Fins el 2013, el Parlament sempre havia aprovat els pressupostos del Govern

La situació contrasta absolutament amb la que es donava prèviament, ja que fins el 2013 el Govern havia aconseguit que la cambra donés el vistiplau a tots els comptes. La ratxa es va trencar aquell any, ja amb el Procés independentista endegat, quan l'executiu encapçalat per Artur Mas va renunciar a portar els pressupostos al Parlament.

Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla van poder aprovar tots els comptes dels seus respectius executius. Un fet que s'explica perquè disposaven de majories absolutes al Parlament -ja fos en solitari, cas de CiU; o amb el conjunt de formacions integrades al Govern, cas dels tripartits-, o amb aliances més o menys sòlides que els permetien superar el filtre del legislatiu. La creixent atomització electoral que viu la política catalana des de la segona dècada d'aquest segle ha canviat aquest paradigma i els executius autonòmics han perdut solidesa parlamentària i això s'ha traduït en què molts comptes no han tirat endavant.

El "no" del Parlament als comptes de Puigdemont i Aragonès

Durant els seus cinc anys de presidència (2010-2015), Artur Mas va aconseguir que el Parlament aprovés quatre dels seus comptes, els del 2011 i el 2012 gràcies al suport -via abstenció- del PP i els del 2014 i el 2015 gràcies a ERC. Els del 2013, en canvi, ni tan sols arribarien al Parlament, una decisió que l'aleshores líder de CiU va assumir al juliol d'aquell any.

Tot i que l'etapa de Mas ja va suposar acabar amb la tradició que el Parlament sempre aprovava els pressupostos de la Generalitat, vist amb perspectiva en el seu mandat van dominar els comptes que tiraven endavant, una situació que no s'ha repetit en l'última dècada. Des d'aleshores, les pròrrogues pressupostàries han estat la nova normalitat.

Carles Puigdemont, successor de Mas al capdavant del Govern, seria el primer president que veuria com el Parlament tombava els comptes de la Generalitat. Va ser el 2016, quan la CUP va alinear-se amb el conjunt de l'oposició contra els pressupostos del Govern de Junts pel Sí. Com a conseqüència de la negativa, Puigdemont va decidir sotmetre's a una qüestió de confiança, que superaria. I el 2017 sí que va aconseguir el suport de la CUP per tirar endavant al març uns comptes vinculats a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, que es materialitzaria l'1 d'octubre.

Entre el 2017 i el 2020, el Parlament va estar més de tres anys sense aprovar uns nous comptes

Amb una Generalitat intervinguda per l'Estat arran de l'aplicació de l'article 155, el nou Govern no es formalitzaria fins al juny del 2018, amb la investidura de Quim Torra, que optaria per prorrogar els comptes del 2017. Tampoc se'n sortiria amb les negociacions dels pressupostos del 2019 i el Govern de Junts i ERC va decidir directament no presentar-los al Parlament. Finalment, ja en plena pandèmia de Covid-19, l'abril del 2020 el Parlament va aprovar els únics pressupostos de la presidència de Torra, que posaven punt i final a més de tres anys sense nous comptes.

El 2021 tornaria a imposar-se l'opció de la pròrroga pressupostària, després que al setembre del 2020 fos inhabilitat Quim Torra com a president i finalitzés anticipadament la legislatura. Fins al maig següent no seria investit el seu successor, Pere Aragonès (ERC), que optaria per fixar-se com a objectiu que la Generalitat sí que tingués pressupostos el 2022. Ho aconseguiria amb el suport de Junts -encara dins del Govern- i l'abstenció dels Comuns. Per primera vegada des del 2010, els comptes van aprovar-se abans de l'1 de gener, és a dir, sense la necessitat de cap pròrroga tècnica per entrar en vigor.

Aragonès també se'n sortiria a l'hora d'aprovar els pressupostos del 2023. Ja amb Junts fora de l'executiu, ERC optaria per un canvi d'aliances i els va poder aprovar al març gràcies als vots de PSC i Comuns. Un any després, però, la negativa dels Comuns a validar els comptes del 2024 -amb el Hard Rock com a principal argument públic-, desencadenaria la decisió d'Aragonès de finalitzar la legislatura i convocar eleccions anticipades. Va ser la segona ocasió en què la cambra va tombar els comptes, després de la del 2016.

Els comicis avançats se celebrarien al maig i els republicans s'hi enfonsarien -cosa que també passaria amb la CUP i els Comuns-, mentre que el PSC reforçaria la seva victòria en pujar de 33 a 42 diputats. Finalment, a l'agost Salvador Illa va assolir la presidència de la Generalitat, després de tancar acords d'investidura amb ERC i Comuns.

Ara bé, els 42 diputats socialistes queden molt per sota de la majoria absoluta del Parlament, que se situa en 68, i en l'intent d'aprovar els seus primers comptes ho ha pogut certificar. Illa, per tant, haurà de governar aquest 2025 amb els pressupostos del 2023 prorrogats per segona vegada. Conseqüències de l'actual realitat de la política catalana, que ja fa més d'una dècada que ha deixat enrere una estabilitat parlamentària pròpia d'un passat marcat per l'antic bipartidisme.