Unitat de les esquerres? Espanya: la fractura de la identitat nacional

Boaventura de Sousa Santos

Alguns escenaris incerts per a l'articulació de les forces d'esquerra

En els darrers temps, la qüestió de l'articulació entre forces d'esquerra s'ha discutit a diferents països i els contextos en els quals s'ha donat la discussió són reveladors dels nombrosos obstacles que caldria superar per a que aquesta articulació fos possible o desitjable. En alguns casos resulta molt clar que aquests obstacles són a curt o mig termini infranquejables. Les discussions tendeixen a tenir lloc sobretot en períodes preelectorals. Em limitaré a il·lustrar els diferents obstacles i els bloquejos que els diferents contextos revelen i, a la llum dels mateixos, el que hauria de canviar per a que aquesta articulació fos possible i desitjable.

A continuació, analitzaré breument quatre d'aquests contextos: Espanya, Colòmbia, Mèxic i Brasil. En els tres últims països hi haurà eleccions en el 2018. Cadascun d'aquests països il·lustra un obstacle específic per a la construcció de coalicions que facin possible governs d'esquerra amb programes d'esquerra. De fet, aquest exercici pot fer-se amb altres països, tant per il·lustrar aquests obstacles com per il·lustrar uns altres que, en aquest cas, hauran de definir-se. Si aquest exercici, forçosament col·lectiu, es fa en un nombre suficientment gran de països a diferents regions del món, serà possible fer-se una idea de conjunt dels obstacles que s'han de superar i dels camins per fer-ho. Amb aquesta base seria possible imaginar una nova internacional d'esquerres. És evident que, en molts països, els debats polítics no es formulen com a debats entre esquerra i dreta i, en uns altres, els propis debats estan prohibits per règims autoritaris. En el primer cas, les forces polítiques que lluiten democràticament contra el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat, sense preocupar-se per les etiquetes, podrien estar interessades en la nova internacional. Els noms amb els quals es designen les diferències són menys importants que les diferències en si i les maneres de debatre sobre elles. En el segon cas, les forces que clandestinament lluiten per la democràcia també podrien estar interessades en la nova internacional.

Espanya: la fractura de la identitat nacional

En els últims anys, a Espanya l'esquerra-esquerra ha passat per un moment excepcionalment prometedor. Arran del moviment dels indignats (més conegut a Espanya com 15M), aprofitant la insatisfacció dels espanyols amb un govern conservador massivament corrupte (PP, Partit Popular) i el fracàs d'una alternativa amb el Partit Socialista Obrer Español (PSOE), desgastat per un govern ostatge del neoliberalisme, va néixer un nou partit d'esquerra, Podemos. Va sorgir com una fulguració política en el 2014 i va tenir un èxit sorprenent en les primeres eleccions en les quals va participar, en ser elegits cinc diputats per al Parlament Europeu. A més de ser un partit nou, era un partit de nou tipus, amb una relació orgànica amb un moviment social del que emergia (el moviment dels indignats). Així mateix, era un partit nou per comptar amb molts joves entre els seus líders. S'anunciava la fi del bipartidisme, que va sorgir amb la transició a la democràcia consagrada en la Constitució de 1978, l'alternança entre el PP i el PSOE, amb l'antic Partit Comunista, més tard Esquerra Unida, reduït a una existència molt modesta.

Podemos va ser la resposta d'aquells i aquelles que en el moviment dels indignats defensaven que el moviment dels carrers i les places havia de perllongar-se a escala institucional transformant-se en un partit. Malgrat adoptar la lluita institucional, Podemos es va presentar com el partit contrari al règim de la Transició (el post-franquisme iniciat el 1978 amb la nova Constitució) amb l'argument que aquest règim havia originat una elit o casta política i econòmica que des de llavors s'expressava políticament en l'alternança entre els dos partits del règim (PP i PSOE), una alternança sense alternativa. Les posicions inicials del partit van portar a alguns a pensar, al meu entendre desencertadament, que estàvem davant un nou populisme d'esquerra que oposava la casta al poble. De fet, es deia que la dicotomia esquerra/dreta no captava la novetat i la riquesa programàtica i organitzativa del partit, que era necessària una «nova» manera de fer política, oposada a la «vella» política. En tractar-se d'un partit nou, les seves bases organitzatives eren fràgils, però aquesta fragilitat es veia compensada amb l'entusiasme dels militants i els simpatitzants.

