Sembrar pau per a desarmar la violència

La forma en què una societat entén i gestiona la violència no és fruit de l'atzar, sinó el resultat de processos històrics, decisions polítiques i construccions culturals sostingudes en el temps. Tant la cultura de pau com la cultura bel·licista responen a projectes col·lectius que s'alimenten de valors, discursos i pràctiques que modelen la consciència social. Per això, reflexionar sobre aquests models implica reconèixer que cap societat està predestinada a la violència o a la convivència pacífica, sinó que ambdues són el resultat d'eleccions conscients.

La guerra, igual que totes les violències, pot normalitzar-se, acceptar-se com un mal inevitable, o ser considerades una qüestió central de l'acció política que persegueixi la seva erradicació. Vegem alguns arguments sobre el fet que la normalització de la guerra i la promoció de la cultura bel·licista en una societat és un indicador de la legitimació d'altres violències. Voldria així posar en valor la iniciativa del Fòrum Català de Pau que després de dos anys de treball discret, celebra la seva trobada aquest 28 de febrer a Barcelona. Una iniciativa que probablement es convertirà en un exemple a seguir per a aquells països que pretenguin construir societats més pacífiques.

No normalitzem la guerra   

La guerra d'Ucraïna, que havia de durar uns dies, i de la qual es compleixen ja 4 anys, és un bon exemple de l'important que és aprendre del passat per a evitar que ocorri el que no desitgem en el futur. És a dir, tenir memòria i aplicar amb ella les mesures necessàries per a evitar la guerra. 

Perquè les guerres no ocorren per accident, no sorgeixen del no-res, sense més, per casualitat, sinó que requereixen preparació. Un país ha de preparar a la seva població, a la seva economia i tenir les eines polítiques necessàries per a embarcar-se en missions militars, per a enviar als seus soldats a la guerra. Espanya ha fet els deures per a poder anar a la guerra, té un exèrcit preparat i en part disposat a això, té les capacitats militars per a participar per terra mar i aire en qualsevol lloc del món i pertany a un club militar, l'OTAN, que legitima i justifica les vies militars. Espanya, amb el temps, ha inoculat la cultura de defensa en una societat que ha passat del rebuig a l'exèrcit i a la guerra, a respectar i valorar les forces armades per sobre d'altres institucions, a acceptar que la guerra sigui una possibilitat i fins i tot a començar a considerar que hi hagués un servei militar obligatori. 

La guerra a Ucraïna ha tingut i està tenint un impacte terrible i inhumà en la població ucraïnesa i russa que sofreix la violència dels atacs militars, però també té impacte en les societats que les viuen de manera indirecta, com l'espanyola. La guerra forma part de les notícies del dia a dia, dels discursos, de les converses. Es normalitza. I no podem normalitzar la guerra. 

 Conreem la pau   

És urgent conrear la pau. Per a això mirem com la consciència pacifista en l'Estat espanyol, així com en qualsevol altre lloc, s'ha construït a base de moments clau de mobilització social que van produir una implicació emocional i intel·lectual amb la cultura de pau, i contrària a la cultura bèl·lica, en una majoria de la societat.

Al 1986 jo no tenia edat per a protestar, però recordo bé els debats al voltant del referèndum de l'OTAN a la meva casa. Un argument que tenia molta força era que votarien que no a l'OTAN per tal que no enviessin als seus fills (jo mateix) a qualsevol guerra a l'estranger a la qual ens enviés els EUA. A mi em va semblar un argument bastant convincent per a posicionar-me en contra. El resultat del referèndum no va ser el que hagués desitjat, però el percentatge que va votar en contra i les multitudinàries mobilitzacions van deixar un pòsit pacifista que encara perdura en aquella generació. 

