Quan la democràcia es posa a prova

Amb el setembre tornen les carpetes noves, les classes plenes de converses i també les cartes d’alumnes que ens demanen col·laboració per al seu treball de recerca. No és pas un fet insòlit, sinó una tradició que es repeteix cada any i que ens obliga, als qui ens dediquem a la política, a aturar-nos i repensar el que sovint donem per sabut. Enguany, un estudiant m’ha fet arribar unes preguntes sobre l’extrema dreta. No buscava dades menors, sinó respostes a una inquietud que avui travessa Europa sencera: què és, per què creix, com es pot frenar, quin paper hi jugaran els joves, fins on pot arribar. En respondre-li, he tingut la sensació que també em responia a mi mateix.

Aquest exercici ha coincidit amb una de les lectures d’estiu que més m’ha marcat: Feixisme i populisme d’Antonio Scurati, un llibre incòmode però imprescindible. Scurati recorda que el feixisme històric no va envair les societats de sobte, sinó que es va anar filtrant a poc a poc, disfressat de remei a la por i al malestar. La seva tesi és tan senzilla com esgarrifosa: la democràcia no mor a crits, sinó en murmuris que, de mica en mica, deixen de sorprendre.

Com definir l’extrema dreta? No és només un programa dur sobre immigració o seguretat. És una manera d’entendre el poder i la comunitat: imaginar un poble pur i uns enemics interns, reduir la complexitat a un eslògan que corre de pantalla en pantalla, erosionar els contrapesos institucionals fins que allò que ahir semblava impensable avui es toleri i demà es consideri normal. Allà on governa, el rastre és clar: drets retallats, mitjans capturats, guerres culturals que divideixen i polítiques econòmiques que, sota disfressa popular, beneficien els més forts. No és només un adversari electoral; és un projecte que desgasta la democràcia mateixa.

Per què creix? Les crisis concatenades han deixat molts amb la sensació que l’ascensor social s’ha aturat. Les xarxes socials han convertit la indignació en espectacle i han posat el rumor al mateix nivell que el coneixement. I la lentitud de les institucions ha creat un buit que omple qui promet rapidesa i contundència. L’extrema dreta té l’habilitat de traduir la incertesa en enemistat i el malestar en ressentiment.

Però la història no és condemna; és advertiment. I el remei no pot ser només moral ni simbòlic. Cal política concreta, palpable, que doni resultats visibles. Quan la democràcia resol problemes reals, la demagògia es queda sense aire. I ja tenim camins oberts. Quatre prioritats en són la prova. L’habitatge, amb la nova Llei estatal i el Pla Territorial de Catalunya per ampliar el parc assequible i declarar zones tensionades, sumats als fons europeus i a les promocions públiques que multipliquen l’oferta. La feina, amb la pujada del salari mínim i la reforma laboral, la nova Llei de Formació Professional que impulsa l’FP dual digital i verda, i instruments de crèdit públic que obren pas a l’emprenedoria. El temps i la salut mental, amb el Pla estatal i els serveis juvenils que responen a una emergència silenciosa, reforçats pel Bono Cultural Joven i l’esport de base que democratitzen l’accés a experiències culturals i socials. I la participació, amb consells de joventut que han de passar de ser decoratius a tenir veu real en habitatge, clima i espai públic. Quan aquestes peces es completen, l’enuig perd encant i el futur es fa versemblant.

No hi ha destí generacional escrit. La joventut vol seguretat i llibertat alhora, i la socialdemocràcia sap que ordre i igualtat no són enemics, sinó companys de camí. Quan un jove veu que té un itinerari possible –habitatge, feina, temps i veu–, el discurs del col·lapse s’afebleix.

També hi ha els votants que oscil·len: persones que poden simpatitzar amb l’extrema dreta, però acaben triant el centredreta per percebre’l com a més governable. No són un bloc compacte. Convèncer-los no exigeix concessions ideològiques, sinó fets: barris segurs i cohesionats, serveis públics que funcionen, fiscalitat justa i competitiva. Quan les institucions compleixen, molts abandonen la temptació del crit i tornen a la serenor. El problema no és només l’extremista, sinó la seva normalització pels qui es diuen moderats.

El contagi europeu és evident: quan l’extrema dreta governa a Itàlia, Hongria o Polònia, alguns pensen que aquí podria passar el mateix. Però Catalunya i Espanya tenen anticossos: la memòria recent de la dictadura, un municipalisme fort, sindicats vius i un europeisme pragmàtic que associa la Unió a oportunitats. El repte és mantenir viva una protecció oberta que entengui la seguretat com a emancipació: garantir educació, salut, habitatge, clima i convivència. Aquesta és la millor vacuna contra la temptació il·liberal.

I què ens espera el 2027? Ningú no ho sap. Però el resultat dependrà del que fem ara. Si consolidem habitatge assequible, reforcem salaris i ocupació, cuidem la salut mental i fem que les institucions funcionin, l’extrema dreta toparà amb un sostre. Si no, tindrà via lliure. El futur no és oracle ni condemna; és responsabilitat.

Potser aquell alumne no s’imaginava que la seva pregunta acabaria essent també la nostra. Però ho és. Com es frena l’extrema dreta? Amb serenitat combativa, amb ordre i drets, amb un patriotisme cívic que integra en lloc d’excloure. Scurati ens ha advertit que el passat pot reviure; nosaltres tenim el deure de demostrar que hi ha una altra sortida. Una democràcia que protegeix i emancipa, que no es resigna al ressentiment i que encara pot donar esperança. Aquesta és, en el fons, la tasca del nostre temps.