Els difícils camins de l'articulació entre les esquerres

En aquestes condicions, no era d'esperar cap aproximació o articulació entre les esquerres, sobretot amb Esquerra Unida i el PSOE. De fet, la gran majoria dels adeptes de Podemos no considerava que el PSOE fos un partit d'esquerra davant les concessions que els socialdemòcrates havien fet al neoliberalisme de la UE. Estàvem en un període de mesurar forces i aquest procés era particularment decisiu per Podemos. Els primers «preses de mesura» no podien ser millors. Nascut al gener de 2014, les enquestes d'opinió mostraven a la fi de 2015 que Podemos era el segon partit en les intencions de vot dels espanyols, després del PP i per davant del PSOE. Les primeres iniciatives d'acord electoral entre forces d'esquerra van arribar d'Esquerra Unida, liderada per un altre jove, Alberto Garzón, després de les eleccions autonòmiques de 2015. Eren els primers senyals que indicaven el propòsit d'unir les diferents forces d'esquerra per conquistar el poder. Entretant, Podemos va decidir, a través d'una consulta interna, que qualsevol acord o coalició amb altres formes d'esquerra havia de contenir el nom de Podemos. Així doncs, van anar sorgint els primers acords a nivell autonòmic: «Compromís-Podemos-És el Moment» al País Valencià, «Podemos-En Marea-ANOVA-EU» a Galícia i «En Comú Podem» a Catalunya. I a escala estatal va sorgir la coalició «Unidos Podemos», abans de les eleccions legislatives de juny del 2016, quan també es va incorporar el grup ecologista Equo.

Les eleccions generals de 2016 van ser el primer indici que el trajecte ascendent de Podemos no era una cosa irreversible. Tota la campanya d'Unidos Podemos es va orientar a superar al PSOE com a gran partit d'oposició. Aquest objectiu va quedar lluny de conquistar-se, ja que el PSOE va obtenir el 22% dels vots i Unidos Podemos amb prou feines el 13%. Després de la crispació inicial entre Unidos Podemos i el PSOE, els dos partits havien mantingut algunes converses a fi de provocar la caiguda del Govern conservador, però no es va concretar res. Els resultats de les eleccions també van ser fluixos per al PSOE, ja que aquests esperaven beneficiar-se del desgast del govern del PP. Davant d'aquesta situació, les divisions a l'interior del partit es van agreujar i Pedro Sánchez va renunciar al càrrec de secretari general a l'octubre de 2016 després de sortir derrotat en un turbulent Comitè Federal. Aquest mateix mes, el PSOE feia possible, amb la seva l'abstenció, la investidura del nou Govern del PP, liderat per Mariano Rajoy. La líder regional Susana Díaz, deixebla política de Felipe González, va tornar a realçar llavors la política centrista de partit i va secundar l'abstenció del PSOE. En una demostració de gran tenacitat política, Pedro Sánchez va aprofitar els canvis estatutaris que preveien l'elecció directa del secretari general en eleccions primàries i va tornar a conquistar la direcció del partit al Congrés del PSOE celebrat al maig de 2017. Les relacions entre els dos partits van millorar significativament quan Pedro Sánchez va reprendre la direcció del partit.

Sempre sota la permanent influència del líder històric del partit, Felipe González, un fort corrent dins del PSOE es negava en rodó a qualsevol aliança amb Unidos Podemos i, en canvi, defensava l'entesa amb els partits de dreta (com Ciutadans, un partit de dreta liberal nascut a Catalunya i avui present al conjunt de l'Estat espanyol amb el suport d'alguns sectors importants dels mitjans de comunicació i de poderosos interessos econòmics) per garantir la continuïtat del pacte de govern i la política d'alternança que venia des de la Transició. Era la reproducció de la política convencional de la socialdemocràcia europea constituïda en la Guerra Freda i que, després de la caiguda del Mur de Berlín, s'havia mantingut en el poder; política que es va acabar, com hem vist, amb el Partit Socialista portuguès a la fi del 2015. No obstant això, el retorn de Pedro Sánchez revelava que la militància socialista estava dividida sobre aquest tema. Uns per creure que sense una unitat entre les forces d'esquerra aquesta no tornaria mai més al poder, uns altres per pensar que sense un gir a l'esquerra que permetés recuperar els vots que havien permès que creixés Podemos, el PSOE mai més podria tornar al poder.

