Temps de reconstrucció

Mireia Boya

Ambientòloga

Tres mesos després de les eleccions autonòmiques era una necessitat urgent tenir un govern plenament operatiu i no un interinatge per fer front a la situació en la que la pandèmia ha deixat el país i la seva gent. Ha costat, però ja tenim Govern, un que es presideix per fi des de l’esquerra, des d’allà cap a on ha virat democràticament l’independentisme. És precisament aquest canvi el que ha provocat una digestió lenta per part de Junts. Perdre la Presidència i acceptar que l’estratègia guanyadora, la que ha triat la gent a les urnes, almenys pels dos propers anys, és la proposada pels republicans, ha necessitat àlmax a cabassos per empassar-se alguns gripaus i no perdre el poder que dona controlar la meitat de l’executiu.

No ens enganyem amb jocs de paraules, no hi pot haver govern republicà sense República. Aquesta no serà la legislatura de la independència, sinó la de la reconstrucció. Primer, la d’un país que s’ha d’aixecar de les cendres econòmiques, socials i emocionals d’una pandèmia que ha arrasat una quotidianitat que per molts ja era precària; segon, la reconstrucció d’una estratègia independentista compartida que va esfondrar-se després de l’1 d’octubre i que en quatre anys no s’ha pogut recosir. Es governarà des de l’autonomisme i per gestionar la urgència, perquè les bases de l’anhel de llibertat caldrà forjar-les de nou amb confiances renovades i la gent com a far que guiï els polítics. És a dir, com ja vam aprendre a fer fa alguns anys des dels carrers, com s’ha fet sempre que hi ha hagut avenços significatius en aquest país, des d’Arenys de Munt, passant pel 9N, sense oblidar el punt de no retorn que va ser el referèndum.

El carrer però està també confinat i dividit. La transversalitat de l’ANC va desaparèixer amb Jordi Sànchez i s’ha cronificat amb Elisenda Paluzié. El seu discurs no aglutina l’independentisme popular i els activistes salten als CDR, els consells locals per la República i els càrrecs a govern. O pitjor encara, es queden a casa, cremats i esgotats de tanta ràbia i tan poca estratègia que la canalitzi de forma constructiva. L’ANC ja no és pal de paller de l’independentisme, sinó una versió desdibuixada i anacrònica de si mateixa. Obrir-se i refundar-se, no hi ha més si no vol agonitzar lentament.

Per la banda d’Òmnium, el discurs i el somriure que la presó no ha esborrat a Jordi Cuixart enlluernen i uneixen a tothom, però es materialitzen en poc, més enllà d’haver-se convertit en el referent compartit per totes les tonalitats de l’independentisme, que ja és molt. L’entitat ha focalitzat la seva acció en la lluita pels drets socials i l’amnistia. Ningú parla ja d’independència, conscients de que primer cal reteixir complicitats, perquè si cadascú va per la seva banda la lluita ja no és compartida. Han deixat de cridar unitat per posar-se a fer el morter que la faci possible, sense presses ni imposicions han canviat les prioritats i, fent-ho, han abandonat l’activisme més combatiu, que sobreviu en assemblees disseminades arreu planificant accions de protesta sense estratègia.

Una de les prioritats d’aquests moviments socials hauria de ser, com al govern, la reconstrucció de les relacions mútues i del full de ruta popular compartit. Com sinó han de tirar del carro dels polítics per fer avançar el país cap a la República si cada bou estira en una direcció diferent? La cimera imprescindible és la del carrer que s’organitza perquè si no hi ha objectius comuns i una coordinació de les accions de cadascú l’independentisme popular i combatiu és per l’Estat un anecdòtic pollastre sense cap que vol córrer sense anar enlloc. Ara bé, també com al govern, és obligació de tot activista independentista donar la mà a aquells que corren el perill de quedar-se enrere davant aquesta crisi que ho devora tot. Enfortir els lligams entre les persones no només és per la justícia social, és també per ser més i forjar la República que volem, la dels drets socials i les llibertats, la que fa fora tot discurs d’odi, la que atura desnonaments amb el cos i combat el masclisme arreu, a diari.

La llista de reptes urgents després del pas arrasador del coronavirus per les nostres vides necessitava un acord de mínims amb sentit de país que la CUP-Guanyem va saber tancar per tal de fixar el rumb social que sortia del mandat de les urnes i evitar un mercadeig vergonyós amb aquells que sota la bandera del progrés no han fet més que enriquir a uns pocs, empobrir a la majoria i trinxar el territori. Llàstima que no baixessin a l’era per arromangar-se i embrutar-se i entressin a Govern per fer ells mateixos la feina que ara només volen fiscalitzar. Pel que fa als Comuns, l’oportunitat d’enfortir les esquerres i deixar el règim del PSOE l’han perdut, un cop més. Condemnats ara a la irrellevància parlamentària, podien ser motor de canvi social i s’han quedat en la vella iniciativa.

Els fonaments esfondrats necessiten també directrius de reconstrucció, no des d’un Govern gestor, no des d’uns moviments socials desunits. Reformular el Consell per la República és convertir-lo en un think tank transversal que, alhora que internacionalitza la causa catalana, proposi un llibre blanc cap a la independència, si cal, amb segon referèndum inclòs a finals d’aquesta legislatura. Necessitem estrategues de tots els colors que pensin com seguir, com organitzar, com mobilitzar i com tornar a engrescar. I, sobretot, necessitem reduir aquesta agressivitat lapidària entre nosaltres, que la puresa i la raó absoluta són unicorns que s’esvaeixen quan es demana que qui estigui lliure de culpa tira la primera pedra.