Regularitzar és una qüestió d'humanitat, de justícia social i de país

La regularització de persones migrades és una mesura imprescindible. No només per raons democràtiques, sinó sobretot humanitàries i econòmiques. Aquesta setmana, amb l'aprovació per part del govern espanyol del Reial Decret que permetrà la regularització de més de 500.000 persones, es fa un pas que feia massa temps que es reclamava. Un pas que no hauria estat possible sense la pressió sostinguda dels col·lectius i plataformes en defensa dels drets humans i la societat civil organitzada, que fa ja cinc anys van impulsar una Iniciativa Legislativa Popular amb milers de signatures.

Durant aquests darrers anys, hem vist com els discursos d'odi contra les persones migrades han augmentat, especialment per part de la dreta i l'extrema dreta espanyola i catalana, fent seguidisme de personatges internacionals que fan de la por i la persecució la seva causa política. Davant d'això, era inconcebible permetre que aquesta iniciativa continués encallada en un calaix. Des d'Esquerra Republicana hem estat compromesos des del primer moment amb la defensa dels drets de les classes treballadores, vinguin d'on vinguin.

Diguem les coses com són: cap persona és il·legal. Això no ha de ser una consigna, és una realitat que cal reconèixer políticament. Milers de persones viuen, treballen i contribueixen a l'economia d'aquest país sense tenir reconeguts els seus drets bàsics. I per molt que no se'ls reconeguin, no deixaran d'existir. No podem normalitzar aquesta exclusió.

Convé recordar un fet que massa sovint s'oblida en el debat públic: la immensa majoria d'aquestes persones han arribat aquí perquè el mercat de treball les ha cridat. L'economia les necessita. Sectors sencers funcionen gràcies a la seva feina. Però en lloc de reconèixer-ho, el sistema les condemna a la invisibilitat administrativa. I la irregularitat no és un accident: és una eina. Sense papers, no hi ha drets. Sense drets, la mà d'obra és més barata, més dòcil, més explotable. I se'ls treu la veu, el dret a la protesta. La irregularitat administrativa no deshumanitza per error, deshumanitza per disseny. I això és exactament el que busquen la dreta i l'extrema dreta, volen convertir aquestes persones en el problema per legitimar un sistema que precaritza i explota.

Regularitzar vol dir, doncs, garantir accés a allò més essencial. Vol dir incorporar tota aquesta classe treballadora al sistema de protecció social. Vol dir reforçar els serveis públics amb les seves cotitzacions i els seus impostos. Vol dir reconèixer el que és una realitat: aquesta gent treballa, conviu i fa país. A més, legislant en drets és l’única manera que combatrem el racisme. Perquè quan les institucions fallen o miren cap a una altra banda, els discursos d'odi es colen i guanyen terreny.

En aquest sentit, ens preocupa especialment com una part de l'esquerra ha acabat comprant els marcs discursius de la dreta, assumint-ne el relat per evitar afrontar amb valentia qüestions com la derogació de la Llei d'Estrangeria. Això no és neutre, això contribueix de facto a alimentar l'exclusió i a reforçar els postulats de l'extrema dreta.

Per això, tot i celebrar aquest avenç, no ens podem conformar. El context europeu i global ens alerta que la criminalització de les persones més vulnerables, la simplificació dels problemes socials i l'auge del racisme institucional són una amenaça real. Per combatre-ho, cal ser coherents i contundents en la defensa dels drets humans.

És rellevant, a més, que el decret aprovat incorpori una proposta defensada per Esquerra Republicana: el reconeixement de l'aprenentatge del català com a via per acreditar l'arrelament. No es tracta d'un requisit obligatori ni excloent, sinó d'un element que amplia la mirada sobre què vol dir formar part d'una comunitat. L'arrelament deixa així de mesurar-se únicament amb criteris administratius o laborals, per incorporar també la dimensió social, cultural i de participació.

La regularització és, doncs, una qüestió d'humanitat, de justícia social i de país. Les persones migrades que viuen entre nosaltres no necessiten la nostra compassió: necessiten els seus drets. Són classe treballadora com la resta, amb la diferència que un paper els condemna a la invisibilitat. I tenim l'obligació de plantar cara a aquells que ens volen dividits contra els més vulnerables i submisos davant els més poderosos. Regularitzar és reconèixer aquesta realitat i donar-hi resposta amb drets. Aquesta és l'única via per construir una societat cohesionada i justa.