Es van crear les condicions per reprendre les converses de confluència entre el PSOE i Unidos Podemos. Per part d'Unidos Podemos, ara hi havia una motivació molt més intensa per a una articulació amb tota l'esquerra. Es parlava de la solució portuguesa, es reconeixia que les transicions democràtiques als dos països havien estat diferents, però es considerava que per intentar canviar la política neoliberal europea era crucial que Espanya, la cinquena major economia de la UE, passés a tenir un govern d'esquerres. Pedro Sánchez va tenir diverses reunions amb el primer ministre socialista portuguès i consta que van discutir sobre la coalició portuguesa. A Unidos Podemos hi havia contactes tant amb el Bloco de Esquerda com amb el Partit Comunista Portuguès.

En el nou cicle de contactes entre Unidos Podemos i el PSOE es tractava d'articular reformes polítiques, construir acords programàtics i, a llarg termini, promoure un govern d'esquerres que pogués acabar amb els anys neoliberals i de corrupció del govern del PP. Els senyals que facilitaven la confluència estaven sobre la taula i procedien de tots dos costats. El PSOE declarava que Unidos Podemos era «un soci preferent» o que el gran objectiu era «una entesa d'esquerra al país».

La crisi de Catalunya

Estàvem al juny del 2017. Pocs mesos després, va esclatar la crisi de Catalunya i les divergències entre els dos partits en relació a Catalunya van provocar el col·lapse de les converses i de l'objectiu dels acords de govern. De fet, el desenvolupament de la crisi va mostrar que, malgrat haver-se allunyat, els dos partits es van veure negativament afectats per la manera de prendre posició davant aquesta situació.

Per a qui no coneix la crisi de Catalunya, heus aquí un breu resum: igual que altres regions d'Espanya, principalment el País Basc i Galícia, Catalunya té una identitat nacional forta i històricament arrelada; aquesta identitat va sofrir una gran repressió durant la dictadura franquista; després de la transició democràtica, en el 1978 es va reconèixer la identitat catalana i la seva autonomia en el marc de l'Estat espanyol; al llarg de les darreres dècades, els catalans han lluitat a través de les vies institucionals perquè s'ampliés l'Estatut d'Autonomia; en el 2006 van acceptar el nou Estatut d'Autonomia pactat amb el Govern central, però el Tribunal Constitucional ho va anul·lar. Des de llavors, les relacions entre Madrid i Barcelona es van crispar; al mateix temps, el partit nacionalista i conservador que portava molt temps governant a Catalunya (Convergència i Unió, refundat després com Partit Demòcrata Europeu Català), políticament molt proper al PP, va passar a defensar la independència com a única via per a que Catalunya veiés reconeguda la seva identitat i voluntat d'autogovern. L'objectiu de la independència va passar a tenir llavors dos braços polítics, un braç de dretes i un braç d'esquerres, en el qual havien militat republicans que mai s'havien reconegut en la monarquia borbònica (avantpassats del rei actual), que al segle XVIII havia derrotat als independentistes catalans.

L'1 d'octubre de 2017 el Govern català realitza un referèndum, considerat il·legal pel govern central de Madrid, per conèixer la voluntat dels catalans quant a la independència. El Govern central va intentar frenar la celebració del referèndum per la via judicial i policial, però, malgrat les intimidacions i la repressió, el referèndum es va realitzar i la majoria dels que es van expressar amb el seu vot es van posicionar a favor de la independència. Pocs dies després el Govern de Catalunya declarà unilateralment la independència. El Govern central va reaccionar activant l'article 155 de la Constitució, que va declarar l'estat d'excepció a Catalunya; va suspendre el Govern autonòmic, va fer detenir dirigents polítics i va convocar eleccions a Catalunya pel 21 de desembre de 2017 amb l'objectiu de triar un nou Govern; el líder del Govern català, Carles Puigdemont, suspès pel Govern central, es va exiliar a Bèlgica i des de Brussel·les busca el suport dels països europeus a la causa catalana, suport que no arriba; es van celebrar les eleccions catalanes i els partits independentistes van tornar a guanyar les eleccions; tant el PSOE com Podemos (que es va presentar a les eleccions en una coalició de diverses forces d'esquerra anomenada Catalunya en Comú) surten derrotats en les eleccions i la derrota de Podemos és especialment preocupant per al partit per les repercussions que pot tenir fora de Catalunya; la coalició que havia governat abans Catalunya (constituïda per un partit de dreta, el PDeCAT el més votat, i dos partits d'esquerra, un d'esquerra moderada, Esquerra Republicana de Catalunya, i un altre d'esquerra-esquerra, la Candidatura d’Unitat Popular) torna posicionar-se per governar. Mentre escric aquestes línies (31 de gener), el futur polític de Catalunya és una completa incògnita.