Va coincidir en aquell temps una mobilització de llarg recorregut i intensitat permanent: la lluita contra l'obligació de fer el servei militar. La insubmissió i l'objecció de consciència formaven part del debat dels joves, que durant diversos anys decidíem què fer, ens informàvem i compartíem el rebuig no sols a perdre un any de la teva vida, sinó al maltractament i les vexacions pròpies de la disciplina militar, i al fet que poguéssim, d'alguna manera, ser enviats a la guerra. La decisió conscient, individual però també col·lectiva, de definir-te per escrit i formalment, contrari a l'ús de les armes no era poca cosa. Això, al costat de la lluita exemplar dels insubmisos, va construir un antimilitarisme que encara perdura avui dia en bona part de bona part de la joventut dels '80 i '90. 

La caiguda del mur de Berlín i el final de la Guerra Freda van reduir les despeses militars i van fer pensar que els dividends de la pau que es generarien, serien per a construir els fonaments d'una pau duradora, a Europa i en el món. Va créixer l'esperança que s'aprendria de les guerres, dels genocidis i de l'imperialisme i colonialisme del passat. L'entesa entre els EUA i Rússia va aconseguir avenços en desarmament i seguretat. 

La mili va ser abolida a Espanya i els últims soldats de reemplaçament van ser cridats a files l'any 2000. Tres anys després, amb la invasió de l'Iraq es va produir una mobilització sense precedents contrària a la guerra que amb milions de persones a tot el món, va rellançar la cultura pacifista de nou i, per la part que li toca a Espanya, va contribuir a emportar-se per davant al govern que ens va portar a la guerra. El moviment antiguerra va calar profundament en una altra generació. 

I jo em pregunto, si les mobilitzacions socials han construït bona part del pacifisme que avui defineix a la nostra societat, malgrat la construcció paral·lela d'una cultura i economia de la defensa, Què ocorreria si la gent i govern cooperen per a promoure una societat veritablement més pacífica? 

 Polítiques conscients de pau   

Les organitzacions de pau, juntament amb les de drets humans i cooperació de Catalunya, han impulsat amb altres actors articulats pel Consell Català de Foment de la Pau, un projecte anomenat Fòrum Català per la Pau, que tindrà com a resultat un pla director País de Pau, per a comprendre, identificar, promocionar i posar en valor la pau en tots els àmbits possibles de l'administració pública en particular i de la societat en general, a través de no normalitzar la violència en cap d'ells. Perquè la pau no és només l'absència de guerra, sinó la construcció de les condicions necessàries per a evitar que sorgeixin les violències, sent conscients que existeixen i que apareixen amb freqüència, però amb la convicció de voler erradicar-la. 

La violència quotidiana, a les aules, a casa, contra els col·lectius més vulnerables, la violència física o psicològica, la violència simbòlica, cultural visible o invisible, la violència política, patriarcal o fruit del capitalisme salvatge, del racisme i el supremacisme, la violència dels qui tenen l'ús legítim de la força com els cossos de seguretat, la violència de la burocràcia, de l'edatisme, de l'aporofòbia, del classisme… totes aquestes i més violències són les que creen la cultura bel·licista que ens porta a un estat de guerra permanent en el qual la imperfecta democràcia de la qual hem gaudit tan sols unes dècades, es converteixi en un falsa democràcia orwel·liana. 

La cultura de pau, els posicionaments pacifistes o la construcció d'una societat que rebutja la violència, no és una cosa que vingui donat, no és una cosa que no s'aconsegueixi sense esforç. El mateix ocorre amb la cultura bel·licista, el militarisme o la normalització de la violència, no són tampoc conceptes que formin part de l'ADN de cap societat, sinó que cal construir-los i invertir en ells. 

La construcció d'una consciència pacífica en una societat en un moment determinat, requereix de mirada llarga. La planificació d'una societat menys violenta és una decisió política que implica voluntat, lideratge, recursos i complicitat de la societat civil. És necessari i urgent conrear la pau des d'avui mateix, per a evitar les violències, inclosa la guerra, del futur.