Progrés o involució

Viure en un país on les pensions pugen perquè la gent gran té dret a viure amb dignitat després de tota una vida treballant; on el poder adquisitiu es protegeix amb els anys; on una dona pot decidir sobre el seu propi cos i la seva vida; on dues persones poden estimar-se i formar una família sense haver de demanar permís a ningú. Aquestes -i moltes més- son qüestions fonamentals. Són el que realment està en joc quan decidim el nostre país després del 29-N.

Potser el soroll polític ens fa perdre de vista aquesta dimensió tant quotidiana de les eleccions. Passem setmanes parlant de qui puja a les enquestes, de qui ha dit què i de qui pactarà amb qui. Tot això és molt rellevant -no ho poso en dubte- però sobretot ens hauria d'interessar una altra cosa: que passarà l'endemà. Quines decisions prendrà el pròxim govern quan s'hagi d'enfrontar a prioritats difícils. A qui escoltarà. Quins interessos defensarà, també quan fer-ho sigui incòmode.

Pensem, per exemple, en les pensions. Darrera de cadascuna hi ha una vida de feina, d'esforços i de responsabilitats. Persones que han sostingut famílies, empreses i serveis públics, i que mereixen envellir amb tranquil·litat. Protegir la seva pensió davant l'augment dels preus és, en fons, reconèixer aquesta contribució: és dir-li a la gent gran que el seu treball té recompensa i que la societat no els deixa enrere.

El Govern de Pedro Sánchez ha assumit aquest compromís en aquest mandat: la seguretat amb què pot viure la nostra gent gran parla de la societat que som. I és una qüestió que no es pot tractar com una promesa buida ni com una peça negociable.

També ens diu molt com tractem als joves. És molt preocupant la sensació que tenen molts joves que, per molt que estudiïn o treballin, una vida pròpia queda massa lluny. I una part molt important d'aquesta qüestió la tenim molt clara: l'accés a l'habitatge.

L'habitatge s'ha convertit en una barrera que condiciona projectes vitals: emancipar-se, formar una família, acceptar una feina o quedar-se al barri on has crescut. Per això calen propostes ambiciones i un compromís real per fer de l'habitatge un dret, i no un producte de mercat amb el qual uns pocs acumulen més i més beneficis.

Queda molta feina per fer. Encara hi ha massa famílies que viuen fent equilibris, persones que treballen i els hi costa arribar a final de mes i la sensació de que les bones dades macroeconòmiques no acaben arribant a tothom per igual.

Actuar per reduir aquest malestar hauria de ser la preocupació central de qualsevol govern. Perquè quan la prosperitat no es tradueix en confiança, tot plegat es torna fràgil. Augmenta la desafecció i la crispació, i el futur es percep com una amenaça i no com una oportunitat.

És necessari que l'economia creixi, que les empreses innovin, que es creïn nous llocs de treball, però també és necessari que aquesta prosperitat arribi a totes les llars. En un salari que ens permeti viure i una feina estable i amb condicions dignes.

El creixement té sentit quan obre oportunitats i millora la vida de la majoria. I, per tant, cal fer política econòmica amb criteri social, i aquest no és un altre que el repartiment just de la riquesa. Perquè qui més té, més ha de contribuir. Una fiscalitat que no penalitzi el treball i que asseguri recursos per garantir serveis públics de qualitat.

Necessitem una sanitat i una educació fortes. Necessitem suport a les empreses que innoven, creen ocupació qualitat i es comprometen amb el seu entorn. I necessitem un govern capaç de plantar cara a qui només actua mogut per la cobdícia i l'egoisme.

Hi ha beneficis que tenen un cost social inacceptable i la política ha de tenir la força i la valentia de posar-hi límits. Aquesta és una qüestió de dignitat col·lectiva. Fer que el progrés no sigui per uns pocs, sinó per a la gent que construeix es país cada dia.

Aquesta idea de la justícia també passa per la igualtat. Si cuidar a una criatura o a una persona dependent obliga algú a renunciar a la seva feina, tenim un problema col·lectiu. I si aquestes renúncies recauen majoritàriament sobre les dones, la desigualtat no es només una dada, és una realitat que hem de corregir.

Compartir les cures i disposar de serveis que ens ajudin a fer-les compatibles amb la vida de tothom és una manera molt concreta d'ampliar la llibertat. Llibertat per treballar. Llibertat per decidir. Llibertat per fer plans sense por.

I la llibertat necessita que la defensem cada dia. Tot allò que hem construït amb molt d'esforç. Em preocupa que ens acostumem a escoltar discursos qüestionen aquests avenços o assenyalen persones pel seu origen o per la seva manera de viure. No vull una societat que reparteixi sospites. Vull una societat que garanteixi drets i ens permeti conviure amb respecte.

El 29 de novembre escollirem qui governarà amb reptes reals sobre la taula. I aquesta vegada l'elecció no va de sigles, va de model de futur. Va de mirar el futur amb esperança o mirar al passat amb enyorança. Va de progrés o de involució. És decidir si les prioritats seran les persones o els interessos. Som davant d'un moment decisiu. El futur no s'improvisa: es construeix. I el construirem amb una idea al cap: que ningú quedi enrere i puguem avançar plegats.