Ull, progres!

Sergi Sol, periodista

Ximo Puig ha trencat una mena de tabú de l'esquerra anunciant una rebaixa d'impostos a les classes mitjanes. La de Puig és una mesura assenyada per socórrer el creixent ofec d'aquestes classes mitjanes assetjades per la inflació galopant.

Aquest manual esquerrà que prescriu que apujar impostos és d'esquerres i baixar-los de dretes no només està passat de moda sinó que en bona mesura explica per què l'esquerra ja no és el partit premiat pels que no tenen ni patrimoni, ni rendes elevades ni formació superior que, cada vegada més, responen a la seva frustració votant partits populistes o líders com Trump als Estats Units o Meloni a Itàlia.

L'OCDE estableix que és classe mitjana -el nervi i tenacitat de la nostra societat- aquella que ingressa entre un 75 i un 200 per cent de la renda mitjana. A aquesta franja, precisament a aquesta, està festejant el president valencià que, per cert, està fart del dúmping fiscal madrileny que el president andalús Moreno Bonilla imita de la pitjor manera possible llançant una opa hostil perquè els empresaris catalans abandonin fiscalment Catalunya. Si arriba a ser al revés, s'arma la marimorena.

La supressió de l'impost de patrimoni -mesura que només beneficia els que més tenen- sí és una cosa típica dels partits liberals i conservadors. Per això continuen sent en bona mesura els partits que es voten als barris més adinerats de les ciutats.

El que és sorprenent, el que ha canviat els últims anys, és que als barris populars l'avenç de la ultradreta i el populisme és notable en paral·lel al descens de l'esquerra i l'ocàs del comunisme.

Hi ha dues variables que, segons Piketty a Capital i ideologia, determinen avui el vot. Això és l'actitud davant de la redistribució de la riquesa i la immigració. Aquests votants que han anat progressivament a la dreta més extrema són bel·ligerantment antiimmigració. Tampoc no hauria de sorprendre tant, comparteixen i competeixen amb aquests per treballs mal retribuïts i, sovint, precaris. L'FMI defensa la immigració. I la patronal. És clar, globalment té efectes positius. Sens dubte i a tots nivells. Només cal veure aquesta gent que treuen a passejar els nostres avis per quatre xavos.

Però és obvi que part d'aquesta societat nostra que es troba en una situació més precària percep el gruix de la immigració com una competència que, per tant, abarateix els salaris. Llei de l'oferta i la demanda. Vet aquí el problema que el professor universitari progre escomet teoritzant amb una resposta tan dogmàtica com aliena. Ni viu en aquests barris populars ni competeix amb els treballadors no qualificats.

Cal no oblidar que les rendes baixes estan gairebé exemptes de tributar amb la qual cosa el pes de la recaptació recau sobre una classe mitjana que està veient minvar el seu poder adquisitiu.

Res a veure amb les polítiques tributàries que agafen els senyorets de la terra de Moreno Bonilla o amb altres pràctiques que lluny de crear riquesa i ocupació només representen un canvi a la finestreta de pagament. Només que a la baixa.

Les polítiques que furguen a les trampotes per aprofitar-se de l'esforç aliè són pa per avui i gana per demà. Li convindria recordar-ho al president andalús que, per cert, hauria d'estar preocupat davant el retrocés de la inversió estrangera que mentre a Espanya creix a Andalusia ha caigut gairebé a la meitat el primer semestre del 2022.

L'esquerra ha de reaccionar o consolidar aquesta paradoxa trasbalsant: Els pencaires del Rust Belt americà, en precari, votant Trump mentre als barris acomodats de Manhattan es vota majoritàriament els demòcrates.

O l'esquerra reacciona i abraça les classes mitjanes i les víctimes de la globalització als barris populars o això de Meloni no serà flor d'un dia. Ni a Itàlia, ni a Espanya.