Com pot ser que la crisi de Catalunya hagi pogut bloquejar un acord entre esquerres considerat fonamental per acabar amb el govern conservador, un objectiu compartit per la majoria dels espanyols? Al final, els dos partits es van manifestar contra el referèndum decidit unilateralment pels catalans i tots dos van defensar la idea d'un Estat plurinacional amb la finalitat de constituir eventualment un Estat federal o confederal; tots dos partits es van manifestar contra la independència de Catalunya, però Unidos Podemos va insistir especialment que aquest objectiu havia de construir-se en consens amb els catalans i no basant-se en la repressió judicial i policial. Va defensar el dret a decidir dels catalans, basat en un referèndum «amb garanties» pactat amb el conjunt de l'Estat espanyol.

No obstant això, les divergències entre els dos partits han acabat per agreujar-se. La crisi de Catalunya ha portat el PSOE, al contrari d'Unidos Podemos, a retrocedir en la defensa de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. La plurinacionalitat (l'Espanya com a «nació de nacions») havia estat reconeguda en el 39è Congrés del partit que va reelegir Pedro Sánchez com a secretari general. Amb tot, posteriorment la plurinacionalitat va deixar de ser l'eix central de la proposta del partit de reforma constitucional. Els dos partits van divergir fortament en el fet d'activar l'article 155 de la Constitució i en la repressió judicial en la qual aquest es va traduir. El PSOE es va manifestar a favor de la declaració de l'estat d'excepció i, de fet, va acordar amb el PP l'activació del dispositiu constitucional. Per Unidos Podemos, amb aquesta decisió el PSOE tornava a ser un dels partits del règim contra el qual havia sorgit Podemos i, per això, havien de suspendre's les negociacions entre els dos partits. El PSOE va correspondre també amb distanciament

Les esquerres i la identitat nacional

Per què la crisi de Catalunya pot ser especialment negativa per Podemos? Si ens referim només a Catalunya, els danys no semblen duradors. La posició de l'aliança en la qual s'integrava Podemos era la posició aparentment moderada de l'enfortiment de l'autonomia per les vies legals i constitucionals. Però seria aquesta la posició de les bases catalanes del partit? Estaven totes amb el partit quan aquest es mostrava a favor del dret a decidir i al mateix temps insistia que la independència no era una bona solució ni per a Catalunya ni per a Espanya? Defensar el dret a decidir no implicaria el deure d'acceptar el que es decidís? Per què insistir tant en la il·legalitat del referèndum quan l'aclaparadora majoria dels catalans defensava el dret incondicional a decidir, encara que estiguessin dividits gairebé per la meitat en relació amb l'objectiu de la independència?

El fet d'haver-hi divergències internes es va fer evident quan el secretari general de Podemos a Catalunya es va declarar a favor d'acceptar el resultat de les eleccions de desembre i, per tant, la independència, i no va trigar a presentar la seva dimissió després de mantenir un dur pols amb la direcció estatal del partit. En qualsevol cas, en contextos de forta polarització és normal que els partits que defensen posicions més moderades siguin castigats pels electors, però aquesta situació no perdura quan s'atenua la polarització, cosa que pot passar si tenim present que l'independentisme no va tenir una victòria aclaparadora, més aviat al contrari, i que tant l'extrem de la independència com l'extrem del centralisme (el partit conservador Ciutadans) van ser els vencedors de les eleccions.

Si tenim en compte Espanya en el seu conjunt, la raó de la vulnerabilitat afegida de Podemos després de la crisi de Catalunya es troba en el fet que la identitat nacional a Espanya no és, al contrari que en altres països, una bandera inequívocament de dretes. És una bandera de molts dels moviments de ciutadans i ciutadanes d'esquerres que van fer coalició amb Podemos a les diferents regions autonòmiques. Per a ells, era important que Podemos distingís entre legalitat i legitimitat en el cas del referèndum dels catalans i estigués sense cap mena de dubte al costat dels catalans que desafiaven el centralisme conservador de Madrid per exercir el dret més bàsic de la democràcia, el dret de votar. Només així tindria sentit que l'oposició del partit a la declaració unilateral d'independència després del resultat del referèndum de l'1 d'octubre es considerés genuïna, una declaració que, no obstant això, es va suspendre immediatament com a senyal d'oferta de diàleg i petició de mediació internacional. Tenint en compte l'anterior, va quedar el dubte de saber de quin costat estaria Podemos en futures confrontacions d'altres regions amb el centralisme de Madrid.

