La tercera via: sostenibilitat i sentit

Nel Martí, escriptor i professor

L’aparició del coronavirus SARS-CoV-2 i el perill que suposa per a la salut humana ho ha sacsejat pràcticament tot. Les mesures sanitàries de distanciament i confinament han provocat una frenada brusca de l’activitat social i productiva, trasbalsant totes les economies –la d’empresa, la familiar i la de l’Estat- i reinstal·lant en la psicologia de la gent els sentiments propis d’una crisi: por, inseguretat, incertesa, angoixa, preocupació, impotència.

Durant aquests mesos hem pogut llegir informacions i opinions de tot tipus al respecte -com si d’una anàlisi DAFO es tractés-, posant de manifest les debilitats i fortaleses, amenaces i oportunitats, del nostre modus vivendi –economia, hàbits, comunicació, presa de decisions col·lectives,..- en relació a la Covid-19. La majoria d’aquestes posicions es podrien organitzar en dos grans grups, la d’aquells que parlen en termes d’adaptació i canvi d’hàbits, i la d’aquells altres que parlen de revisió i canvi de model. Altres, a més dels hàbits i model, plantegen –o plantegem- una tercera via.

La crisi –sanitària, econòmica i social- emperò no només ha posat de manifest les debilitats i les amenaces del sistema, sinó que també ens ha posat en contacte amb les coses més essencials de la vida humana. Durant aquests dies hem experimentat tots, poc o molt, la fragilitat i finitud humanes. Hem sentit que no som immortals, ni omnipotents; que no ho tenim tot controlat i que tot pot canviar inesperadament; que en qualsevol moment haurem d’acomiadar la vida; que la vida no té sentit sense els altres; que els altres no són una companyia sinó part del nostre viure; que ens necessitem per a funcionar com a societat; que la naturalesa –i el virus n’és també part d’ella- funciona al marge dels nostres desitjos; que l’impacte de l’acció humana sobre el planeta Terra està posant en perill la supervivència de l’espècie humana; que els humans no poden actuar al marge dels ritmes ecològics; que l’economia ha d’estar al servei del benestar de la gent,... i centenars de coses més.

L’estat de confinament ha provocat un sacsejament en les nostres creences, valors i emocions instal·lades en el confort d’antany i ens ha obligat a repensar-les... i a situar-nos en el clima de les preguntes essencials de la vida personal i col·lectiva: qui som i què volem ser? (o la pregunta pel sentit), com volem viure amb els altres (o pregunta central de l’ètica), i com ens volem organitzar per viure amb el altres (o pregunta fonamental de la ciutadania i de la política). Des d’aquesta dimensió de l’essencial, espiritual-ètica-i-política, és des d’on diversos autors proposen interpretar i actuar davant la nova crisi, i les futures noves crisis.

No ens enganyem, el SARS-CoV-2 no és una anomalia o una excepció en el nostre planeta d’amenaces, sinó part dels processos naturals de mutació, interacció i supervivència que es donen en l’ecosistema global de la Terra. És la seva estratègia per a sobreviure i expandir-se, igual que tenen una estratègia totes les espècies i els éssers vius. El pins, per exemple, generen la resina per a curar les seves ferides i protegir-se de patògens que, alhora, com a producte altament inflamable que és, constitueix també una estratègia piròfila per a guanyar espai a altres espècies competidores. Aquesta és l’estratègia del pi que, afavorida pel canvi climàtic, està desplaçant altres arbres pròpiament mediterranis. I quina és l’estratègia de l’Homo sapiens? L’hominització, i la transformació i el distanciament del medi natural. I quina hauria de ser l’estratègia de l’home espiritual-ètic-i-polític? La humanització, la transcendentalització i la creació d’un medi cultural, sostenible i ple de sentit. És una qüestió d’egoisme, o d’instint de supervivència d’espècie si es vol dir així, per a poder viure humanament.

El coronavirus és només una de les amenaces que ens envolten, que prest o tard ho deixarà de ser en la mesura que la puguem controlar, com ha passat amb moltes altres amenaces virals o bacterianes. Però què passarà quan tinguem la vacuna contra la Covid-19? Que farem llavors amb totes les altres amenaces, com les malalties cardiovasculars, el càncer, les malalties mentals..? Esperarem a què s’hagi de decretar un nou estat d’alarma? Aquesta no és la millor estratègia. Almenys no és l’estratègia que s’hauria d’esperar d’una espècie amb intel·ligència espiritual, intel·ligència ètica i intel·ligència política. Algunes d’aquelles i moltes altres amenaces s’han alimentat o creat des d’una concepció errònia del progrés: plàstics a la mar, posidònia en retrocés, increment de les temperatures, pèrdua de la biodiversitat, alts nivells de contaminació atmosfèrica, abús de transgènics,... Serà necessari el canvi d’hàbits? Sí. Serà necessari el canvi de model? Clar que sí. Però també serà imprescindible, com estratègia d’ humanització, que qualsevol canvi, d’hàbits i de model, es faci sense perdre de vista les preguntes essencials que donen sentit a l’existència humana.

Dit en altres paraules, no és progressar si en el progrés hi perdem el més essencial, si es creen més riscos i amenaces que beneficis i oportunitats. A aquest procés que integra la modernització sense perdre l’essencial el filòsof Salvador Pàniker l’anomenà “retroprogrés”, i constitueix la base de la tercera via. Tan essencial com la vida biològica ho és la vida humana, que a més de biologia s’estructura i alimenta de sentit, de relacions i de comunitat. De la mateixa manera que hi ha persones o empreses que han viscut per sobre de les seves necessitats i capacitats, amb un resultat sempre fatal; l’espècie Homo sapiens ha volgut “progressar” sense tenir en compte la capacitat regeneradora del planeta ni les coses més essencials i vitals de fet humà, generant necessàriament noves petites o grans amenaces. Tan mateix, emperò, ara sabem que les petites amenaces poden ser virulentament grans.

La tercera via proposa repensar els hàbits i el model de vida “retroprogressant”, progressant sempre des de l’essencial. Haurem de posar tota la intel·ligència humana (això és totes les intel·ligències, segons Daniel Goleman, com la intel·ligència espiritual, la ètica i la política) en assolir aquest repte transformador. La resposta a la nova normalitat i al nou model hauran de venir de la confluències d’aquestes tres intel·ligències, i simultàniament. Alguns n’estem convençuts. Només fa falta que hi estem convençuts molts més. Simplement.