Ha estat Podemos potser insensible a la complexitat de la qüestió de la identitat nacional a Espanya? Els nous capdavanters de l'esquerra-esquerra europea, no només a Espanya sinó també en altres països, han estat educats per desconfiar de tots els nacionalismes, ja que a Europa aquests van ser majoritàriament conservadors i van estar a l'origen dels pitjors crims. Així mateix, van ser instruïdes per donar tota la prioritat a les polítiques de classe, encara que en els últims temps complementades amb polítiques antipatriarcals i antirracials. Es pot afegir, a més, que a Catalunya la independència ha estat agafada com a bandera per una dreta que durant dècades havia estat servil amb el Govern central i, com a Govern autonòmic, havia aplicat amb obstinació les polítiques neoliberals contra els treballadors catalans.

Qualsevol d'aquests dos vessants de l'educació s'ha de valorar de nou en els propers temps, no només a Espanya, sinó també a molts altres països. Per a això, les esquerres europees han d'aprendre del Sud global. En relació amb el nacionalisme, en els contextos colonials extraeuropeus, ha estat un objectiu políticament molt més complex. Va ser la bandera dels pobles oprimits, entre els quals evidentment hi havia diferències de classe, i ètnia, entre altres. Per aquest motiu s'ha distingit entre el nacionalisme dels febles o oprimits i el nacionalisme dels forts o opressors. No obstant això, fins i tot a Europa, aquesta complexitat ha existit històricament. Xosé Manuel Beiras parla de «nacionalismes perifèrics» en referir-se a Galícia i a les diferents nacions a l'interior de l'Estat espanyol. Andalusia va ser potser el primer territori d'Europa que es va tractar com a colònia després de la mal anomenada Reconquesta. Com han insistit els estudiosos andalusos, les formes colonials d'administració i de concentració de terres es van provar primer a Andalusia abans d'aplicar-se al Nou Món. És per això que el concepte de colonialisme intern es pot aplicar tant en un context llatinoamericà com en un context europeu. Els nous capdavanters de l'esquerra europea mai han pogut aprendre a les escoles i a les universitats que la història dels seus països incloïa colonialisme intern i que hi havia diversos tipus de nacionalisme tant al món com a la pròpia Europa.

D'altra banda, en relació amb la prioritat de la política de classe, en el futur serà necessària una profunda reflexió. He defensat que la dominació moderna està formada des del segle XVI per tres maneres principals de dominació: el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat. Des dels seus orígens fins avui, aquestes tres formes de dominació sempre han actuat articulades. Les èpoques i els contextos socials de cada país es distingeixen per la manera específica d'articulació entre les diferents formes de dominació prevalents. El colonialisme no ha acabat amb la fi del colonialisme històric. Actualment, segueix sota altres formes, com el colonialisme intern, el racisme, la xenofòbia i la islamofobia.

La lluita contra la dominació també ha d'articular-se i ha de contemplar els tres vessants, encara que les èmfasis i les urgències obliguin a donar més prioritat a una o a una altra. No obstant això, s'han de contemplar sempre les tres per la simple raó que en certs contextos les lluites assumeixen versions canviants. Per exemple, una reivindicació de classe es pot afirmar sota la forma de reivindicació d'identitat nacional, i viceversa. Per tant, les forces polítiques que tenen èxit són les que estan més atentes a aquest caràcter canviant de les lluites socials. Penso que aquest és el cas de Catalunya. A Espanya, les identitats nacionals són transclassistes i les forces d'esquerra no poden minimitzar-les a causa d'aquest fet. Aquestes han de lluitar contra les contradiccions per fer funcionar el transclassisme a favor d'una política progressista que enforteixi les posicions i els interessos de les classes subalternes, populars. La crisi de Catalunya ha posat de manifest que la «qüestió nacional» d'Espanya només es pot resoldre amb una ruptura democràtica amb el règim actual, la qual cosa dóna per descomptat la necessitat d'una nova Constitució.

Unidos Podemos està molt a temps de fer la reflexió sobre això i espero que passi el mateix al PSOE. Si es dóna aquest pas, tornarà a ser possible pensar en una unitat entre les forces d'esquerra, que inclogui partits i moviments. Sense ella, les esquerres espanyoles mai arribaran al poder amb un programa d'esquerra, la qual cosa és dolenta per Espanya i per Europa.

_______________

Notes

[*] Aquest article constitueix el tercer dels cinc que van a dedicar-se en aquest blog (Espejos extraños) al tema de la unitat/articulació de les esquerres en diferents contextos contemporanis i que formen part del llibre Unidad de las izquierdas? Cuándo, por qué, cómo y para qué, Dyskolo, 2018.